Carme Junyent, el bon morir

  • La darrera lliçó de la doctora Carme Junyent és morir-se bé, morir-se en català, això és el bon morir. I sobretot, sobretot no rendir-se

Gemma Pasqual i Escrivà
05.09.2023 - 21:40
Actualització: 05.09.2023 - 21:44
VilaWeb

Hi ha persones necessàries, hi ha persones imprescindibles, hi ha persones insubornables, i la Carme Junyent era d’aquests estranys éssers que ho són tot. Faig memòria, i penso on i quan vaig conèixer la Carme, sé que va ser a la Franja, però ara no recordo on. Potser a Mequinensa. Fa més de vint-i-cinc anys, i hem anat coincidint amunt i avall del territori. Ferma i contundent. Capaç de repetir-te les coses tantes vegades com calgui, amb un munt d’arguments perfectament contrastats, sense despentinar-se.

Com explica l’Assumpció Maresma, era una dona sàvia, que no es rendia. Militant incansable de la llengua i la cultura catalanes, ens avisava que el català és una llengua en perill d’extinció. Afirmava: “El nucli del debat, l’autèntica clau de volta en la vida i la mort de les llengües, és la transmissió intergeneracional. Una llengua pot mostrar símptomes d’amenaça durant segles, però quan entra en un punt de no retorn és quan els pares deixen de transmetre la llengua amenaçada per transmetre’n una altra.”

Feminista fins al moll de l’os. Lliure com mai no he conegut ningú. Com a lingüista, defensava que és el canvi social allò que fa evolucionar la llengua i no a la inversa. “El que cal canviar és la societat, la llengua ja té els seus propis mecanismes per fer-ho.” Recordo una llarga discussió, sobre el llenguatge inclusiu, que va guanyar ella amb la intel·ligència i la saviesa que la caracteritzava, amb un argument contundent: “No serà que del gènere no marcat se’n diu ‘masculí’ perquè els homes se l’han apropiat, i no a l’inrevés? Si en lloc de ‘masculí’ i ‘femení’ en diguéssim ‘gènere A’ i ‘gènere B’ potser no estaríem plantejant complicades construccions ‘no sexistes’. Lingüísticament, el gènere no té res a veure amb el sexe: és només un accident del nom, en un 15% de les llengües del món.”

Massa aviat, massa aviat, la Carme ha marxat massa aviat. Em repeteixo una vegada i una altra. Però com explica ella mateixa amb un meravellós article, la vida no és breu, és qüestió de sadollar-se’n, i ella ho va fer.

Venim al món batallant i plorant, i és just i necessari que quan l’abandonem ho fem més tranquils, amb pau. Malauradament no ens deixen, com ho ha demostrat la Carme Junyent. Ho explica ella mateixa: “Tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.” Una dona admirable, que ha estat capaç de dur el seu compromís amb la llengua catalana fins a les últimes conseqüències, fins als darrers dies. Llegiu l’article pòstum: “Morir-se en català”.

La darrera lliçó de la doctora Carme Junyent és morir-se bé, morir-se en català, això és el bon morir. I sobretot, sobretot no rendir-se. Gràcies per ser-hi Carme, per nosaltres no has marxat, encara sentim la teva veu, repetint dolços mots a cau d’orella.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any