Les martingales del senyor Urraca amb els catalans a Luxemburg

Passejava tot sol pel vestíbul del primer pis de la seu imponent del Tribunal de Luxemburg. Ben togat, tot de negre, estirat com un pal d’escombra, ben seriós, amb el cap una mica alçat, les celles arrufades i prement els queixals, el senyor Carlos Urraca Caviedes caminava amb pas ferm vers la gran sala d’audiències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, dimarts a la tarda, disposat a escoltar les preguntes que els farien els magistrats sobre l’aplicació de la llei d’amnistia a la causa de l’operació Judes, tretze CDR acusats de terrorisme sense proves de terrorisme. Urraca ja havia esvalotat la sala en la sessió del matí, durant la vista de les pre-judicials del Tribunal de Comptes espanyol, quan va deixar anar que la llei era incompatible amb l’interès general i que, en realitat, era una autoamnistia, un intercanvi d’un favor (la investidura de Pedro Sánchez) en canvi d’un altre (l’amnistia). Un argument polític, propi de la dreta espanyola, en boca d’un advocat dels serveis jurídics de la Comissió Europea a la seu de l’alt tribunal europeu.

I és curiós que, si bé el to que emprava contra la llei d’amnistia era molt agressiu políticament, jurídicament fou molt contundent a l’hora d’esbandir la qüestió principal que plantejava el Tribunal de Comptes en les seves preguntes al TJUE: la llei d’amnistia no afecta de cap manera els interessos financers de la UE, deia Urraca, i encara anava més enllà quan assegurava i argumentava que tampoc la independència de Catalunya no els afectaria.

Era una línia vermella que tenia clarament traçada en els seus papers, que, això no obstant, eren plens d’invectives polítiques contra la llei i els qui la van acordar i elaborar. Però els arguments jurídics que Urraca es treia de la màniga contra la llei eren prims i vagues, i van acabar posant nerviosos els membres del tribunal. No es cansava de repetir que la llei d’amnistia era massa àmplia i poc concreta en la definició dels beneficiaris i en l’àmbit temporal d’aplicació, de tal manera que vulnerava el principi de seguretat jurídica i el principi d’igualtat. Fins que els jutges se’n van atipar, i el van crivellar amb un munt de preguntes que el van desarmar completament.

Les mans a la cara d’Urraca

Va començar l’advocat general del tribunal, el luxemburguès Dean Spielmann. Li va demanar per què deia que l’amnistia era tan àmplia que podria comprometre l’efecte útil de la directiva europea contra el terrorisme. “Per què és tan àmplia? Us heu quedat en un nivell abstracte”, li demanava Spielmann. Urraca responia mastegant les paraules, a poc a poc com si recités una lliçó apresa de memòria: “La Comissió no ha afirmat que l’àmbit d’aplicació de l’amnistia sigui excessivament ampli.”

Sorpresa a la sala, atès que durant tot el dia ho havia anat dient i repetint. L’advocat espanyol reculava una mica. “La Comissió ha dit que si l’àmbit d’aplicació fos massa ampli, això aniria contra l’efecte útil de la directiva i els principis d’igualtat davant la llei. Això és una tasca que ha de fer el jutge nacional.” Ara ja parlava en condicional, arran de la pregunta; que no és que ho digués ell, que hi havia aquesta possibilitat i que en tot cas l’Audiència espanyola (en el cas dels CDR) o el tribunal espanyol que fos ja ho determinaria.

Alguns jutges del tribunal es van decebre molt amb aquesta resposta, però encara no li deien res, a Urraca. Perquè ara era el torn del president, Koen Lenaerts, que li volia fer una pregunta molt directa, i molt delicada.

—Què passaria si el tribunal interpretés que [la llei d’amnistia] contravenia una directiva europea?
—Com que preval el dret de la Unió, el jutge l’hauria de deixar d’aplicar…
—Sí, sí, però aquí no parlem de dret de la Unió en abstracte, sinó d’una directiva concreta, que no es pot aplicar directament contra els ciutadans… Aquest és el sentit profund de la meva pregunta.

Urraca es fregava els ulls, mirava enlaire, se li escapava un somriure fugaç i nerviós i feia una llambregada espantada al president, i va respondre:

—Just volia respondre-us això. El cas típic és que una norma [europea] de la qual es fa una mala transposició en el dret nacional, no es pot utilitzar contra el ciutadà. Però aquí no és així, perquè la directiva [contra el terrorisme] està ben transposada, ningú no ho posa en dubte.
—Ho entenc, sí, però hi ha una llei [la d’amnistia] que possiblement canviaria la transposició, vet ací el conflicte, i és una hipòtesi: què passaria si la llei d’amnistia fos contrària a la directiva?
—El jutge nacional no ha d’aplicar-la, sinó que ha d’aplicar el codi penal que és vigent.
—Però aquí hi ha un conflicte entre dues normes nacionals, és aquí on hi ha el debat.

És a dir, Urraca deia a Lenaerts que si el TJUE considerés que la llei d’amnistia era contrària a la directiva europea, l’Audiència espanyola hauria de jutjar i –si fos el cas– condemnar els CDR acusats. Però el president del TJUE li parava els peus, li deixava clar que això no era possible, pel conflicte entre dues lleis espanyoles que no es podia resoldre contra el ciutadà.

“M’ha decebut molt”

I finalment un jutge francès i un jutge danès van acabar d’estirar les orelles d’Urraca. El francès, Stéphane Gervasoni, va demanar-li per què no havia esmentat en tota la jornada la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 26 de juny que ja deia que l’amnistia era vàlida i que no vulnerava cap dels principis que ell esgrimia, com el de seguretat jurídica. O la crítica a l’autoamnistia, plantejada pel PP en aquests termes i refusada pel TC. Urraca va arribar a respondre que els arguments del TC per a afirmar que no hi havia cap autoamnistia eren compatibles amb els seus per a afirmar el contrari. Perquè ell no parlava en termes constitucionals sinó de dret internacional.

Però el colofó va venir amb la pregunta del jutge danès, Niels Fenger, que li va engegar: “M’ha decebut molt la vostra resposta a l’advocat general.” Perquè no hi havia manera que parlés clar quan deia que la llei d’amnistia conculcava el principi d’igualtat davant la llei, en el sentit que privilegiava els qui n’eren beneficiaris, els implicats en el procés. Fenger, visiblement molest amb Urraca, li va demanar:

—Però quin és l’element de comparació? Uns altres actes terroristes? Unes altres mesures de reconciliació o unes altres situacions que passessin al País Basc, a Sud-àfrica…?
—Quin és l’element comparador? Els que es beneficiaran de l’amnistia dels que no se’n beneficiaran. Les persones que havent comès els mateixos fets exactament, però amb motivacions diferents…  Si algú ha fet terrorisme amb l’objectiu de la secessió de Catalunya, se’n beneficiarà. Si algú altre fa el mateix acte amb una motivació de terrorisme gihadista, no se’n beneficiarà. Aquesta és la comparació bona.

Perplexitat a la sala. “Aquesta és la comparació bona”, va deixar anar Urraca. El jutge danès continua, i Urraca reincideix:

—O sigui que la finalitat de la llei no té cap efecte a l’hora de comparar?
—Per descomptat que sí. Però això és en un altre moment de l’anàlisi. Comparem un terrorista a favor de la secessió de Catalunya i un terrorista a favor del gihadisme. Són una situació comparable? Uns es beneficien de l’amnistia i els altres no, i hem de veure si es pot justificar segons la llei.

Les relacions d’Urraca

Per a entendre per què aquest advocat de la Comissió Europea va arribar a formular uns arguments com aquests, cal tenir clar qui fou el seu cap, el director general dels serveis jurídics de la Comissió, en el moment que es van presentar les al·legacions escrites al TJUE, el desembre de l’any passat. Es tracta de Daniel Calleja Crespo, amb una llarga trajectòria a les institucions europees, en què va entrar de bracet del Partit Popular quan el presidia José María Aznar. Calleja fou cap de gabinet del comissari Marcelino Oreja, entre el 1995 i el 1999, que havia estat ministre d’Adolfo Suárez i diputat del PP al congrés. I després fou cap de gabinet de la vice-presidenta Loyola de Palacio entre el 1999 i el 2004, en l’època més dura del govern d’Aznar.

Curiosament, quan aquestes al·legacions es van fer arribar a les parts personades en les pre-judicials del Tribunal de Comptes al TJUE, quan en va transcendir el contingut i el fet que s’usessin arguments polítics tan clarament orientats pel PP, la Comissió va rellevar Calleja de la seva posició, després de cinc anys, i el va nomenar representant de la institució a Madrid. Sota la direcció de Calleja, Carlos Urraca va signar les al·legacions juntament amb una altra funcionària dels serveis jurídics, Céline Valero. Però hi ha molt poca informació de tots dos, de les seves trajectòries professionals i personals, i encara menys dels seus posicionaments polítics.

Això podia haver fet pensar que, amb Calleja apartat del càrrec, en la vista judicial de dimarts passat matisessin aquells arguments polítics tan fora de lloc, o que frenessin, que fins i tot els passessin per alt d’alguna manera. Però no: Urraca va prémer l’accelerador a Luxemburg, gas a fons.

De les consultes que ha fet VilaWeb es desprèn que Urraca i Valero no anaven pas per lliure, que unes al·legacions com aquestes s’havien hagut de preparar i acordar en el si d’un equip jurídic (i potser polític) més ampli. Però no hi ha rastre de qui més hi ha pres part, més enllà de fer un cop d’ull al nombrós equip dels serveis jurídics de la Comissió.

Entre la poca informació disponible sobre Urraca, hi ha un breu currículum, en què destaca que va començar a treballar als serveis jurídics de la Comissió el 2006, amb una especialització en el dret de la competència; que també va treballar als serveis jurídics del BCE i que ha estat lletrat del TJUE en els gabinets de l’advocat general Dámaso Ruiz-Jarabo i del jutge Marc Jaeger, i que es va llicenciar en dret a la UNED i en ciències econòmiques a la Universitat de Navarra (que pertany a l’Opus Dei) i que va estudiar al prestigiós Col·legi d’Europa de Bruges.

L’APJE i la connexió Ulloa

Però hi ha una referència interessant, ací: el vincle amb l’Academia de Práctica Jurídica Europea (APJE). És una entitat privada amb què Urraca ha col·laborat, que es va crear (justament) el 2017 amb la voluntat de promoure el coneixement dels tribunals europeus als tribunals i juristes espanyols, i que té l’impuls, el suport i el finançament de la Universitat Pontifícia Comillas, el Col·legi Notarial de Madrid i la Universitat Complutense. La presideix Juan Ignacio Signes de Mesa, lletrat del TJUE. Però més enllà d’això, hi ha poca informació sobre quines són les vies de finançament de què disposa.

I és en el marc de l’APJE que Urraca va coincidir amb un ex-jutge del Tribunal General de la UE, Ignacio Ulloa, un personatge sinistre. Ulloa fou secretari d’estat de Seguretat espanyol quan el Ministeri d’Interior era dirigit per Jorge Fernández Díaz. En aquella època, va organitzar una polèmica visita per a periodistes al CIE de la Zona Franca quan hi plovien les denúncies de maltractaments. Però després d’aquella etapa, en va començar una altra, com a jutge del TGUE, entre el 2013 i el 2019.

El cas és que Ulloa fou un dels padrins i impulsor de la guia per a torpedinar l’amnistia que van elaborar juristes espanyolistes mentre encara es tramitava la llei. Ell mateix va participar en la presentació de la guia que es va fer a Barcelona, de bracet de la Plataforma Cívica per la Independència Judicial. Ell hi aportava coneixement de fons per a poder plantejar qüestions pre-judicials que desactivessin l’amnistia, i, de fet, havia publicat un extens article acadèmic titulat “La proposició de llei d’amnistia espanyola: problemàtica de dret de la Unió”, que apuntava tota un seguit d’arguments contra la llei que eren els mateixos que Urraca va reproduir.

Acabada la llarga jornada de dimarts, Carlos Urraca va sortir del TJUE amb el pas més lent i cansat, convençut, malgrat els correctius dels magistrats de la gran sala, que havia fet bé la feina que li havien encomanat.