Carlos Marqués-Marcet (Barcelona, 1983) és el director del moment. Després d’anys expressant-se amb curtmetratges, el 2015 el seu nom va saltar al primer pla amb 10.000 km, un film que mostra la degradació d’una parella que malda per mantenir la flama a distància quan ella se’n va a treballar als EUA. La manera amb què va retratar la intimitat i les febleses humanes li va valdre cinc premis Gaudí i un Goya com a millor director novell. Seguint el mateix estil, i mantenint David Verdaguer com a actor protagonista, va tornar a aproximar-se a les relacions humanes a Tierra Firme (2017) i Els dies que vindran (2019), una ficció amb altes dosis de realitat que aprofita l’embaràs dels actors protagonistes –Verdaguer i una insuperable Maria Rodríguez– per a explorar les dificultats de l’un per a comprendre què experimenta l’altre. Alhora, el film és una denúncia política sense proclames. Marqués-Marcet no ho exterioritza, però mostra les costures del sistema polític i social tan sols retratant com emergeix la precarietat quan dues persones es preparen per a ser pares.

Marqués-Marcet treballa ara en La mort de Guillem, en què retrata la lluita dels pares de Guillem Agulló per la memòria del seu fill després d’haver estat assassinat per un escamot feixista. Dimecres el va presentar a la premsa i va explicar com ha imprès el seu segell al projecte a partir de les converses amb la família i els amics: ‘Ens van obrir molt de pressa el cor i casa seva. Va ser una relació molt pròxima ja de bon començament i ens han ajudat moltíssim, fins al punt que tenim totes les fotos del Guillem que pensàvem que podrien funcionar i el pòster que ell tenia a l’habitació.’ A partir de les converses amb ells, provaran de retratar el dolor i el coratge d’una família agredida per l’extrema dreta en un context d’impunitat total. Pintades de creus gammades i ‘Guillem jódete‘ [‘Guillem, fes-te fotre’], trucades de matinada, articles destructius a la premsa… Una persecució tan bèstia que els guionistes han decidit de suavitzar perquè sigui creïble: ‘Hem volgut ser tan específics com hem pogut, però hi ha detalls que hem modificat per a poder-los encabir narrativament. Ens han explicat coses que, quan les llegíem al guió, no semblaven creïbles i les hem hagudes de deixar fora. Un cop els van robar el cotxe i va aparèixer estavellat amb cartells d’Herri Batasuna dins. Semblava massa irreal.’

La història que els assassins de Guillem Agulló no podran silenciar

Després d’una conferència de premsa, Marqués-Marcet va atendre VilaWeb uns quants minuts per a aprofundir en la manera com afronta La mort de Guillem i també per a parlar de l’èxit del seu film Els dies que vindran.

Vau néixer el 1983 i l’assassinat va ser deu anys després. Com vau conèixer la història de Guillem Agulló?
—Quan era petit passava els estius i la Setmana Santa a Vila-real. Tenia algun record de quan va passar i del judici, tot i que no era gaire clar. Més endavant vaig prendre-hi contacte militant en moviments socials. És una figura de la qual sempre s’ha parlat molt, però tampoc no era conscient de tota la història. Sí que sabia que era un noi Sharp, antifeixista, que l’havien matat uns neonazis, però ha estat a partir de la proposta dels guionistes que n’he sabut més.

Els protagonistes reals del film són els familiars, que no poden fer el dol perquè han de reivindicar la memòria del fill. Com aconseguiu de plasmar aquest dolor tan intens?
—Ens hem fixat en la quotidianitat, en aquella casa sempre plena de gent i xivarri i on de cop arriba el silenci. El silenci sempre és l’eina més forta per a expressar el dolor. A mi no m’agrada gaire d’improvisar durant les filmacions, però sí que improviso molt durant els assaigs per entendre el dolor. Vam fer una trobada dels actors amb els familiars i va ser un moment molt important. A banda, vam treballar com podíem entendre què se sent en perdre un fill. Ens vam adonar que quan falta algú tota la família es reconfigura. És una altra família i les relacions entre els integrants canvien. Aquest procés d’assentament segurament és el més dolorós: acceptar que no solament el teu fill no hi és, sinó que la família és una altra.

La figura antifeixista de Guillem Agulló ha atrapat els familiars i els ha convertit en ‘pares de’ o ‘germanes de’?
—Potser la Betlem, com a germana, és qui ho ha viscut més. Però a la vegada, en cert punt dóna sentit a allò que fas. Seria una pregunta que caldria fer a ells. Com a pare, ja ets el ‘pare de’. Com a germana, també. Ella ho diu, ‘jo ja era la germana de Guillem, simplement no ho he deixat de ser’.

Per què heu cercat com a actors per als papers dels joves gent del mateix entorn social dels personatges?
—Hi ha una barreja. El paper de Betlem sí que el fa una actriu professional, però és el seu primer film. El que fa de Pedro Cuevas no és de Marxalenes, però n’hi ha dos de la banda que sí que són d’allà. Hi ha una recerca d’algú que no hagi de recrear, sinó que vingui de partida. I des d’aquí, treballar. És molt difícil de ser específic. Si ets algú que ha de parlar de política però no n’entens, quan obres la boca es nota. Òbviament hi ha actors que t’ho poden fer tot, però sempre es nota.

Com heu retratat al film el context polític i la impunitat del feixisme?
—És una sensació que arriba fins als jutges. Si parles amb qualsevol advocat del País Valencià et dirà qui eren i d’on venien. Surten molts retalls de diari del moment i les connexions de certs personatges que van aparèixer i que el govern permetia que tinguessin control. Encara que no és del tot exacte que a Guillem Agulló no li fessin gens de cas al principi –quan es va morir les Corts Valencianes van fer un minut de silenci–, però sí que és veritat que l’assetjament va ser constant. Els feien pintades, trucades que després no tenien resposta… una situació molt dura.

Com es pot lluitar contra la ultradreta amb la cultura?
—La cultura no ha d’alliçonar, sinó proposar i fer pensar. S’ha de cultivar l’esperit crític. Per què una classe treballadora moltes vegades acaba defensant la ultradreta? Moltes vegades els vots no vénen de les classes benestants, que defensen els seus drets, sinó d’una classe popular que no se sent representada en una societat on sembla que l’esquerra s’ha oblidat d’ells. Són molt pocs els que es recorden dels que guanyen menys recursos.

Canviant de tema, d’on va sortir la idea de filmar un embaràs real dels dos actors protagonistes com feu a Els dies que vindran?
—Mentre enregistràvem Tierra firme, el film anterior, David Verdaguer es va quedar embarassat. Fa temps que volia fer un film sobre la marxa, que l’anéssim creant a mesura que l’anàvem vivint. L’embaràs va ser l’oportunitat perfecta. En fèiem un sobre la decisió de tenir fills o no i les crisis que generava i va ser com una continuació lògica.

Per què és una ficció i no un documentari, si l’embaràs és real?
—M’agrada molt de treballar amb la ficció perquè et permet d’arribar a uns altres llocs. M’interessa molt la qüestió de la intimitat. Sabia que si no ho feia amb la ficció, especialment si són dos actors, no podria arribar al grau d’intimitat que volia perquè es guardarien per a ells certes coses. La millor manera de despullar-se del tot és la ficció. Amb la mentida, arribar a una veritat més profunda.

La mort de Guillem també parteix de la realitat, però és diferent.
—En aquest cas tampoc no podíem fer una altra cosa. No podem tornar al passat i enregistrar què va passar, que segurament seria més fort. Però sí que parteix de la recreació. La creació i la recreació van molt lligades.

Com és que Els dies que vindran, i especialment  Maria Rodríguez, no són nominats als premis Goya?
—Em va saber molt de greu per a la Maria; ningú no s’esperava que no la nominessin. En general, sóc bastant escèptic amb els premis. Sóc bastant pessimista amb aquestes coses. Al final, ho assumeixes. Crec que els acadèmics no han vist Els dies que vindran. Si no, no entenc que no l’hagin nominada.

Us ha influït en la manera de treballar haver guanyat el Goya a millor director novell el 2015?
—No m’ha canviat. És cert que ara hi dedico més atenció, cosa que abans no ho feia. Simplement perquè l’entorn t’hi porta. Jo no havia vist mai cap cerimònia de premis fins que vaig ser en una. No hi tinc res en contra, és molt bona opció per a ajudar el cinema. L’endemà miro qui ha guanyat i tot plegat, però no he estat mai un friqui d’aquestes coses. M’estimo més d’anar al cinema. Intento mantenir una distància adequada dels premis i no tornar-me boig, però si vénen són benvinguts.

Vau estudiar comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i després un màster de direcció a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Què vau aprendre als EUA?
—Vaig arribar-hi amb l’experiència d’haver fet molts curts i vaig tenir un xoc. Va ser com tornar a començar. Era una de les coses que em feia mandra d’estudiar cine. Però era una manera de viure fora i treballar fent les meves coses. En aquell moment vaig entendre que era allà i havia d’aprendre allò que m’ensenyaven. No som tan diferents en moltes coses, però sí que els americans tenen aquest batec per a la narrativa i se la creuen. A Europa moltes vegades no ens creiem això d’explicar històries, cosa que em sembla molt bé. Els americans tenen aquest vessant més naïf i jove que m’agrada, un cert optimisme que amb el meu caràcter anava molt bé. I de tècnica no en sabia tant. D’una altra banda, cap al final de l’estada vaig haver de desaprendre moltes coses; les escoles de cine sempre són terribles.

Són molt rígides?
—T’ensenyen com se suposa que s’ha de fer cine, però això no existeix. No hi ha una manera de fer cine, n’hi ha moltíssimes. Els EUA em van donar el fet de treballar de muntador i haver estat en contacte amb molta gent del cinema independent americà. Hi ha molts directors joves que fan films molt bons. Estar en contacte amb aquesta nova generació i veure com treballaven va ser molt interessant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb