Carlo Rovelli: ‘La ciència enriqueix la nostra manera d’entendre la realitat’

  • Professor de Física Teòrica de la Universitat Aix-Marsella

VilaWeb
Roger Corcho
21.06.2016 - 05:01

Sovint s’afirma que la ciència no és més que una aproximació reduccionista a la realitat. Es relaciona la ciència amb la utilitat i amb el profit econòmic.
Penso que aquesta és una visió errònia. La ciència, és clar, té un vessant utilitari. Pot arribar a ser molt pràctica. Però és molt més que això. La ciència sorgeix d’un esforç general per entendre el món, una voluntat de proveir-nos d’imatges del món. Aquesta és una de les principals idees que defenso al meu llibre [Set lliçons breus de física].

També es considera sovint que la ciència és un discurs aliè a la cultura. 
No crec que la separació entre el coneixement científic i el coneixement literari i filosòfic sigui bona. És negatiu tant per als uns com per als altres. La literatura i la filosofia volen proporcionar una imatge global del món. Com que les contribucions científiques també afecten profundament i en tot moment aquesta visió, no haurien de deixar-se de banda. La separació, en tot cas, ha estat recent. En el passat, els científics paraven més atenció a tot allò que es deia en els camps de la filosofia i la literatura. I el mateix passava a l’inrevés. Qualsevol que estigués escrivint obres de teatre o novel·les, com Shakespeare o Dostoievski, coneixia la ciència del seu temps.

Això vol dir que hauríem d’estar familiaritzats per igual amb les obres literàries i artístiques més rellevants, i també amb les teories científiques més fonamentals.  
La ciència i l’art són diferents, ja que tenen fins diferents. Però són formes i expressions del coneixement del món. Jo crec que cal conèixer ambdues. Jo mateix no sóc artista, però escolto música, miro art figuratiu, llegeixo novel·les. Crec que aquests tipus d’activitats són essencials per augmentar la nostra comprensió del món. De la mateixa manera, la ciència és essencial.

Malgrat que la ciència s’expressa amb un formalisme matemàtic basat exclusivament en la raó, vostè insisteix en el seu llibre a relacionar-la sobretot amb les emocions.
La ciència té molt a veure amb la passió. Quan es fa ciència s’està embolcallat en tot moment per emocions. La raó és el que permet comprovar si un no s’ha equivocat quan s’ha deixat endur per les emocions. La raó és un mitjà, no és l’objectiu. Sense la raó estaríem perduts. Però allò que motiva a fer ciència, i el que empeny el científic a continuar investigant, són les emocions i els valors.

En el llibre Set lliçons breus de física diu que la visió quotidiana de la realitat és descolorida. Hem de concloure, aleshores, que la ciència pot acolorir-la?
El món és molt més complicat que no sembla a primera vista. Una pedra, per exemple, pot semblar una cosa molt avorrida, és matèria inert. Però des del punt de vista d’un científic és un objecte extremadament ric i interessant. Està format per àtoms i molècules, i cal tenir en compte per exemple els camps quàntics. Una pedra fins i tot ens pot ajudar a revelar la història del planeta. Ens obre un món en si mateix. La ciència no dóna una imatge més estreta de la realitat, ans al contrari, ens l’amplia i enriqueix, i mostra més nivells d’aquesta realitat.

En un retrat de Newton que va pintar William Blake, es veu el científic, nu, escrivint unes fórmules, assegut sobre una pedra a la qual dóna l’esquena. El pintor es va esforçar per plasmar totes les rugositats de la pedra, mentre que les fórmules matemàtiques s’expressen en un esquematisme granític. Blake sembla voler-nos dir que la ciència prescindeix de tots els matisos i d’allò que fa que la realitat sigui interessant.

Imatge d'Ana Ponce & Ivo Rovira
Imatge d’Ana Ponce & Ivo Rovira

Efectivament, i és una concepció errònia. Les matemàtiques són un llenguatge, com el llenguatge musical. Els punts en un paper esdevenen, per als músics, música fantàstica.

En el seu llibre insisteix a dir que els científics arriben a proposar prediccions esbojarrades, però que en molts casos s’acaben confirmant.
La confirmació és una de les característiques de la cièn­cia. Es poden plantejar idees molt salvatges, però hi ha un filtre [l’experimentació] que permet descartar les idees dolentes i quedar-nos només amb les bones. Aquesta és l’eina clau de la ciència, i el que la distingeix d’altres discursos. Encara que es poden intentar establir criteris per decidir si una novel·la és bona o dolenta, és una tasca que resulta molt més complicada. En literatura o art no hi ha «proves dures», mentre que la ciència sí que les pot aconseguir. La tragèdia de la ciència és que hi ha teories molt maques que al final s’han de rebutjar perquè els experiments obliguen a fer-ho. L’experiment és allò que ens diu si al final tot plegat no era més que el fruit de la imaginació. Quan jo era estudiant, hi havia una teoria, amb el nom tècnic de SU (5), de la qual es va extreure una predicció molt específica sobre la desintegració del protó. Es van construir màquines molt grans per comprovar aquesta predicció, però el resultat va ser negatiu. A la naturalesa no sempre li agrada comportar-se de la manera com ens agradaria que ho fes.

Aquest seria com un vessant tràgic de la ciència, l’ombra de l’activitat científica. 
Exacte. Però no hem d’oblidar que també té la seva cara fantàstica, quan s’aconsegueix confirmar una idea predita temps enrere, i es fa en els termes exactes.

Llig l’article complet a la web de Mètode.

Roger Corcho. Periodista, Barcelona.

Què és Mètode?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any