Carles-Jordi Guardiola (Manresa, 1942) és un dels noms més destacats de l’edició al nostre país. Fa poc més de cinquanta anys, amb Jaume Fuster, Francesc Vidal i Jordi Moners, va fundar les Edicions de la Magrana, com a editorial política a l’òrbita del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), al qual militava i que havia ajudat a fundar, provinent del Front Nacional de Catalunya (FNC). Director durant unes quantes dècades de la Magrana, ha conegut de prop escriptors com per exemple Jesús Moncada, de qui va publicar tota l’obra. Alhora, com a filòleg, s’ha dedicat a editar i publicar les cartes completes del poeta Carles Riba, al qual ha dedicat uns quants volums. Ell mateix va tenir una vena poètica, que va ser reconeguda en certàmens i edicions. Ara acaba de publicar les memòries, titulades Memòria imperfecta. 1942-1969 (Llibres Parcir), en què recorda els anys d’infantesa i de joventut, entre una família de conviccions religioses, el Seminari de Vic i l’arribada a la Universitat de Barcelona, convertida en un centre de contestació al règim franquista. Hem anat a casa seva, al barri de Vallcarca de Barcelona, per parlar amb ell d’una vida dedicada a les lletres i al país.

—Vau néixer a Manresa l’any 1942. Com era la vostra família?
—Vaig ser l’últim de la família. El meu avi era forner i havia fundat l’Orfeó Manresà. La mare, quan vaig guanyar un premi als Jocs Florals, em va dir: “Si el teu avi et veiés!” Perquè ell s’havia mort el 1926. La mare era d’una família de molts germans i germanes del barri de les Escolines, però només dues van tenir fills. Per tant, era el nen de les tietes. La mare es va casar amb un auxiliar de farmàcia de Girona, el pare, que havia voltat per tot Catalunya fent pràctiques, i es van establir a Manresa. Era una família conservadora, però sense estridències.

—El pòsit religiós era molt important?
—Un dels meus oncles era jesuïta, va anar de missioner a l’Índia i es va morir a Bombai. També tenia una tia monja de Lestonnac. S’hi respirava un ambient religiós, però sense bel·ligeràncies. No vaig sentir a parlar de rojos ni res d’això, tot i que a casa s’havien fet misses clandestines i un oncle, que era fejocista, havia mort a l’Ebre. Hi havia una base cristiana molt forta, anàvem a missa i a sota de casa vivien els capellans de la parròquia, amb qui teníem molta relació.

—Va ser tot això que us va portar al Seminari de Vic, quan només teníeu deu anys?
—Seguint l’exemple del meu oncle, haurien preferit que fos jesuïta, però a mi, que feia d’escolà a missa, em va agradar més d’estudiar per ser un capellà més popular. En aquella època els nanos de deu anys érem de bona fe, una mica aturadets.

—Va ser al seminari que us vau afeccionar a la lectura?
—Vaig néixer amb un llibre sota el braç. A casa sí que hi havia una petita biblioteca i el pare llegia cada dia el diari, però jo ho llegia tot, qualsevol paper. Era una mica exagerat. L’any 1951, la Caixa de Manresa em va regalar un llibre de Lola Anglada, pel Dia del Llibre. I al seminari vaig tenir un professor que ens ensenyava literatura catalana i, és clar, s’hi respirava Verdaguer. Tots parlàvem en català, evidentment. Ara, el teatre de Josep Maria de Sagarra el tenien a l’infern.

—Al seminari vau coincidir amb Josep Ruaix, que us feia classes de català i exàmens i tot.
—No érem del mateix curs, però va prendre la iniciativa de fer uns cursos amb una sèrie de companys. Els professors li van donar suport i, amb nosaltres, va posar en marxa les famoses fitxes. Vam establir una bona relació i em corregia els texts. Així vaig aprendre la llengua.

—Quan vau passar de llegir a escriure?
—El pas és automàtic. Per tot un seguit de circumstàncies he pogut guardar-ho tot: les cartes que escrivia, les que m’escrivien… Hi ha un moment en què començo a publicar a la revista Bages, de Manresa, i havia escrit alguna cosa en castellà a Juventud Mariana. Però, a partir de Bages, sempre he escrit en català. Vaig començar a escriure poesia perquè, a una certa edat, tots hem volgut escriure poesia. El cas és que llavors hi havia la guerra del Vietnam i, com que tenia una poesia sobre aquell conflicte, me la van publicar en un recull i la van traduir a l’italià. També vaig ser finalista del premi Amadeu Oller, i es van publicar els quatre finalistes en un llibret. I em vaig presentar als Jocs Florals de la Llengua Catalana, que es feien a Tübingen (Alemanya), i hi vaig guanyar la flor natural.

—En aquell moment ja havíeu entrat en relació amb Salvador Espriu?
—Era una mica atrevit i, com que escrivia a Bages, vaig voler publicar un article sobre La pell de brau de l’Espriu i li vaig escriure, sense gens de vergonya. Em va respondre amb algunes correccions. Vam tenir una petita relació epistolar i era molt cortès. Aquella generació, que havia viscut la guerra i la postguerra de manera brutal, apreciava les noves fornades com nosaltres, que teníem quinze anys o setze, perquè veia que hi havia relleu. Ara ho veig clar, però llavors no me n’adonava. La revista Bages, que dirigia el doctor Carles Llussà, em va permetre de conèixer Ramon Folch i Camarasa, Xavier Benguerel, Núria Albó…

—Vau acabar abandonant el seminari o, més ben dit, us van convidar a marxar-ne?
—Em van dir que no tenia vocació. A mi m’interessava molt Agermanament, un moviment format per laics i sacerdots diocesans que rumiaven de fer un intercanvi amb territoris de missió, com ara Xile i el Camerun. Ara, d’aquesta sortida del seminari, no en vaig fer cap drama. El doctor Llussà em va recomanar que deixés enrere les faldilles de la meva mare i dels capellans i que m’espavilés. Vaig estar un any de traspàs per a preparar els exàmens i vaig anar a Barcelona, a la universitat, que ja era un altre món.

—Us va produir un xoc?
—El xoc va ser, més aviat, quan em van dir que no tornés al seminari, per dir-ho així. Per sort, vaig tenir a l’abast dues persones, mossèn Josep Junyent i el doctor Carles Llussà, que em van ajudar a aprofitar les meves ganes de fer coses i a fer passos endavant.

—Vau arribar a una universitat que bullia, oi?
—Era de Manresa, havia estat al Seminari de Vic, com a molt havia baixat dues vegades a Barcelona. No hi coneixia ningú i la primera cosa que vaig fer va ser organitzar un partit de futbol per tal de conèixer-hi gent. Com que vaig escriure a la pissarra la convocatòria en català, ja se’m van acostar dues noies dels cursos de català. Van ser els primers ganxos que hi vaig tenir. On agafar-me. Vam ser un curs molt potent. Hi havia periodistes, com Montserrat Roig, i historiadors, com Borja de Riquer. Gent molt preparada. Recordo que un dia, al cap dels anys, vaig trobar el professor de paleografia, el doctor Pere Bohigas, i li vaig preguntar si es recordava del meu curs. Em va dir que sobretot per tot allò que fèiem fora de classe.

—Vau acabar abandonant el seminari o, més ben dit, us van convidar a marxar-ne?
—Em van dir que no tenia vocació. A mi m’interessava molt Agermanament, un moviment format per laics i sacerdots diocesans que rumiaven de fer un intercanvi amb territoris de missió, com ara Xile i el Camerun. Ara, d’aquesta sortida del seminari, no en vaig fer cap drama. El doctor Llussà em va recomanar que deixés enrere les faldilles de la meva mare i dels capellans i que m’espavilés. Vaig estar un any de traspàs per a preparar els exàmens i vaig anar a Barcelona, a la universitat, que ja era un altre món.

—Us va produir un xoc?
—El xoc va ser, més aviat, quan em van dir que no tornés al seminari, per dir-ho així. Per sort, vaig tenir a l’abast dues persones, mossèn Josep Junyent i el doctor Carles Llussà, que em van ajudar a aprofitar les meves ganes de fer coses i a fer passos endavant.

—Vau arribar a una universitat que bullia, oi?
—Era de Manresa, havia estat al Seminari de Vic, com a molt havia baixat dues vegades a Barcelona. No hi coneixia ningú i la primera cosa que vaig fer va ser organitzar un partit de futbol per tal de conèixer-hi gent. Com que vaig escriure a la pissarra la convocatòria en català, ja se’m van acostar dues noies dels cursos de català. Van ser els primers ganxos que hi vaig tenir. On agafar-me. Vam ser un curs molt potent. Hi havia periodistes, com Montserrat Roig, i historiadors, com Borja de Riquer. Gent molt preparada. Recordo que un dia, al cap dels anys, vaig trobar el professor de paleografia, el doctor Pere Bohigas, i li vaig preguntar si es recordava del meu curs. Em va dir que sobretot per tot allò que fèiem fora de classe.

—Heu viscut tota mena de canvis en el sector editorial… De fet, expliqueu que vau aprendre a relligar llibres al seminari.
—Vaig començar a imprimir en plom. Al seminari vaig aprendre a relligar, perquè al costat de les matèries pròpies fèiem la carrera de magisteri de l’Església i ens examinàvem de matèries manuals. Aquests ensenyaments em van anar bé posteriorment a la mili.

—Quan va fer el trànsit, la Magrana, del llibre polític al més estrictament literari?
—Va començar volent fer la competència a les publicacions del PSUC i convertir-se en una eina de combat, però no directament vinculada al partit. Per exemple, hi vam publicar l’Estatut del 1932. Però quan va passar la flamerada del llibre polític, que va durar ben poc temps, vam començar a desenvolupar una col·lecció de narrativa, Les ales esteses. Va funcionar molt bé i hi vam publicar autors com ara Jesús Moncada, Isabel-Clara Simó –tres llibres– i Maria Barbal –vuit llibres–, abans no se n’anessin a les altres editorials. Jesús Moncada, això sí, va néixer i morir a la Magrana, i potser ha estat l’autor més important que hem tingut. Un altre escriptor avui ben consolidat, Joan-Lluís Lluís, per exemple, el vam descobrir a la Magrana: en teníem dubtes, però hi vam acabar creient fermament. Ara preparo un llibre sobre l’edició d’aquests quatre autors.

—Vau tenir unes quantes col·leccions, de l’Esparver de literatura juvenil a la Negra, de gènere negre, passant per la Marrana, eròtica, i Pèl i Ploma, de gastronomia.
—L’Esparver va funcionar moltíssim i ens va permetre de diversificar en ciència, clàssics, etc. Quant a la Negra, teníem la referència de la Cua de Palla d’Edicions 62, però la nostra diferència era la literatura negra europea i autòctona, d’autors catalans. Una altra cosa que ens va donar molta força van ser els vídeos. Per exemple, de les Tres Bessones.

—Finalment, l’any 2000, la Magrana va passar a formar part d’un gran grup, RBA.
—Va arribar un moment en què ens havíem enganxat els dits amb aquesta distribució de vídeos, entre més problemes, i a mi em cansava molt haver de portar la direcció literària i, alhora, la gestió. Necessitava algú que m’acompanyés en la qüestió administrativa i econòmica. Però podem dir que l’aventura amb RBA va ser un fiasco. Per mi també, però van deixar perdre Jesús Moncada, literalment. Quan el grup Bertelsmann, per mitjà de Penguin Random House, va comprar la Magrana, només en va comprar un nom. Tot allò que els van donar, hi cabia en una capsa de sabates. Els responsables de Random em va dir que volien fer de la Magrana una col·lecció de prestigi. En segueixo les publicacions, però ja no hi tinc res a veure. Em van demanar que hi anés, em vaig posar a disposició seva i em van publicar el llibre del viatge a Grècia, de Carles Riba. En el meu cas, tinc un avantatge, que pot ser un desavantatge per a ells: tinc una experiència com a editor que la majoria d’autors no tenen. Un autor generalment sap escriure, però, en el meu cas, he estat vint anys fent d’editor, he estat president de l’Associació d’Editors i de l’Associació del Llibre infantil, i conec una mica l’ofici.

—Ara us referíeu a Carles Riba. N’heu editat la correspondència. Com hi vau arribar?
—Quan acabava filologia hispànica volia fer una tesina de llicenciatura sobre la literatura de la guerra del 1936-39, però el doctor Joaquim Molas m’ho va treure del cap i em va proposar de treballar les cartes de Carles Riba. Recordo que vam anar a casa de Clementina Arderiu i tots dos van parlar de Pau Riba i del disgust que tenia l’àvia per tot allò que feia el seu nét… Arderiu havia conservat tota la correspondència del marit i l’havia enriquida amb l’epistolari amb Josep Obiols, que era un gran amic de Riba. A partir de la bona relació que vaig establir amb la família Riba, vaig poder fer la tesina sobre la correspondència entre Riba i Obiols. I, d’aquí, van anar sortint més i més corresponsals i cartes de Riba. Riba era molt ordenat i tenia el costum d’anotar quan responia a algú i de posar-hi la data. Això em va permetre de tenir les pistes per a poder anar-les a buscar.