Capitulacions a cop de toga

"El govern no pot cedir a l’embat judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model que afavoreix la cohesió social i que compta amb el suport de la immensa majoria de la societat"

Gemma Pasqual i Escrivà
05.04.2022 - 19:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La proposició de modificació de la llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística presentada pels grups parlamentaris d’Esquerra Republicana de Catalunya, Socialistes Units per Avançar, Junts per Catalunya i En Comú Podem constitueix un retrocés amenaçador per al futur de la llengua en un àmbit que és clau per a normalitzar-la. La incorporació explícita de la vehicularitat del castellà en una llei catalana representa un pas enrere que el català no es pot permetre en la situació de feblesa actual, sobretot a les aules on viu una situació crítica, segons els darrers informes del Departament d’Educació: més d’un 28% dels alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

La regulació jurídica dels usos lingüístics només s’esdevé en contextos de conflicte lingüístic. A la Corona d’Aragó no hi havia cap règim juridico-lingüístic, els usos lingüístics s’hi aplicaven de facto, sense cap norma que els regulés.

La persecució de caràcter oficial contra el català va començar amb el Decret de Nova Planta (1716). El règim borbònic va prohibir l’ús del català als tribunals. Dins del Consell de Castella, els més bel·ligerants van demanar que es prohibís també a les escoles, tot i que ho van fer més endavant, en aquell moment no s’hi van atrevir. Pel que fa als decrets d’abolició foral, ni el decret de 29 de juny del 1707, de derogació dels furs dels regnes d’Aragó i València i reducció a les lleis i govern de Castella, ni el decret de 28 de novembre del 1715, d’establiment i planta de l’Audiència Reial de Mallorca, no contenen disposicions de caràcter lingüístic.

Sota el govern liberal d’Isabel II, es prescriu que “la lengua nacional es la única de que se hará uso en las explicaciones y libros de texto” (art. 84). El 1857, la llei Moyano d’instrucció pública només autoritza el castellà a les escoles. El 1926, per reial decret, es criminalitza qui es resisteixi passivament a utilitzar el castellà amb pena de “arrest major a presó correccional” per a qui fes servir un idioma distint de l’espanyol. El 1926, es dóna l’ordre per la qual se sanciona l’ensenyament del català amb el trasllat del mestre.

El règim de Franco va prohibir el català amb l’objectiu que l’espanyol fos l’única llengua vehicular. La llei d’educació primària que es va aprovar el 1945 deia: “La lengua española, vínculo fundamental de la comunidad hispànica, será obligatoria y objeto de cultivo especial.”

I malgrat tots aquests atacs i prohibicions, al segle XXI, l’escola en català resisteix i el seu paper és més important i necessari que mai. El govern no pot cedir a l’embat judicial que, sense cap criteri pedagògic, pretén tombar un model que afavoreix la cohesió social i que compta amb el suport de la immensa majoria de la societat. I encara menys fer-ho amb forma de llei. Aquesta renúncia no és més que una capitulació que no servirà per a donar resposta als requeriments judicials de la sentència del TSJC núm. 5201/2020, de 16 de desembre, que pretén, a toc de toga, imposar un mínim de 25% d’hores lectives en una de les dues llengües oficials. Com hem vist al País Valencià, els tribunals, a partir de demandes d’organismes públics i privats, no s’han aturat. Així, l’escola en català continuarà en perill sota qualsevol pretext. Què faran? Canviaran la llei cada vegada que hi hagi un embat judicial? Fins on estan disposats a cedir?

Joan Fuster, sempre vigent, deia: “Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, qui ho farà? El Ministerio de Educación?”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes