Sempre m’ha agradat parlar amb la gent gran. O escoltar-los. Tinc un record molt llunyà d’esperar mentre pentinaven la mare a la perruqueria entre un grup de senyores, i algú fer notar aquest fet. Que un nen petit parlés o escoltés allò que se’n diu els vells. Òbviament, els avis van explicar-me moltes coses de la seva joventut, dels seus afanys, de les històries familiars. Però, a qui potser vaig estirar més la llengua va ser a la meva tia que, per una altra banda, tenia biografia pròpia. D’alguna manera, he anat acumulant vides de gent que ara serien centenaris. Per això, quan vaig entrar en la família de la que avui és la meva dona, amb tota naturalitat vaig parar l’orella a les vivències de l’àvia, que als seus esplèndids vuitanta-molts, continua tenint una bona memòria del passat. Una vida intensa, podríem dir-ne, de novel·la. El fet és que entre la guerra viscuda de ben petita al Pirineu, l’amor contra tots i tothom i els inicis del turisme a Lloret de Mar, la Maria Rosa Puig s’esplaia parlant del seu Poblenou natal.

Temps era temps

Un Poblenou de postguerra, al carrer de Castanys, just davant el Mercat de la Unió, prop de l’Aliança, on els seus pares regentaven un forn i pastisseria. Eren anys d’estraperlo i tramvies, farinetes per a sopar, comuna i galliner a la galeria, com canta Joan Manuel Serrat a “Temps era temps”. Temps en què la seva mare perseguia (anant apujant l’oferta i inventant la gravetat del drama) els corruptes inspectors de consums i racionaments, fins al pont de Marina perquè no li precintessin el local, i un client monàrquic li prometia el càrrec de mecanògrafa reial en la imminent ascensió al tron de Joan III. Temps en què les noies anaven a resar al Santet i a les festes del mercat i en Paco dels Ous dedicava cançons a la Rosa dels Sostens, en un amable festeig neorealista que causava hilaritat entre els presents. Un mercat on també ajudava venent bledes i tomàquets un futur advocat de renom caigut en desgràcia, que, tot i ser un rosegaaltars, es mirava amb ullets la filla dels pastissers. El fet és que entre aquest món, necessàriament fragmentat però d’autèntic cel·luloide en blanc i negre, també hi tenien un lloc dos artistes, de generacions diferents, però nascuts l’un a tocar de l’altre. La fortuna ha fet que la Fundació Vila Casas els hagi programats gairebé consecutivament i encara sigui possible –fins aquest cap de setmana– de fer-hi una visita complementària.

Cabaler d’Alàs que va aprendre l’ofici de forner a Barcelona, dormint en un jaç de saques, el pare de l’àvia Maria Rosa, tot just acabat de casar va llogar un forn. N’era propietària Dolors Baró, que, convençuda que el seu fill no continuaria l’ofici, els el va arrendar l’any 36. El fet és que el fill de la senyora Lola era artista. Parlem de Ramon Calsina, nascut a l’habitatge de sobre el forn familiar fa cent vint-i-cinc anys. Una placa municipal en deixa testimoni. “Jo recordo el Ramon Calsina de pantalons curts i davantal de percala, de quan, líricament salvatges, anàvem al llindar d’uns horts esquifits del nostre suburbi, a tirar pedres a la lluna, a veure-la córrer entre núvols dins una aigua espessa i tèrbola que transcendia a fàbrica de cuiro, a escorxador, a cànem… Aleshores, de la butxaca del meu davantal sortien només ocells de paper, cons i bales de vidre, però a la butxaca d’en Ramon hi bategaven dibuixos acolorits i ninots elaborats amb una gràcia inefable”, escrivia l’any 1935 un altre il·lustre fill del Poblenou, Xavier Benguerel.

Artistes i pastissers

Nascut dibuixant com un altre pot néixer geperut –com li agradava dir–, es formà a l’Acadèmia Baixas i la Llotja, formació que va compaginar amb el taller de vidrieria artística de Ca n’Espinagosa i repartint el pa de la fleca de casa. Havent fet el servei militar, treballant a l’obrador familiar, es decanta definitivament per l’art. Obre taller amb el seu amic Miquel Farré, amb qui compartí estada a Granada –on coneixen Manuel de Falla i Federico García Lorca– i París. Tot i la distància, no oblidarà mai aquella “Manchester catalana” de la infantesa: el gasòmetre de l’Arena, conegut com la Caldera, els globus aerostàtics del trofeu Gordon Bennett que s’havien enlairat l’any 1907 a la platja de la Mar Bella, la Torre de les Aigües, les xemeneies i els terrats del barri, el pa omnipresent, la sopera familiar i els cromos de la xocolata.

Fou precisament l’any 1932, mentre Calsina era a París, que a la casa del costat d’on ell havia nascut va venir al món un altre minyó cridat a ser artista: Gonçal Sobrer Barea. Els seus pares tenen una pastisseria, paret per paret amb l’altra, on ha nascut en Calsina i on naixerà l’àvia Maria Rosa. Creix, doncs, en la barreja de la dolçor privilegiada i la fascinació per aquell ambient obrer, on s’entrelliguen la misèria i la fraternitat. De nen descobreix els empresonats al Cànem i els afusellats al Camp de la Bóta, però també els personatges singulars d’aquell univers tan allunyat del centre de la ciutat: el Santet, el Comandant Pixum, el Miquelet de la Cisa, la Pits de Fusta… I el famós Paco dels Ous, que apareix en alguns dels seus texts. Però sobretot la llunyana –i propera alhora, perquè en serà alumne anys a venir– presència de Calsina, que durant els anys de la República ha fet classes a Llotja sense veure’n un duro, ha inaugurat exposicions, ha freqüentat artistes i ha estat ben acollit per la crítica, però després de fer cap a França breument, sobreviu al franquisme en l’exili interior, pintant sense renunciar a la seva mirada irònica i mordaç. La de “Misèries humanes”, com es titula l’exposició de Calsina que es pot veure fins diumenge als espais Volart. Aliè a les etiquetes, a les modes i a les classificacions. Sempre crític, tot i l’aparent amabilitat. Un ase de mal ferrar, com ho voldrà ser el seu veí.

L’art no se n’ha anat mai del Poblenou

Perquè, entretant, Sobrer, treballant a l’obrador de la pastisseria familiar i platònicament enamorat de l’actor Jorge Mistral, decideix d’allistar-se als paracaigudistes després de veure’ls al film La trinca del aire. D’allà estant escriu unes cartes il·lustrades a la seva veïna, la Maria Rosa, amb qui la seva mare somniava de casar-lo (i de passada, ajuntar els dos negocis contigus), cartes que malauradament s’han perdut, però que, pel que hem sentit explicar, ja denotaven un surrealisme pop de barri. Entre braços de gitano i bescuits de la reina, apareixerà l’art xava, que ell batejarà en una exposició a l’Ateneu Barcelonès, on es presentarà com a burgès. Una insòlita etiqueta que s’explica, no tan sols pel seu confessat gust per a viure bé, sinó per la sensació de fracàs com a artista, malgrat que reeixirà com a empresari hoteler a Sitges, on comprarà l’hotel que havia dirigit Adi Enberg, la companya durant tants anys de Josep Pla.

De fet, “Un gran fracàs” és el títol de l’exposició que s’acaba d’inaugurar a Can Framis, al seu Poblenou. “El país més bonic del món, a la vora de la mar i tot ple de genis, d’artistes, de sants, de xaves, de pinxos, de burgesos, de macarres i xoriços.” Queer avant-la-lettre, camp, performer, pintor d’aparadors i protagonista del primer happening documentat al nostre país, que realitza –el dubte ofèn– a la rambla del Poblenou, l’any 1965. Vestit com la resta de membres del grup d’etiqueta, Sobrer va rebre un bany de iogurt, que la resta de la colla llepava, davant la mirada atònita del públic… Entre ells, un Josep Maria Espinàs que va guillar cames ajudeu-me en veient aquella follia. L’any abans havia muntat un envelat on es van exposar els seus quadres. No fou pas l’única trapelleria d’un artista que es disfressà de Santiago Rusiñol per pintar pollastres a l’ast o paelles, i que recreà la rebosteria i la merenga que havia fet de jove amb tota mena de materials reciclats. Fins i tot va proposar la seva versió del monument a Francesc Macià –una caseta i un hortet– i un altar, ple de sàtira, on apareix l’ex-rei que va dir que el castellà no havia estat mai llengua d’imposició, per a la Sagrada Família.

A mi, vistes les dues exposicions, en Calsina i en Sobrer de qui havia sentit parlar sovint se’m fan propers i reals. La Maria Rosa també esmenta sovint Francesc Artigau, però això ja seria una altra història. De moment, aprofitem l’avinentesa per conèixer aquests dos artistes que ha donat el Poblenou d’abans de la gentrificació i el turisme. Un barri amb tant de caràcter i personalitat com la meva àvia política. Tot un personatge.