03.09.2025 - 21:40
El cas Sutrias, les conseqüències del qual són analitzades en l’article que obre avui aquest diari, és molt més que una anècdota política: és un símbol de la degradació democràtica que viu, en concret, Catalunya. Una degradació que encara som a temps de capgirar, però tan sols si actuem amb decisió i coratge.
Perquè les reformes necessàries per a frenar aquesta caiguda als inferns hi són, han estat provades amb èxit en algunes democràcies i són tècnicament viables; ara falta voluntat política. I aquesta voluntat –ens ho ensenya el procés entre el 2012 i el 2017– tan sols apareixerà si els ciutadans exigim amb força que hi haja aquests canvis. Ras i curt: no podem permetre que les institucions siguen segrestades per un càrtel de polítics professionals que anteposen els seus interessos personals o de partit als interessos col·lectius.
Ara mateix, la màxima amenaça per a la democràcia al nostre país no ve de fora sinó de dins: dels partits polítics que haurien de ser-ne els guardians però que s’han convertit en els botxins. Després de defensar que la república catalana seria una cosa diferent d’aquesta misèria institucionalitzada que tenim ara, veiem de quina manera els nostres representants s’acomoden al sistema, s’hi deixen arrossegar i renuncien a les promeses contretes. Cal reaccionar, cal que reaccione especialment l’independentisme.
La pregunta immediata, com és lògic, és què podem fer? I com podem capgirar aquesta dinàmica abans no siga massa tard? I la resposta és exigir i fer adoptar reformes estructurals profundes que trenquen la lògica del partit-càrtel i retornen el poder als electors.
La primera mesura imprescindible és la reforma electoral. Cal posar fi a les llistes tancades i al poder decisiu de la cúpula de cada partit sobre l’elaboració d’aquestes llistes. I cal un sistema electoral mixt en què la meitat dels diputats siguen elegits en llistes personals de base comarcal –per tant, sense obediència directa al partit– i l’altra meitat en llistes de partit a tot el Principat –per mantenir la necessitat de l’expressió ideològica. Experiments més avançats, com ara el vot únic transferible d’Irlanda o Malta, encara ens farien anar més enllà, car trenquen la lògica del “tot o res” que avui permet als partits establerts de repartir-se el poder sense competència real.
Paral·lelament, cal reprendre la idea d’establir assemblees ciutadanes per sorteig que destruesquen el monopoli dels partits sobre l’agenda política i la presa de decisions públiques. Aquestes assemblees, compostes per ciutadans seleccionats aleatòriament i representatius de la diversitat social, ja s’han demostrat eficaces a Irlanda, amb aspectes com l’avortament i el matrimoni igualitari, a França amb polítiques climàtiques, i a Bèlgica amb l’experiència pionera de la comunitat de parla alemanya. A Irlanda, per exemple, l’Assemblea Ciutadana sobre l’Avortament va aconseguir allò que els partits polítics no havien pogut fer en dècades: congriar un consens social suficient per a modificar la constitució. A França, l’Assemblea Ciutadana de París decideix no sobre coses simbòliques, sinó sobre cent milions d’euros de pressupost participatiu i té poder d’establir prioritats en les polítiques municipals. Són experiències que demostren que els ciutadans ordinaris –quan disposem d’informació i temps per a deliberar– som capaços de prendre decisions més coherents i orientades al bé comú que no pas els polítics professionals.
I la transparència radical i organitzada és una altra clau fonamental per a exposar la xarxa de poder i combatre-la. Cal establir sistemes que facen impossible d’ocultar les negociacions de càrrecs, els acords de repartiment de poder i els fluxos econòmics entre partits i administracions. Això implica la publicació obligatòria i immediata de tots els nomenaments, assessoraments i contractacions públiques, amb justificació clara i oberta dels criteris utilitzats, a més de la creació de registres públics de tots els càrrecs ocupats per militants i dirigents de partits, identificant-ne la formació. Seria essencial un sistema d’alertes ciutadanes que servís per a detectar automàticament i de manera simple els moviments de personal entre partits i administracions, perquè la informació és poder i si volem trencar el càrtel cal que els ciutadans tinguem accés a tota la informació sobre com s’exerceix el poder en nom nostre.
I, evidentment, aquestes reformes s’han de complementar amb limitacions legals específiques dures per a combatre les pràctiques de càrtel. Períodes llargs d’incompatibilitat obligatoris entre càrrecs en partits diferents, límits del nombre de càrrecs públics que pot ocupar una mateixa persona durant la seua carrera, prohibició de contractacions directes de càrrecs electes o dirigents de partits sense concurs públic obert i sistemes de rotació obligatòria en càrrecs directius d’organismes públics són mesures que alguns altres països han aplicat amb èxit per evitar la captura institucional. I caldria proposar-se també la dissolució d’organismes com les diputacions, que s’han convertit en un gran forat negre on els partits maniobren en la penombra per a assegurar-se un gran nombre de sous fora de l’escrutini públic.
Finalment, la democràcia directa ofereix l’última salvaguarda quan els partits traeixen els compromisos electorals i fins i tot la ideologia pròpia. Mecanismes com el dret de revocació de càrrecs electes, la iniciativa legislativa popular vinculant o el referèndum revocatori de lleis aprovades contra la voluntat ciutadana majoritària garanteixen que els ciutadans mantinguen l’última paraula. I encara més tenint la possibilitat, com fan a Estònia, de fer servir els mòbils i les xarxes com a eines que faciliten autèntics referèndums permanents. Perquè quan els polítics saben que poden ser revocats pels ciutadans és més difícil que es dediquen alegrement a servir els interessos del càrtel en compte dels interessos públics.
La revolució democràtica independentista ha tingut en l’origen una tendència evident a explorar formes més avançades de democràcia i a defensar que la república necessàriament ha d’implicar un canvi radical de les regles institucionals al nostre país. Però ara ens trobem –d’acord amb la “normalització autonòmica” que propugna el PSOE– que fins i tot alguns dels partits independentistes semblen haver renunciat al projecte per integrar-se en el negoci. Potser, doncs, una bona manera de tornar a donar embranzida a la proposta de secessió d’Espanya seria reclamar novament més democràcia i organitzar un potent moviment ciutadà entorn d’aquesta exigència –i potser l’ANC i el Consell de la República n’haurien de fer bandera. És urgent, en vista de la degradació ràpida de la política, que tots observem i hem de suportar.
PS1. El curs passat el govern valencià va fer un polèmic referèndum escolar sobre la llengua a l’educació que no va donar, ni de bon tros, el resultat que ells volien. A alguns els va sorprendre que el català fos la llengua triada molt majoritàriament en totes les comarques que la parlen i fins i tot es va imposar en una de les comarques de parla històrica castellana, la Serrania. El conseller, abans del referèndum, va dir que els resultats s’aplicarien aquest curs, però la realitat és que no ha estat així, ni de bon tros. Laura Escartí ha parlat amb famílies de centres que van votar pel català i que ara es troben que no tenen garantides les classes en la nostra llengua: “‘Començarem el curs sense línia i sense res a fer-hi’: la indignació de les famílies obligades a matricular els fills en castellà”
PS2. Montse Barderi publica una de les novetats editorials més esperades d’aquesta tardor, El mar, que brilla i riu (Columna). Emma Granyer l’ha entrevistada: “Si Romeu i Julieta tinguessin cinquanta anys es tirarien els plats pel cap”.
PS3. “Com que no n’aprenem, una vegada més, Catalunya haurà fet un favor a la majoria de comunitats autònomes i, com sempre, li serà reconegut amb insults i mentides.” Jordi Goula analitza amb molta ironia i el rigor de sempre la quitança de deute a les comunitats espanyoles promoguda pel govern espanyol: “Moltes gràcies, senyor Sánchez!”
PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderoses del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.
