La tertúlia proscrita

Cal tenir molta barra per a anar a l’ONU

  • Els espanyols, i molt en particular els socialistes, tenen el costum estrany de ser estat quan els convé i no ser-ho quan no els ve de gust

VilaWeb
Pedro Sánchez i José Luis Rodríguez Zapatero, en un acte ahir a Madrid. Entre tots dos han governat onze anys dels disset que la llei de memòria històrica ha estat en vigor, sense haver fet res substancial per recuperar els cadàvers que hi ha en les fosses del franquisme (fotografia: EFE/Juanjo Martín).

Els espanyols tenen una manera ben curiosa de relacionar-se amb l’ONU, ignore si és perquè encara pesa en la memòria col·lectiva el fet que no van ser acceptats quan es va fundar.

Pot ser una mena de trauma col·lectiu que perdura: l’ONU va deixar-ne fora Espanya durant deu anys, gràcies a la digna intervenció de Mèxic i Austràlia, que ho van proposar a la Conferència de San Francisco, i a la posició de Stalin, Churchill i Truman, que van fer una declaració conjunta en què deien que Espanya no podia ser membre de la nova organització per raó de la seua “associació estreta amb els països agressors”. Després encara arribaria la magnífica resolució de l’Assemblea General, la condemna més solemne del règim franquista feta mai a escala internacional. Una condemna que causaria una gran concentració franquista a Madrid i aquell famós i patètic eslògan de “Si ellos tienen ONU, España tiene dos”. Un eslògan que sembla que ha romàs en el subconscient col·lectiu i que encara marca aquesta manera peculiar de relacionar-se amb l’organització.

És veritat que la guerra freda i els interessos militars dels Estats Units canviarien la visió del règim de Franco i, amb el pas del temps, el 1951, Espanya hi seria acceptada. Però la sensació és que sempre ha romàs una mena pòsit estrany allà al fons, una manera molt singular d’entendre què és l’ONU i com funciona.

I així, ahir, Pedro Sánchez va sorprendre tothom anunciant de manera ben teatral que portaria a l’ONU les mesures contra la llei de memòria històrica que van aprovant governs del PP o del PP i Vox, com ara el Consell de la Generalitat Valenciana i el govern de les Illes. I, és clar, és una manera ben curiosa de tractar les Nacions Unides.

Encara que se’n diguen “nacions”, l’ONU integra estats, i per això mateix generalment tots els governs, siguen del color que siguen, assumeixen que representen tothom que hi ha al seu estat i no solament una part. Tanmateix, els espanyols, i molt en particular els socialistes, tenen el costum estrany de ser estat quan els convé i no ser-ho quan no.

I la polèmica d’ahir n’és un exemple magnífic. Pedro Sánchez se’n va a l’ONU, amb tota la barra, a denunciar el PP i Vox perquè no respecten la memòria històrica. I per què dic que amb tota la barra? Doncs perquè fa anys, dècades, de fet, que l’ONU denuncia la impunitat del franquisme i molt especialment que encara hi haja més d’un centenar de milers de desapareguts en les fosses i els vorals de les carreteres. I Sánchez no hi ha fet res.

Cal recordar que l’ONU va saludar amb entusiasme i com un gran pas endavant l’aprovació de la llei de memòria històrica, l’any 2007, i va recollir l’esperança que l’estat espanyol, finalment, decidís de recuperar tots aquests cadàvers i dignificar-los. Però ja han passat disset anys i tots sabem que els cadàvers dels republicans continuen sota terra sense identificar i no hi ha cap intenció real que mai siguen recuperats i, encara menys, dignificats.

Però alerta amb la dada. Per si no n’hi hagués prou, resulta que, d’aquests disset anys, els socialistes n’han manat onze. I no han fet res. Engrunes, en tot cas. Res de substancial que canvie la història. Però ara va i resulta que, de manera grandiloqüent, ells mateixos se’n van a l’ONU a clamar per la memòria històrica. I què voleu que us diga? És que cal tenir molta barra. Molta.

 

PS1. Ahir era dijous i, després d’un parèntesi d’una setmana, va tornar La tertúlia proscrita. Ja en pre-campanya, ja immersa en les polèmiques electorals. La podeu veure en vídeo.

PS2. Joan-Ramon Laporte és una de les veus expertes en epidemiologia dels medicaments i farmacovigilància més conegudes del país. Acaba de publicar Crònica d’una societat intoxicada, en què aborda de manera molt detallada la sobremedicació i la polimedicació de la societat catalana, els efectes adversos dels medicaments i el consum acrític que se’n fa a molts països. De tot plegat n’ha parlat amb ell Clara Ardévol en aquesta entrevista interessant.

PS3. Demà a les onze farem a Perpinyà la quarta sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. Serà al Casal i hi sou tots convidats. La cinquena sessió serà a Andorra, el 25 d’abril.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any