09.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 10.03.2023 - 09:12
El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya va publicar ahir una enquesta sociopolítica, que podeu trobar ací en pdf, on es presenta un ampli qüestionari sobre aspectes ben diversos de la situació política.
L’enquesta té moltes preguntes i respostes interessants. El primer fet que m’ha cridat l’atenció és la manera com reaccionen els enquestats a una pregunta tradicional sobre la seua identitat nacional, però també a dues preguntes molt més matisades i insòlites: sobre si se senten orgullosos de ser catalans i si se senten orgullosos de ser espanyols, respectivament. Les dades em semblen molt reveladores, especialment si es desglossen per simpatia amb els diversos partits polítics. Perquè n’emergeixen tres blocs molt clars.
Es defineixen només o sobretot com a catalans el 89,1% dels votants de Junts, el 88,6% dels votants de la CUP i el 80,9% dels votants d’ERC. I aquest mateix bloc respon que no se sent orgullós de ser espanyol –per tant, fa una resposta en negatiu, que sempre indica més duresa– en els següents percentatges: 92% dels votants de la CUP, 83% dels votants de Junts i 76% dels votants d’ERC.
I a l’altre extrem es defineixen només o sobretot com a espanyols el 45,1% dels votants de Vox, el 43,9% dels del PP i el 28% dels de Ciutadans. I aquest mateix bloc respon que no se sent orgullós de ser català –novament en una resposta negativa– en els percentatges següents: 53% dels votants de Vox, 50% dels del PP i 46% dels de Ciutadans.
Entremig, comprimits, hi ha tan sols els votants del PSC i dels comuns, que assumeixen una identitat de barreja, tot i que resulta cridaner que gairebé la meitat dels votants dels comuns no se senten tampoc orgullosos de ser espanyols.
Entenguem-nos, parlem solament d’una enquesta i cal, per tant, ser prudents. Però és una enquesta que encaixa bastant bé en la realitat que observe de fa uns anys, especialment d’ençà del Primer d’Octubre i la declaració de la independència. Una realitat que és l’eixamplament de l’esquerda entre els ciutadans de Catalunya que se senten espanyols i els que ens sentim catalans. I que qüestiona el voluntarisme del “som un sol poble”.
Per una banda, el rebuig de l’espanyolitat, de qualsevol participació de l’espanyolitat, s’ha fet multitudinari entre els independentistes; i, per una altra, creix –i aquest fenomen és nou i molt interessant– el rebuig de la població que se sent espanyola envers la catalanitat. L’ambigüitat, per tant, perd pes i això és una bona notícia.
A la redacció de VilaWeb, de fet, tan sols hem sabut trobar un antecedent no ben exacte però molt semblant d’aquesta pregunta, que és del 2018. I la diferència en les respostes és prou substancial, prou cridanera, per a moure a la reflexió. Sobretot pel que fa al gran canvi que es va operant en els votants espanyolistes.
Perquè entre els qui voten partits independentistes les diferències que s’observen entre les dades del 2018 i les del 2023 són pràcticament de matís –aleshores rebutjaven més l’espanyolitat els votants d’Esquerra i avui més els de Junts, però sumats i compensats uns i altres la xifra és la mateixa, si fa no fa. En canvi, entre els votants espanyolistes la cosa sí que ha canviat molt clarament.
El 2018 els votants del PP que afirmaven no estar orgullosos de ser catalans eren tan sols un 8,4% del total (i avui representen el 50%) i els de Ciutadans aleshores representaven el 24,4% (avui, el 46%). Sembla bastant obvi, per tant, que hi ha un rebuig creixent de la catalanitat per part dels ciutadans del Principat que se senten bàsicament i per damunt de tot espanyols. Això és una cosa que no passava i que políticament és molt determinant i interessant.
Perquè el fet, simplement, és que durant molt de temps ser català no era incompatible amb ser espanyol. I, per tant, els espanyols de Catalunya, aquella gent que viu a Catalunya però se sent espanyola per damunt de tot, no se sentien necessàriament incòmodes amb la condició dual de catalans –que podien entendre simplement com una condició administrativa i no pas nacional. Ni necessitaven rebutjar-la per a afirmar-se com a espanyols. Que ara ho hagen de fer és, per tant, una bona notícia, és a dir, és una altra certificació que, facen què facen els polítics, el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya avança, creix, s’aprofundeix i per tant es fa més dur. Com ha passat sempre en tots aquells països on la independència ha deixat de ser un somni irreal per passar a ser una opció concreta.
És que hi ha sentiments, o situacions, que no són compatibles. No es pot llençar un penal i ser el porter encarregat d’aturar-lo.