Els buròcrates i la infermera que matava nadons

  • Els responsables no tan sols van negligir-ne les conclusions, sinó que van arxivar els casos com a fets aïllats per evitar que fossin investigats conjuntament

Josep Sala i Cullell
31.08.2023 - 21:40
Actualització: 14.03.2024 - 13:37
VilaWeb

La notícia ha passat força desapercebuda als mitjans catalans, però crec que val la pena parlar-ne. El dia 18 d’agost, i després de deu mesos de judici, la infermera britànica Lucy Letby va ser declarada culpable de la mort de set nadons i l’intent d’homicidi de sis més, pel cap baix, alguns dels quals tenen seqüeles greus i irreversibles. Letby treballava a la unitat de neonatologia de l’Hospital Comtessa de Chester, en una ciutat mitjana de l’oest d’Anglaterra, i entre els anys 2015 i 2016 es va dedicar a injectar aire o insulina a infants prematurs, a sobrealimentar-los i, en alguns casos, a provocar-los lesions. El seu objectiu preferit eren els germans de parts múltiples, i sovint era l’encarregada d’anunciar la mala notícia als pares, i de banyar i vestir els nadons que havia mort abans. Quan tornava a casa es dedicava a espiar per Facebook les famílies de les víctimes per veure com vivien el dol. Va ser capaç de dissimular els rastres alterant els historials mèdics, però quan la policia va escorcollar el seu habitatge hi va trobar uns escrits inculpatoris. Letby va ser condemnada a cadena perpètua, la tercera dona britànica que ha rebut aquesta pena.

Fins aquí l’horror i la tragèdia, i segur que aviat en sortiran llibres, pel·lícules i sèries, perquè ningú encara no ha aclarit per què va cometre els assassinats, i les factories de true crime no s’aturen. Tot i això, vull fixar-me en l’escàndol que es va destapar durant el judici, i que han recollit diaris com The Times i The Guardian en diversos reportatges: el paper dels responsables hospitalaris.

La primera vegada que Letby va actuar va ser el juny del 2015, quan va matar tres nadons i en va ferir greument un altre en un període de dues setmanes. L’hospital tenia cura de nens molt prematurs, alguns amb malalties, i que amb prou feines pesaven mig quilogram, i en un any normal en morien dos de mitjana, a tot estirar tres. El cap de pediatria, el doctor Brearey, va sospitar que tres morts en quinze dies (i de manera sobtada, sense declivi previ) eren una anomalia, i va decidir investigar-ho. Va comprovar els historials clínics, els antecedents familiars, les cures i protocols, i no hi va trobar res; però quan es va fixar en el personal, va descobrir que hi havia una persona que era de guàrdia durant tots els casos: Letby. I ho va denunciar.

Els responsables no tan sols van negligir-ne les conclusions, sinó que van arxivar els casos com a fets aïllats per evitar que fossin investigats conjuntament. Durant els mesos següents hi va haver més infants amb crisis sobtades de salut, i al febrer els metges van elaborar un nou informe que deixava encara més clar que Letby era l’únic lligam. Van demanar una reunió urgent amb la direcció, que no es va fer fins al maig, i on es va decidir que tot l’afer es resoldria internament per evitar tacar la reputació del centre. El juny Letby va matar dos nadons més després de tornar d’unes vacances a Eivissa. En aquells moments l’ambient entre gestors i personal sanitari ja era tan enrarit que la direcció va prohibir que el cas es mencionés als correus electrònics interns. La infermera va ser finalment rellevada i assignada a una tasca administrativa, perquè molts companys van amenaçar de trucar a la policia si la veien prop d’un pacient.

La taula d’incidents que van elaborar els metges deixava ben clar que ella era l’única treballadora involucrada en tots els casos, i de fet quan la van passar del torn nocturn al diürn, els morts també van canviar d’hora –i amb el relleu els problemes es van acabar. Per al personal tècnic de primera línia l’evidència era escruixidora, les dades objectives incontestables, però aquells que n’eren més allunyats es negaven a fer-ne cas. La percepció, l’opinió: no podia ser que una noia simpàtica i grisa, que feia classes de zumba i era empàtica amb els familiars, fos una assassina. Havia de ser casualitat, mala sort, o una conspiració dels metges. Letby va tenir tants suports, sobretot entre els càrrecs superiors, que quan va presentar una queixa formal pel trasllat, la direcció va tenir por d’una denúncia per assetjament laboral. El desembre del 2016 la cap executiva de l’hospital va arribar a disculpar-se davant de Letby i els seus pares pel “procés de victimització” que havia patit, i va obligar els pediatres a fer el mateix en una carta oberta. Fins i tot van oferir pagar-li un màster perquè es pogués formar com a infermera de quiròfan. Per sort, el doctor Brearey no va desistir, i el 2 de maig de 2017 es va avisar la policia. La infermera va ser detinguda el 3 de juliol, al cap de dos anys de cometre el primer crim.

El cas de Lucy Letby és tan monstruós i inconcebible que sembla gairebé de mal gust voler treure’n lliçons, però de fet mostra perfectament alguns dels processos socials que vivim cada dia. Tothom que treballa en una institució que ofereix un servei públic, sigui una escola, una biblioteca o un parc de bombers, hi podrà reconèixer la batalla més o menys soterrada entre els professionals i els buròcrates, que sempre tenen interessos i lleialtats molt diferents (a casa nostra és pitjor, perquè aquells que decideixen denunciar les males pràctiques dels líders acaben desemparats i sense reconeixement). El fet més preocupant, però, és la ceguesa davant de l’evidència. Al marge de voler protegir la institució i els càrrecs, els responsables hospitalaris només van veure allò que van voler veure, i van passar les dades (objectives, fredes, incontestables) pel sedàs dels prejudicis, les idees enquistades i les relacions personals. Que potser no ho fem tots plegats, i més en una època de descrèdit dels experts, de domini de la vivència per sobre del coneixement, i de narcisisme imperant? Per desgràcia per les víctimes i les famílies de l’hospital de Chester, aquesta vegada el cost va ser altíssim.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any