bruno oro immortal

Des que va deixar el ‘Polònia’, l’actor Bruno Oro no ha estat tan present mediàticament i molta gent li havia perdut la pista. L’any passat, però, els seus seguidors van poder tornar a gaudir del seu talent interpretatiu amb l’obra Immortal (Club Capitol), que és una comèdia dramàtica futurista on es desdobla en multitud de personatges que s’enfronten a la immortalitat. Després de l’èxit de la temporada passada, torna a representar-la fins al 20 d’octubre. Aquest darrer any, Oro no ha potenciat només la seva faceta interpretativa, sinó que també ha publicat el seu primer llibre, Tú buscas amor y yo cobertura, un relat autobiogràfic en què el narrador és un mòbil a punt d’espatllar-se. Parlem amb ell sobre l’obra de teatre i la novel·la, sobre el seu vessant polifacètic i l’estat de l’humor avui. També ens regala l’opinió d’alguns dels seus personatges sobre la situació política en forma de minigag.

Per què un espectacle entorn del concepte d’immortalitat?
—Fa dos anys vaig llegir Homo Deus i em va impactar molt. M’interessa el post-humanisme, els temes relacionats amb la tecnologia, la intel·ligència artificial… Vaig pensar que volia fer un monòleg sobre la immortalitat i aleshores vaig conèixer el Marc Angelet i l’Alejo Levis, que en són els autors i directors. Vam començar a improvisar i escriure i vam muntar l’espectacle de zero. Ells tenien un espectacle que es deia Life spoiler, molt bo, de ciència-ficció. Jo volia fer alguna cosa semblant, però per la meva tendència vam anar més cap a la comèdia. És una comèdia intel·ligent, en què toquem qüestions com la religió i els pares. Vam gestar l’espectacle sempre tenint present que volíem que la gent es fes la pregunta: ‘Què seria de mi si tingués tot el temps del món?’ Què significaria estar dos-cents anys amb la teva parella o tenir un fill de tres-cents quaranta-cinc anys que encara no se n’ha anat de casa?

I què faria Bruno Oro si tingués tot el temps del món?
—Potser faria molts discs, perquè per a mi la música és una manera d’investigar i de comunicar. Et tanques en un estudi i el temps vola… Segurament també escriuria molts llibres perquè sempre tinc històries al cap i m’agrada molt escriure. I viatjaria molt. M’agrada molt viatjar i trobo que una de les frustracions que la vida sigui curta és que no pots veure ni una centèsima part del planeta. Suposo que faria moltes voltes al món!

Deu ser esgotador fer trenta personatges seguits. Com us prepareu?
—Primer assajo molt cada peça i cada personatge per separat. Vaig arribar a odiar l’escena del metro, en què n’hi ha quinze. És molt complicada: el gest, la paraula, diferenciar cada veu –quan parla una dona, un home gran, un jove… L’has de fer mil vegades i, de sobte, a la mil i una dius ‘ja la tinc, quina meravella!’ És com un ball, una coreografia. Però és complicada. Al principi suava moltíssim fent l’obra i vaig perdre força pes. Ara ja no suo, perquè la conec i la porto més bé.

Com heu dit, a banda de la interpretació, una altra de les vostres passions és la música. D’on us ve aquesta afecció?
—Del meu pare, que de molt petit ja m’enregistrava cassets de flamenc, jazz, pop… Escoltava música que normalment no escolten els nens. He tingut molta cultura musical des de molt petit i suposo que això m’ha fet molt sibarita amb el tema. Des de la clàssica fins al techno, m’agrada tota la música! El reggaeton em costa una mica més, però ho intento [riu]. A casa es ballava molt a les festes, sobretot la meva mare i els meus avis. Molta música negra, funk, salsa, rumba… Molts ritmes afrocubans i brasilers. A més, hi havia un piano i jo el tocava. Hi he aprofundit molt amb un mestre molt bo, Maurici Villavecchia, i considero que sóc un pianista dotat. A banda, el meu avi per part dels Pichot –la part catalana de la família– era violoncel·lista i havíem tingut una tia àvia cantant d’òpera a escala mundial, la Maria Gay. A totes dues cases, la catalana i la napolitana, sempre hi ha hagut molta música.

Expliqueu que la part desvergonyida us ve de la branca napolitana de la família, però que teniu un costat tímid.
—Jo crec que sóc tímid, sí, però també tinc una part molt sociable, molt italiana, que em ve del meu pare, que era un paio simpàtic. Suposo que això ho he heretat perquè no sóc asocial, però sí que sóc tímid.

Ningú ho diria.
—En Toni Soler és molt tímid, també. I som del mateix dia, el 4 de juny. Els gèminis tenim una façana molt externa i una altra molt introvertida.

També heu explicat que una altra de les vostres passions és l’escriptura. Fa poc vau publicar Tú buscas amor y yo cobertura. Per què vau decidir de començar a escriure?
—Quan vaig deixar el ‘Polònia’ vaig anar-me’n als Estats Units i, de sobte, vaig trobar que tenia tant de temps lliure que necessitava fer alguna cosa. Vaig pensar que seria bonic que un telèfon mòbil narrés la història del seu amo, amb tantes coses com sap el telèfon mòbil de nosaltres. És l’últim any de vida del telèfon d’un actor, que sóc jo. Vaig pensar que era una manera de narrar la meva vida amb perspectiva, des de la fredor de la tecnologia. Això em va permetre un distanciament que em va ser molt útil. Era com un diari, però em vaig enredar i vaig començar a inventar personatges ficticis! Jo no sabia que gaudiria tant escrivint, i que fos publicable…

La novel·la parla d’un actor que protagonitza una sèrie d’èxit, però decideix deixar-la, de la mateixa manera que vau deixar el ‘Polònia’. Per què vau fer-ho i què va passar a partir de llavors?
—Vaig deixar-ho perquè feia deu anys que hi era i estava molt cansat. Ja no em divertia com abans. Estava molt cansat del maquillatge i la gent em començava a etiquetar, perquè jo feia l’Artur Mas en aquells anys del procés, que era molt intens. Al final em sentia com si fos ell. Anava pel carrer i la gent em deia ‘president!’… Vaig pensar que, si volia fer altres coses, potser això m’ho dificultaria. I no volia cremar-me. Vaig parlar amb en Toni, que va ser collonut amb mi. És com si fos el meu germà gran. M’ha cuidat sempre moltíssim i ho va entendre. Just quan jo tenia pensat deixar-ho ho va deixar l’Artur Mas de debò. Una coincidència meravellosa… [Riu.]

Heu volgut tornar-hi?
—No, però ha estat dur. No fer res, de sobte, és un abisme. Estava acostumat a sortir cada setmana per la televisió durant deu anys i a vegades en dos programes, perquè també feia ‘Crackòvia’. Passar de ser tan visible a no existir –perquè aquesta és la sensació que té la gent– és dur. T’has de reinventar, trobar-te a tu mateix, començar de zero. Per això Immortal va venir perfecte, en el moment just, de dir ‘torno a fer teatre, a fer allò que sé fer més bé’. És com vaig començar i sento que tinc molta llibertat al teatre. Va ser tornar a la roda.

Un actor ha d’estar permanentment en aquest ‘tornar a la roda’? Pot ser dalt de tot i al cap de dos mesos tornar a fer càstings…
—Per a un actor, el ‘Polònia’ no és normal. Jo estava molt ben acostumat perquè no és normal estar deu anys essent protagonista d’un programa de màxima audiència. Quan això es va acabar vaig dir ‘Ah, és veritat, sóc actor!’ [Riu.]

Al gener estreneu Cobertura, amb Clara Segura. No sé si també té a veure amb la tecnologia…
—Sí. L’he escrita amb l’ajuda de l’Alejo Levis, d’Immortal, i la dirigeix la Clara. Som només els dos en escena i és una bogeria. Només puc dir això. És una comèdia molt boja on fem molts personatges i on hi haurà alguns personatges de ‘Vinagre’. L’argument gira entorn d’una parella composta per un director de cinema argentí en decadència i una actriu que és una icona feminista amb milions de seguidors a Instagram que no té cap mena d’escrúpol. I la tecnologia els distancia.

Com descriuríeu la vostra relació artística amb Clara Segura? Teniu una química brutal…
—L’altre dia vam acabar plorant de riure en un restaurant. Ni tan sols podíem parlar amb el cambrer… Això només em passa amb ella. És una pallassa en potència, però a més tenim el mateix sentit de l’humor. Aquelles coses amb què mors de riure amb un amic d’infància em passen amb ella. Ens posem a fer coses i acabem plorant de riure. Suposo que quan ens trobem a l’escenari es genera aquesta química. En la comèdia, o hi ha química o no hi ha res. Això es transmet a l’espectador. És una cosa intangible i inexplicable. És bonic, perquè molta gent jove que mirava ‘Vinagre’ i que normalment no va al teatre ja ha comprat les entrades perquè volen veure la Jenny i l’Eli, encara que sigui al teatre.

Tornant a la tecnologia, per què vau deixar YouTube? Els vostres vídeos fent de Casimiro i Jacobo eren força populars.
—Si tingués molts diners i un petit equip per a fer un vídeo per setmana ho faria encantat, però és una pasta i a mi em costa molt abusar de la gent perquè faci vídeos amb mi, si no hi ha diners. Anar al mercat de la Boqueria a fer un gag és un esforç, i jo vull pagar a la gent. A mi el format de YouTube m’encanta. Em sembla que hi ha coses molt ben parides i molt intel·ligents, però ara ho faig a Instagram, que puc fer un vídeo a qualsevol lloc i potser té molta gràcia. Vaig passar a Instagram perquè és el germà pobre de YouTube.

Com veieu la situació de l’humor avui, com a persona que treballa en aquest món?
—L’humor és a l’UCI. Jo ara tendeixo a fer un humor més blanc perquè penso que hi ha coses que poden ofendre algú. La censura és a l’ordre del dia. Vinagre mateix ara no es podria fer, amb un paio com el Jacobo, que és racista, classista i que diu negritos, o amb la Jenny i l’Eli fins i tot. És una pena perquè penso que un s’ha de poder riure de tot. Menys d’algú que es mor… Ara els humoristes estem una mica acollonits.

Per la correcció política o per la por que us passin coses com la que li va passar a Dani Mateo?
—Per exemple. Ell té molts seguidors i jo en comparació en tinc pocs, però així i tot, si puc no perdre’ls… A mi m’interessa que sàpiguen què faig. Si de sobte fico la pota i en perdo la meitat, és una mala passada perquè costen molt de tenir. Si he de fer un vídeo i puc evitar una broma sobre la independència, el feminisme o la monarquia, l’evito.

Us autocensureu, ara.
—Sí, perquè jo tinc seguidors feministes, independentistes, unionistes, de dretes, d’esquerres… Encara que ho digui un personatge, ja sabeu com és la gent… Als actors de serials els ha passat tota la vida, que els veuen i els insulten perquè es pensen que són els personatges.

Millor no us pregunto per la situació política, doncs.
—Millor que no! [Riu.] És que no en parlo mai. A part, hi ha un punt de romanticisme. Quan miro una sèrie no m’agrada buscar quin perfil té l’actor. M’agrada quedar-me amb el personatge que fa. No m’agrada saber què pensa Guardiola o Belén Esteban. No m’agrada que la gent sàpiga què penso de política, per exemple. M’agrada que es quedin només amb la meva part artística. Potser d’aquí a uns anys se me’n va l’olla i ho dic…

Si no voleu valorar la situació política, poden fer-ho els vostres personatges? Què diria Casimiro sobre la repetició d’eleccions?

I Jacobo?

Per últim: Acebes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb