Bromera, la croada contra la mandra lingüística principatina

L’editorial Bromera és avui dia la principal referència editorial del País Valencià i una de les empreses més fortes pel que fa a la venda de llibres en català als Països Catalans. Una de les constatacions del bon moment que passa és el canvi de seu i d’instal·lacions dins el terme municipal d’Alzira, on va néixer fa trenta-dos anys. Tot i això, fa dos anys que l’empresa alertava de les escasses vendes i de la minsa implantació que tenia a Catalunya i presentava un pla de xoc per a no restar fora del principal mercat de venda de llibres en la nostra llengua. Ara sembla que la situació ha anat millorant i Bromera rep una atenció constant dels mitjans de comunicació. Sobretot s’ha guanyat la confiança dels llibreters, que comencen a creure en les seves propostes. Hi ha ajudat un catàleg que conté títols superstel·lars, com ara De quin color és un petó, de Rocío Bonilla, que en l’àmbit infantil és un dels títols de més èxit d’aquests darrers temps; o les obres de Pierre Lemaitre, revolució de la novel·la negra a França.

Ara, sempre hi ha un però. I el però és que aquest avenç costa que es tradueixi en nous lectors. Gonçal López-Pampló, director literari de Bromera, diu: ‘Amb la creació del segell Més Llibres hem trencat algunes barreres que des de Bromera no podíem trencar, però encara hi ha molts prejudicis lingüístics dels lectors envers els títols publicats en dialecte valencià. Fins al punt que bona part de les traduccions les hem publicades en català oriental. Ens han anat molt bé, perquè venem més traduccions a Catalunya que no pas al País Valencià.’

Tot això podria anar una mica en detriment dels autors valencians que tenen en el catàleg i que, com és ben lògic, es mantenen fidels als seus registres i als seus dialectes de naixença. Tot plegat fa pensar que el debat entre centralitats i perifèries és ben viu. Ho palesa el fet que enguany es complirà el trentè aniversari dels premis literaris d’Alzira, que amb vuit modalitats i una dotació alta són els més consolidats del País Valencià; en canvi, aquesta efemèride ha suscitat ben poc interès al Principat. López-Pampló diu: ‘Hi ha un corredor mediterrani de llengua i cultura malgrat tots els entrebancs i les lentituds dels trens, però sembla que moltes vegades és unidireccional.’ I posa d’exemple la visualització de programes de la nova radiotelevisió valenciana a Catalunya, que segur que és ben baixa, tot i que s’hi parla moltíssim de llibres i, naturalment, de llibres publicats al Principat.

La situació encara s’agreuja més quan es parla de les Illes Balears, fins al punt que el director literari de Bromera assegura: ‘Amb gran vergonya us he de dir que no he viatjat mai a Palma.’

En vista d’aquesta realitat, una de les vies que es proposen per trencar les barreres mentals és fer la feina ben feta. ‘Si les empreses culturals fan la feina ben feta i insisteixen a treballar per trencar els prejudicis, a mitjà termini arriben els resultats.’ La feina ben feta té a veure principalment amb les decisions que ha pres el segell per a la campanya de Nadal que ja s’albira (malgrat el bon temps i la calor, un dels fets comentats durant la presentació de novetats).

La col·lecció ‘Trànsit’, amb obres a mig camí entre el públic juvenil i el públic adult, ha publicat Castells a l’aire de Dolors Garcia, una biografia sobre Mary Shelley justament en l’any del bicentenari de la publicació de Frankenstein; mentre que al novembre es publicarà Violeta i el llop, la primera novel·la Mònica Richart, que tracta de l’autisme.

Però sens dubte, hi ha tres novel·les per a adults que poden ajudar a continuar consolidant el segell fora del seu feu valencià. La primera és Heidi, Lenin i altres amics, de Joanjo Garcia (1947). Ha estat guardonada amb el premi Alfons el Magnànim i és la seva sisena obra. Garcia refusa les etiquetes de prolífic i de jove, tot i que sap perfectament que la literatura és l’únic ofici on a quaranta-cinc anys encara s’és una jove promesa. La novel·la tracta de molts temes, com ara l’urbanisme a la ciutat de València, una ciutat amb molts de solars buits on van apareixent cadàvers d’animals. El passat i el futur es barregen en aquesta obra que l’autor considera ‘anticomunista’. Diu: ‘L’anticomunisme és una de les grans ideologies del segle XX.’ Per la novel·la, hi planen també temes com ara el desarrelament dels immigrants dels anys seixanta a les grans ciutats i el fet que aquestes perifèries urbanes estan deslligades del sentiment de pertinença a una ciutat. Sobre el debat de les centralitats al país, Garcia explica: ‘Quan véns a Barcelona sents un cert desencís de veure que som la perifèria d’una cultura, capaços de bastir coses molt importants que no tenen l’atenció que haurien de tenir.’

La segona proposta és d’un autor clàssic de les nostres lletres: Vicent Usó (1963). Escriptor de llarga trajectòria, a El paradís a les fosques ens duu als temps anteriors a la gran crisi del 2008, ‘quan tothom pensava que el capitalisme no viuria cap crisi i que qui no es feia ric era perquè no volia o perquè no tenia ambició’. Per mitjà del personatge de Maties Passera, un grimpador professional en tots els àmbits, Usó forja la seva crítica al capitalisme salvatge, amb un llibre que acaba quan s’enfonsa Lehmann Brothers, tot se’n va en orri i el paradís queda a les fosques. Per la novel·la, hi volten comercials de la ceràmica, especuladors en art que només miren el preu de les cotitzacions de les seves inversions i una reflexió sobre les maneres d’entendre la vida.

I si d’una banda hi ha la crítica al comunisme i d’una altra al capitalisme salvatge, la tercera obra en discòrdia flirteja, segons Ricard Vela, editor de Més Llibres, amb el filoanarquisme. És Contra els homes d’acció, de Marià Veloy (Barcelona, 1978), que no té cap inconvenient que li diguin jove escriptor. Ha creat una faula disfressada de novel·la negra ambientada en la Barcelona pre-olímpica i protagonitzada per un tal Oswald, un home que arriba a casa de la seva antiga amant amb una pistola a la mà fugint de qui sap què. Veloy explica: ‘He partit d’una pregunta: fins a quin punt podem ser lleials a les idees i a la gent que estimem?’ I això articula la novel·la.

Així doncs, tres novel·les valentes que arriben amb ganes de trencar un debat absurd. Ara només cal que els lectors perdin la mandra lingüística i un cert autoodi literari i descobreixin les propostes de Bromera per continuar fent la feina ben feta i seduir-nos.