‘Bro’, una mica de ‘chill’ i parla normal, no?

  • La invasió dels anglicismes no té aturador i va més enllà del vocabulari

Martí Estruch Axmacher
13.11.2023 - 21:45
VilaWeb

La invasió subtil de japonesos que fa anys va posar en guàrdia Pere Calders és fireta si la comparem amb la invasió d’anglicismes que actualment assola la nostra llengua. Avui en dia, qui no fa una sessió de team building amb els project managers a una start-up del Poblenou és perquè està reforçant el branding i el cash flow de la seva spin-off a la Pinada. Barcelona i València, dues smart cities on abans les tietes berenaven xurros amb xocolata i orxata amb fartons, i ara es troben que tot són cupcakes i muffins i cheesecakes. Que no passa res per canviar els gustos alimentaris, però per què no en podem dir magdalena o pastís de formatge com s’ha fet tota la vida? No s’adonen que en el fons és més provincià dir stalkejar que assetjar?

De motius, com sempre, n’hi ha de totes mides i colors. Podem encolomar el mort a la globalització, que és l’ase dels cops perfecte, i avall que fa baixada. Alguns ho deuen fer per pedanteria, segur, perquè fer servir anglicismes és cool. El jovent ho fa perquè les xarxes i les sèries els fan viure en entorns multilingües i així poden imitar l’influencer de torn o l’artista idolatrat. A més, els joves sempre han cercat paraules i codis per entendre’s entre ells i que no els entenguin els adults, i aquesta és una més a la llista. Però el més greu és que hi ha alguns entorns professionals, com la informàtica o el màrqueting, en què la majoria dels que s’hi dediquen no sabrien parlar d’una altra manera que no sigui incloent un anglicisme cada dues frases.

Però aquest mal, que no ve d’Almansa precisament, sí que ens alcança a tots. Ningú no se n’escapa, i de manera més o menys conscient, les paraules provinents de l’anglès van ocupant els espais que amb una mica de sort no havien ocupat abans els castellanismes. Que ja és trist, tota la vida maldant per servar els mots a l’espriuana manera, corregint buenos i vales i carajillos i manteleries, i ara resulta que mentre vigilàvem la porta del davant se’ns ha omplert la casa d’anglicismes que han entrat per la del darrere. Del catanyol a l’anglenyol i tiro perquè em toca, però tot pinta que anem directes a la casella del pou o la de la calavera.

És cert que no estem sols, tot i que la dita ja ens avisa que això no ens hauria de reconfortar en excés. El castellà que gasten a algunes contrades de l’Amèrica Central i del Sud ens pot arribar a fer gràcia i tot, de tant com arriben a barrejar-ho i empeltar-ho tot amb anglicismes. Però també el neerlandès i l’alemany en van plens, per parlar de dos casos que conec de prop. Als Països Baixos i a Alemanya també hi ha lingüistes i sociolingüistes i altres experts que s’ocupen i es preocupen del tema, i que pateixen perquè s’adonen que no és només el vocabulari de la llengua, que va canviant, sinó allò que anomenen el codi profund: la morfologia i la sintaxi. Res que nosaltres no sabéssim també, gràcies a la convivència amb la llengua que diuen que no és d’imposició.

Què podem fer amb aquest panorama, més enllà de plànyer-nos i fer llistes cada cop més llargues amb les paraules invasores? La solució no és gens fàcil en un món que no s’atura, on les imatges fa dies que no només equivalen a mil paraules sinó que les substitueixen, i en què ni tan sols llegir és una garantia, perquè la qualitat de molts textos, literaris i no literaris, és la que és i sovint fa cringe. Vam començar acceptant un català devaluat perquè era el que ara es parla, el català del carrer, d’un carrer que no vam acabar de triar bé, i ara tenim un català escrit com el català que es parla. I així anar fent, fent bugades i perdent llençols a cabassos. Escriure bé en català ja no té cap valor i fer faltes d’ortografia està socialment acceptat: en fa tothom. Primer es va rendir l’escola i els mestres van dir que la mainada ja n’aprendria a l’institut. Després es van rendir aquests també i van passar el relleu a la universitat. I ara cada any surten noves fornades de llicenciats de totes les matèries que encara aplicaran (sic) per fer un màster o dos, però troben que escriure sense fer faltes és de boomers o de losers.

Per tant, família, molt de flow i que Déu hi faci més que no pas nosaltres i els nostres manaies. Llegiu els clàssics, que allà trobareu inspiració i bona teca. Que no us faci mandra consultar el diccionari o demanar ajuda als qui en saben. Llegiu els llibres de gent com Enric Gomà (Control de plagues: 92 paraules catalanes per fumigar), Pau Vidal (100 mots curiosos del català i altres), el corrector d’aquesta casa, Jordi Badia (Salvem els mots, No val a badar: Més de cent mots catalans intraduïbles i altres) o Carme Junyent (El futur del català depèn de tu). Si veieu que en una empresa tecnològica com Can Antaviana parlen d’obrador en lloc de back-office, confieu-hi (i eixugueu-vos les llàgrimes, és clar). I sobretot estimeu la llengua, perquè només així aconseguirem salvar els mots i retornar el nom de cada cosa.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any