10.09.2025 - 21:40
Avui, que és Onze de Setembre, la Diada que té nom propi i escrivim amb majúscules inicials, vull parlar del dinou de juny, d’aquesta altra data que explica el que voldria dir (ella o, encara més, les que la van seguir).
El dinou de juny no té majúscules, tampoc no es lliga directament amb Barcelona, la capital que ens va caure en un jorn com aquest tres-cents onze anys enrere (de vegades, no sé si us passa, la història es fa present d’una manera estranya, palpable, i ara mentre escrivia pensava en la polseguera d’enderrocs i en la tristesa i en la por concretíssima d’aquell moment, d’aquella gent; tan terrible; tantes vegades; tan d’ara). El dinou de juny, en tot cas, no s’hi lliga directament, amb Barcelona, encara que hi té relació estreta. Relació i lliçó i semblança també.
Deixeu-me explicar breument què li van fer, a Xàtiva, capital de la comarca de la Costera, bressol dels papes Borja o de Lluís Alcanyís, ciutat preciosa de tantes fonts, el dinou de juny de l’any mil set-cents set.
Ja hi havia hagut la batalla d’Almansa, les tropes del borbó Felip V avançaven per anar prenent el país, la segona ciutat en importància del nostre sud va dir que no es rendia i les tropes borbòniques de seguida la van assetjar. Ferida, colpida per la crua derrota d’Almansa, Xàtiva va resistir durant gairebé un mes. Aferrissadament, heroicament. Fins el sis de juny, que va haver de capitular.
I va començar el martiri.
Tot i que havia promès que no ho faria, D’Asfeld (cada vegada que en sento o en llegeixo o n’escric el nom, ressona la música d’Al Tall que el completa: d’Asfeld dimoni emplomat, incendiari i mala bava), l’individu que havia comandat les tropes castellanes i franceses en aquell setge que no s’esperava que fos tan llarg, va fer assassinar centenars de persones, soldats i civils sense distinció.
Els borbònics no en van tenir prou amb el bany de sang i van perpetrar les ordres de Felip V (aquell personatge, deixeu-m’ho recordar, que va morir sabent que ja era mort, cridant que s’havia convertit en granota i obsessionat amb els excrements). Ell mateix va deixar per escrit les seves pretensions: “la obstinada rebeldía con que hasta los términos de la desesperación resistieron la entrada de mis armas los vecinos de la ciudad de Xàtiva […] empeñó mi justicia a mandarla arruinar para extinguir su memoria, como se ejecutó para castigo de su obstinación y escarmiento de los que intentasen seguir su mismo error”.
Derruir-la i extingir-ne la memòria.
I el dinou de juny de l’any 1707 van cremar la ciutat.
Però en pretenien l’extermini. Van eliminar el nom de Xàtiva de tots els mapes i documents (per això, per aquesta obsessió esborradora, van canviar també el nom atorgat a l’Illa de Xàtiva, a l’extrem sud del continent americà, i va passar a anomenar-se Illa Gran de la Terra del Foc). A més de cremar la ciutat, la van deixar pràcticament buida perquè van deportar a Castella la població supervivent. Van cobrir els camps de sal. Aquell botifarró incendiari i vanitós va ordenar tombar totes les cases de Xàtiva i substituir-la per un esguerro al seu gust i amb el seu nom, una cosa que s’havia d’anomenar (atenció a les intencions que exemplifica)… Nueva Colonia de San Felipe.
No se’n van sortir. Per inútils, perquè es van quedar sense pressupost i no van acabar de destruir la ciutat ni van saber construir la seva. Però, sobretot, per la tenacitat dels xativins. Perquè els supervivents van anar tornant. Van anar tornant i van anar tornant i van anar refent la seva petita pàtria, que avui es diu Xàtiva, evidentment, i que manté el retrat del maleït Felip V correctament col·locat cap per avall al seu museu de belles arts.
V Pilef, que té nom d’escopinada.
Vicent Andrés Estellés anomenava Xàtiva ciutat de les fonts remoroses, ciutat de llarga cabellera, ciutat molt casta de balcons, ciutat amb les barres cremades. Però, sobretot, l’anomenava ciutat de l’invicte destí.
Invicte: que no ha estat vençut.
Pot semblar contradictori associar a Xàtiva el terme invicte, comptant que els defensors de la ciutat van perdre contra els soldats dels borbons, i comptant també la destrucció que va seguir a aquella derrota. Però resulta que sovint els poetes tenen raó.
I que Xàtiva existeix, que és ben viva i continua preciosa i no es diu San Felipe.
Personalment, estic molt farta de la cantarella que afirma i repeteix, com per convèncer-nos-en, que és que els catalans som tan moixos que celebrem derrotes.
Primera: no celebrem res: commemorem, que és ben diferent.
I segona: no és la derrota sinó la memòria. Memòria dels resistents i memòria de les llibertats que defensaven. Memòria de les llibertats que ens cal recuperar.
Perdre una batalla és greu i té conseqüències greus. Però no significa necessàriament quedar-s’hi per sempre, no significa quedar vençuts.
Tampoc avui, ara, en aquest trasbalsat segle XXI.
