El fum de Vox amaga la gran coalició que neix a Espanya

"Els grans partits espremen l’excusa de la guerra per fer més autoritària la centralitat, i així recuperar el terreny perdut"

Ot Bou Costa
11.03.2022 - 19:06
Actualització: 11.03.2022 - 20:06
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El discurs més moderat de Pablo Casado, d’ençà que sap que se n’ha d’anar, no és puntual ni anecdòtic. Marca el signe del temps. Ha començat un canvi d’època, tant a Espanya com a Europa, i les mentides narratives del poder es manifesten fàcilment per mitjà seu, perquè ha estat sempre un conjunt buit, un simple orador traçut, capaç de declamar amb sentiment i força tot allò que li dictessin, però sense principis ni gaire intuïció, i s’ha anat adaptant a conveniència. L’impuls autònom del moment històric ha tingut sempre més pes en ell que no pas les seves idees, i per això ell no ha tingut res de propi a dir, ni a fer, ni a canviar, i ha anat sempre a remolc, incorrent sovint en incongruències puerils. Per això, també, ha fet en molt poc temps tots els papers de l’auca, de vegades fins i tot alhora.

No hi ha cap diferència entre el Casado conciliador, que criticà les càrregues del referèndum a RAC1, i el Casado enfollit que va dir que hi havia un sistema d’apartheid antiespanyol a Catalunya. En la conciliació, hi havia l’Espanya de cara endins, que sap que no pot estar en guerra oberta amb Catalunya si la vol retenir; en la follia verbosa, hi havia l’Espanya que, de cara enfora, veu que el conflicte costarà molt de tancar, i mira de justificar-lo a la manera sèrbia, inventant-se abusos immorals. Els problemes, per a Casado, han estat la mala execució i la pobresa tàctica, que de fet s’expliquen perquè darrere no hi havia cap idea d’on anar. Casado només volia sobreviure. Ha estat un servent tan maquinal del poder que quan n’ha tingut, a casa seva, no ha sabut què fer-ne. L’ha delegat en un pinxo que li feia el llit i s’ha ensorrat.

El PP va pactar ahir la seva primera coalició amb Vox, aprofitant el moment de transició entre Casado i Núñez Feijóo perquè tots dos se’n puguin rentar les mans. L’objectiu era retenir Castella i Lleó. I punt. No és cap Rubicó transcendent. El pacte té molt més a veure amb l’error de càlcul d’haver avançat les eleccions que no pas amb un acostament del PP i Vox que hagi d’anar en augment; la tendència, de fet, és més aviat la contrària. En una reunió a París, Casado tingué ahir la iniciativa, davant els seus homòlegs europeus, de criticar Vox, i va dir que un dels dos eixos principals del seu mandat havia estat no pactar-hi. Donald Tusk, president del PP europeu, va lamentar que Casado era fins ara “una garantia que el PP es mantindria al centre-dreta evitant de flirtejar amb els radicals i els moviments d’extrema dreta”.

L’avís de Tusk pot semblar una tocada de crostó. Però no ho és. Ell i Manfred Weber, el cap dels populars a Estrasburg, han tancat files de seguida amb Feijóo quan han vist com el PSOE aprofitava la polèmica. “El PP és l’alternativa creïble a l’esquerra a Espanya. Feijóo té tot el nostre suport!”, ha piulat Weber. La denúncia de Casado també pot semblar una venjança. I tampoc no ho és. El seu tomb moderat no és un retret sinó un aval a Feijóo; no pas perquè Feijóo en necessiti el permís, sinó perquè el moment europeu s’encamina cap aquí. Casado només l’ensuma i se’l fa seu. L’excepcionalitat del moment permet al PP de pactar amb Vox mentre s’inclou en l’aliança conservadora europea contra l’extremisme russòfil que els darrers anys l’erosionava. Però no és un acostament a Vox. El que passa en realitat és que els grans partits europeus, els que fa deu anys eren capaços de governar en solitari, espremen l’excusa de la guerra per a fer més autoritària la centralitat, i així recuperar el terreny perdut.

Una cosa és que el PP miri d’incorporar el seu extrem dret desmembrat. Una altra de ben diferent és que sigui a prop un govern amb Santiago Abascal. Tal com Vladímir Putin dóna a l’elit de Brussel·les i a la progressia europea un pretext maligne per a dissimular la culpabilitat de no haver promogut prou la democràcia al continent, l’ombra de Vox dóna a bona part de l’independentisme una excusa per a redirigir el plany, per a tenir un enemic més clar, més monstruós, més fàcil de caricaturitzar, que permet expiar la culpa que sent per haver deixat de lluitar, per no haver defensat fins al final la seva autodeterminació. Vox és una icona expressament ennegrida que ens presenten com un avís de l’Espanya més autoritària que vindrà, mentre la nostra llibertat van retallant-la els socialistes, amb l’aval de Podem, mentre Feijóo prepara la gran coalició, i mentre els partits de casa nostra que diuen que ens representen tenen actituds com més va menys democràtiques.

És clar que Putin és un imperialista sanguinari que cal combatre; és clar que cal defensar Ucraïna. I és clar que Vox és perillós. Però cal no perdre de vista que l’autoritarisme sempre es legitima amb les pitjors formes que s’albiren a l’horitzó.


Un altre conjunt buit

Sobre tot plegat, és especialment reveladora la cobertura que n’ha fet La Vanguardia. Certament, el pacte va causar mala maror entre el PP europeu, però fou ahir, i la resposta dels dirigents populars europeus també fou ahir i ja ha quedat contrarestada pel suport inequívoc i públic a Feijóo. Aquest vespre, el diari obria l’edició digital amb cinc notícies sobre el pacte amb Vox a Castella i Lleó; la principal no és pas el pacte, ni les explicacions de Feijóo, sinó justament “l’enuig dels líders populars europeus”. Sobta la comparança amb El País, un diari tradicionalment molt més propens als socialistes, que ara com ara té la informació més enllà del segon pla i que no té cap peça a banda del malestar a Europa pel pacte. L’explicació és prou senzilla: el problema no és Vox. La Vanguardia, que com Casado sempre ha estat un conjunt buit, rema a velocitat de creuer cap a la gran coalició. El País, com la resta d’afins al PSOE, de moment no en té necessitat: els surt més a compte mirar d’escurar la carta del reformisme.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes