Tamames i el fracàs de la nostàlgia

  • Amb ell, semblava que es morissin la transició i totes les premisses del sistema polític que la transició va estructurar

Ot Bou Costa
23.03.2023 - 19:40
VilaWeb

Vox ha fracassat. Si el seu objectiu era sotragar la consciència del règim per recordar que tenen el poder de deixar anar la bèstia, un poder atorgat en representació de l’Espanya culturalment més visceral, han fet el ridícul. El discurs de Ramón Tamames va ser una cadena d’inconsistències, més que no pas el discurs esmolat i dur, en forma d’avís generacional, que podria haver ferit el PP. Tamames podria haver estat un avi parlant als seus néts, però aquests darrers dies ja s’havia guanyat la marca estrambòtica. Després de la moció, la xarxa mediàtica del PP sembla que ha decidit jugar la carta d’arraconar Vox tant com sigui possible. No riure’ls més les gràcies.

La més àgil a reaccionar ha estat la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que de vegades sembla que obri textualment a les ordres de Federico Jiménez Losantos, però té un nas polític afinadíssim. “En veient la deriva moral que ha agafat el seu partit per la seva suposada superioritat moral, el millor és que cadascú segueixi el seu camí”, va dir ahir a la portaveu de Vox a Madrid, Rocío Monasterio. L’absència d’Alberto Núñez Feijóo, més que no pas un error de càlcul, forma part del mateix càlcul. És més important tractar Vox com una colla de fantasmes que no pas exposar-se. El PP mira de reunificar la dreta espanyolista, i, si Feijóo deixa llibertat a Ayuso, la presidenta madrilenya pot fer-li sociològicament la funció de Vox.

Si, per una altra banda, l’objectiu de Vox era emblanquir-se a costa de l’esperit de la transició, representat en la veu rogallosa i ofegada d’un que hi va participar, el fracàs també és absolut. Lluny d’inspirar reverència, el posat i les paraules de Tamames inspiraven caducitat. No pas per l’edat. A vuitanta-nou anys es poden fer parlaments que imposin i remoguin. Ni l’egotisme ni les sortides de to eren conjunturals. Era una metàfora: en el cas de Tamames, la senectut i el corbatí més aviat semblaven l’efecte estètic d’aquesta caducitat, i no pas a l’inrevés. Amb ell, semblava que es morissin la transició i totes les premisses del sistema polític que la transició va estructurar.

Si Joan Maragall –“On ets, Espanya? No et veig enlloc”– hagués aparegut de sobte al congrés espanyol i hi hagués vist Tamames, i en Tamames l’Espanya que representa, s’hauria posat a riure com es deuen haver posat a riure molts joves espanyols. La moció és una prova irrisòria, però prova al capdavall, que l’Espanya de la transició ja no és una interlocutora per a ningú. Però que la moció hagi estat irrisòria no en lleva la significació: Espanya té un problema generacional. Molts joves s’escoren entre Podem i Vox, lluny del PSOE i el PP, que sobretot són els partits dels pares i dels avis. A Catalunya, mentrestant, com més va més n’hi ha que es desentenen de la política.

La moció també ha mostrat com Pedro Sánchez mira d’escanyar la petja conflictiva de Pablo Iglesias i Podem amb el suport de Yolanda Díaz, tal com Núñez Feijóo mira d’escanyar Vox amb l’ajut de Díaz Ayuso. És cert que Sánchez i Díaz han sortit reforçats de l’espectacle. “Hi haurà coalició de govern durant molt de temps”, va augurar la vice-presidenta. La conclusió de l’operació Tamames potser és que Vox hi surt perdent, però també que el PP encara és lluny de la gran coalició. Que Sánchez amalgami poder és un altre símptoma d’estancament del règim, com ho és la qüestió generacional. Sense equilibris ni contrapesos, la democràcia espanyola es podrirà massa de pressa.


Estats Units, Brasil, França

Fotografia: Yoan Valat.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, per cert, ha suggerit avui que prefereix una reforma de les pensions com la que ha impulsat el president francès, Emmanuel Macron, que no la que ha impulsat el govern de Pedro Sánchez. El moviment no és només estrany perquè la proposta espanyola hagi rebut el vist-i-plau de Brussel·les, sinó perquè la de Macron ha originat protestes aïrades arreu de l’estat francès i, avui mateix, una nova jornada de vagues. El govern de Macron ha superat dues mocions de censura aquesta setmana, amb l’oposició indignada perquè ha omès l’Assemblea francesa per fer anar endavant la reforma.

Macron s’ha enrocat i encara ha respost la vaga d’avui amb fatxenderia: “Quan els Estats Units van viure el que van viure amb el Capitoli, quan el Brasil va viure el que va viure, quan hi va haver violència extrema a Alemanya, a Holanda, o de vegades aquí, cal dir que escoltem i respectem, però no podem acceptar rebels i faccions.” L’orgull és típic de Macron. Però la crisi que ha obert amb les pensions pot convertir el seu segon mandat en un autèntic calvari. Les reformes importants encara han de venir.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any