Rufián i les paraules que no es poden dir

Rufián no diu tot el que pensa de debò perquè ha mentit massa i no pot parlar sense filtre

Ot Bou Costa
10.06.2022 - 19:50
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els insults desafinats de Gabriel Rufián són un símptoma que ha perdut no solament els papers sinó també el lligam amb els seus votants, i fins i tot amb la terra que representa en el sentit més literal possible. Hi ha una part personal, que s’explica per la baixesa i també perquè viu a Madrid i s’ha d’entendre amb el poder madrileny i això és molt fàcil que accentuï la distància de l’esperit i deteriori l’idioma. Però també hi ha una part col·lectiva en la dissonància, que és la que compta. El to de les disculpes posteriors, com de nen a qui de cop sense esperar-s’ho l’ha renyat la seva mestra preferida, feia pensar en els ulls que va posar quan van xiular-lo a la plaça d’Urquinaona, o en la cara de pomes agres que feia el conseller Gonzàlez-Cambray quan van escridassar-lo al paranimf de la Universitat de Barcelona, o en la dimissió de Jordi Cuixart, o en l’entrevista que Oriol Junqueras va fer a TV3 poc abans dels indults. Desorientació.

Hi ha una colla de polítics, marcats pel pes moral del canvi d’estratègia que forçaren, marcats per la renúncia a la qual han sotmès el país, que actuen com si tinguessin dret als càrrecs que ostenten per la patent del sacrifici que han hagut de fer –sigui la repressió, sigui la culpa o la vergonya que han hagut de gestionar– i no pas pel compromís que tenen amb els ciutadans. Quan Rufián diu tarat al president Puigdemont és que fa molt de temps que va passar la línia vermella i que el tacte deixà d’indicar-li la mesura dels significats. Rufián pertany a una generació de dirigents que han viscut amb el recel constant que els acusessin de traïdors, que viuen sabent que molta gent pensa que ho són, però que han estigmatitzat moralment la paraula perquè ningú no pogués dir-los-la en veu alta, i això els ha trastocat la relació amb el llenguatge.

En una societat ofegada pels tabús, amb tanta diferència entre allò que es reconeix en públic i en privat, és natural que els promotors de la censura democràtica tinguin sortides de to. Són com els grans que creixen per culpa dels nervis. Rufián diu tot el que pensa de debò perquè ha mentit massa i no pot parlar sense filtre. S’ha passat cinc anys dient que quan va escriure “155 monedes de plata”, el 26 d’octubre de 2017, no es referia al president sinó als cants espanyols de sirena que el temptaven perquè convoqués eleccions; en l’entrevista de l’altre dia, just abans de l’insult, va admetre subtilment que el piulet va ser un error. El renec que deixà caure just després naixia molt més de les contorsions retòriques que ha hagut de fer, i de com l’han escanyat, que no pas de cap odi.

En Rufián això es nota més perquè fa política amb un tarannà brut i groller, però el problema de fons són les mentides i no pas les formes. I el mateix descuit que ha tingut ell s’escamparà com una taca d’oli. Es pensaven que l’asfíxia verbal provocada per l’agenda del retrobament no els esclataria a la cara? Es pensaven que si criminalitzaven el seu propi moviment, si titllaven de radical la seva gent, no els rebotaria? Es pensaven que ells no pagarien el preu del seu propi xantatge emocional? S’equivocaven.


La pujada dels tipus d’interès, a la cantonada

Fotografia: Sem van der Wal.

Avui s’ha sabut que els Estats Units van batre un nou rècord d’inflació el mes passat –del 8,6%, la més alta d’ençà del desembre de 1981. Mentrestant, el Partit Demòcrata posa l’atenció mediàtica en les primeres sessions del comitè que investiga els fets del 6 de gener de l’any passat, que situa directament Donald Trump al centre de la responsabilitat. A l’estat espanyol, Pedro Sánchez tampoc no vol parlar d’economia. Però la realitat és com és. A començament de maig, la Reserva Federal nord-americana va fer la pujada més gran dels tipus d’interès d’ençà de feia vint-i-dos anys, i ara continuaran les pressions perquè encara els apugi més. Ahir, Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, va dir que probablement hi hauria una pujada semblant a la Unió el setembre vinent si la inflació no millorava, i va repetir que abans n’hi hauria una altra de més baixa al juliol. La darrera vegada que el Banc Central Europeu va apujar els tipus d’interès va ser el 2011.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes