El Pegasus del PSOE és l’‘apartheid’ de Casado

"El PSOE posa en dubte el cas Pegasus amb el mateix reflex defensiu que Pablo Casado feia denúncies furibundes d’un 'apartheid' a Catalunya"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
22.04.2022 - 19:50
Actualització: 22.04.2022 - 18:33
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ni tan sols amb la sentència del procés, l’octubre del 2019, hi havia hagut una oportunitat tan bona per a fer entendre al món que som una minoria nacional –i que, per tant, tenim el dret d’autodeterminació. Els programaris maliciosos com Pegasus són una amenaça per als drets humans. Als estats on es prenen més seriosament la democràcia, aquestes formes avançades d’espionatge preocupen de debò, i fan pensar en casos molt greus i coneguts. Els països més descarnadament autoritaris els fan servir per a reprimir la dissidència: l’Aràbia Saudita va fer servir Pegasus contra el periodista Jamal Khaixoggi, assassinat l’octubre del 2018. Espanya és una democràcia, però per a reprimir la independència de Catalunya recorre a les mateixes eines: quina millor manera hi ha d’explicar al món la naturalesa del conflicte?

En el paperot de l’esquerra espanyola, que aquests dies fa l’orni, no tan sols es veu com manipula aquesta mena d’escàndols per a caçar l’independentisme dins la xarxa del seu marc mental, de Catalunya/Espanya a esquerra/dreta, o a demòcrates/franquistes, com dèiem dimecres. S’hi veu també la seva neurosi particular: s’hi veu fins a quin punt haver d’ofegar l’autodeterminació de Catalunya els allunya de la realitat i dels termòmetres democràtics europeus, també a ells, que es pensen que són la cariàtide de la Internacional Progressista. Mentre Eva Granados, portaveu socialista, diu que li “incomoda que es facin denúncies sense proves”, i mentre el portaveu de Podem, Pablo Echenique, fa veure que considera la possibilitat que hagi estat “un altre estat” i diu que seria “gravíssim també”, Brussel·les i la premsa internacional es posen les mans al cap.

A Madrid encara parlen de l’espionatge com si fos una cosa suposada. Als Estats Units, el periodista estrella de The New Yorker, Ronan Farrow, és qui va treure a la llum la investigació. The Washington Post ha fet un editorial demanant que s’investigui el Catalangate: “Quan les democràcies s’involucren en la violació de les llibertats civils d’una manera tan flagrant com sembla que ha passat a Catalunya es mereixen una condemna”, ha publicat el diari nord-americà. I al cor de la Unió Europea, tres quarts del mateix. Per iniciativa expressa de la seva presidenta, Roberta Metsola, el Parlament Europeu ha posat a disposició dels eurodiputats un servei per a revisar si tenen instal·lat Pegasus als seus telèfons mòbils arran de l’espionatge en massa als independentistes catalans, que inclou membres de la cambra.

El PSOE posa en dubte el cas Pegasus amb el mateix reflex defensiu que Pablo Casado feia denúncies furibundes d’un apartheid a Catalunya: amagar que Madrid obtura la llibertat política dels catalans. Els socialistes ho fan, com sempre, simulant que el conflicte no existeix i que l’independentisme ha perdut l’oremus; l’espanyolisme visceral, mirant de justificar l’ocupació. Per més que la propaganda s’entesti a fer-nos creure que som nosaltres els qui ens hem situat fora de la realitat i la normalitat, mentre la democràcia continuï viva a Europa, i mentre Madrid en depengui per ser un estat integrat i homologat, els mecanismes de l’ocupació aniran emergint a la llum, i els equilibris que haurà de fer també l’esquerra espanyola quedaran en evidència. Però potser els polítics independentistes no són conscients que a ells, en la mesura que vagin legitimant l’estat, els acabarà passant igual.


Apunts abans de diumenge

Macron, entre la multitud (fotografia: Guillaume Horcajuelo).

Abans del veredicte de diumenge, que probablement significarà el final polític de Marine Le Pen, hi ha quatre lliçons que podem extreure de les eleccions presidencials franceses. La primera és que el debat entre la globalització i el proteccionisme ha superat molt clarament, en termes històrics, la dicotomia entre l’esquerra i la dreta. El gran debat europeu avui, concentrat de moment a França, és si la globalització permet d’expressar el nacionalisme o bé si l’ofega indefectiblement. La segona lliçó és que això, just ara que es reprèn la disputa per l’ordre mundial, enterra el binomi ideològic definitivament en la divisió entre civilitzacions: la cosa ja no tracta de comunisme i capitalisme, i això repercuteix en la fortalesa dels partits tradicionals. La tercera lliçó és que les armes de Le Pen són molt diferents de les de Vox: en lloc de presentar una venjança, Le Pen ha articulat un projecte inclusiu, fins i tot propositiu, amb què els treballadors poden sentir-se identificats més enllà del ressentiment. La quarta lliçó és que Macron és potser avui l’únic polític europeu amb una idea forta de què ha de ser Europa, però de moment aquesta idea només aguanta perquè els electors descarten la resta.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies