El parany dels morts i el tabú que amaga

"L’amenaça de la violència de l’estat espanyol no és cap fabulació delirant. És la premissa sobre la qual s’ha edificat tota la reculada d'aquests darrers anys"

Ot Bou Costa
16.03.2022 - 18:51
Actualització: 16.03.2022 - 19:12
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 26 d’octubre de 2017, la consellera Clara Ponsatí va dir al president Puigdemont: “Mentre facis servir l’argument que parem perquè no hi hagi morts sobre la taula, no podrem ser mai independents. Perquè no pots garantir que no n’hi haurà. I ells sempre poden amenaçar-te amb morts. Sempre. Per tant, estàs renunciant a la independència, president.” Són les paraules textuals recollides al llibre que acaba de publicar, Molts i ningú (la Campana). “Retirar-se perquè ells amenacen és acceptar la seva violència.” No diu enlloc que hàgim de ser violents. Ni que ens hàgim de morir. No és cap proposta. És una posició ètica reactiva, on tan sols cal arribar si l’altre t’amenaça que serà violent. És tan evident, tan bàsic el que Ponsatí diu, que els qui se’n sorprenen només poden fer-ho per dos motius: o bé pensen que és impossible que l’estat espanyol sigui violent, en cas d’una independència unilateral, o bé pensen que cal renunciar als objectius democràtics si t’amenacen que et faran mal.

Totes dues tesis són profundament ingènues. L’amenaça de la violència de l’estat no és una fabulació delirant. És la premissa sobre la qual s’ha edificat tota la reculada d’aquests darrers anys. La por prostituïda és el ciment del nou autonomisme: sense el temor de represàlies ningú no retrocedeix. La violència policíaca del Primer d’Octubre no va ser un esclafit de ràbia, ni una relliscada de Mariano Rajoy. Va ser precisament una operació pensada fins a l’últim detall per a fer explícita aquesta amenaça, fos més real o menys. “Per un referèndum heu rebut tants cops. Imagineu-vos a què estem disposats. Si aneu més enllà, anirem més enllà nosaltres.” És clar que van preveure les portades internacionals, el missatge ja era aquest: estem disposats a assumir-les. La desproporció no va ser cap error, va ser el sentit mateix de la repressió. Calia desproporció perquè calia que l’estat semblés més fort que no és. Era una aposta emocional. Rajoy ho sabia. I la va guanyar. Per això és tan important el que va dir Ponsatí.

L’argument que un bany de sang és impossible és legítim, però implica que la unitat de l’estat es basa en l’ombra d’una amenaça. Molt bé, això segon és el que deia Ponsatí: que l’arma principal de l’estat espanyol per a dir-nos que no provem la unilateralitat és l’amenaça d’una violència potencial, que l’estat sempre la podrà jugar perquè és un estat, i que, per tant, “retirar-se perquè ells amenacen és acceptar la seva violència”. És a dir, que no faràs la independència. El segon argument, que diu que la sola amenaça ja és motiu per a rendir-se, és diabòlic. La pregunta que dilluns va fer Gemma Nierga a Ponsatí és una pregunta capgirada. “De debò vostè creu que la independència de Catalunya és tan important com per valer la vida d’una persona?”, li va dir. És una qüestió abstracta, moral. Si estem d’acord que l’agressor és qui mata, la pregunta lògica seria una altra. “De debò vostè creu que la unitat d’Espanya és tan important com per valer la vida d’una persona? O per valer un exili o una presó?”

El raonament de Nierga i el teatre moralista dels esparverats mostren fins a quin punt s’ha consolidat, mentalment, l’ocupació del país. Com que hi ha arguments que sembla que només s’entenen si el marc és hispanocèntric, la pregunta la podrien traslladar al 1936. “De debò vostè creu que la República és tan important com per valer la vida d’una persona?” O la podrien haver fet durant la mal batejada transició, que tan exemplar els sembla i que de morts també va costar-ne. “De debò vostè creu que el retorn a la democràcia és tan important com per valer la vida d’una persona?” Si la resposta, benvinguda, fos que la democràcia és un sistema polític i la independència, en canvi, un projecte que s’ha de vehicular per mitjà d’aquest sistema, l’observació em faria francament content. Perquè llavors de segur que estaríem d’acord que la independència s’ha de poder aconseguir democràticament. I una democràcia que no ho permet, i que per no permetre-ho amenaça amb la violència, només pot ser una cosa. Un estat ocupant.

Les paraules de Ponsatí van ser claríssimes en tot moment, tot i que les hagin volgudes manipular. Quan el periodista Fidel Masreal va dir-li, al final de l’entrevista, que mana Esquerra perquè “algú creu que la independència es pot assolir d’una altra manera”, ella ja va rebatre de seguida que no parlava de com fer la independència, sinó de com respondre a la hipotètica violència de l’estat. “Que jo respongui sobre la meva disponibilitat a pagar costos personals no és cap projecte polític. M’heu fet una pregunta de tipus ètic. I jo l’he resposta. […] Si la interpretació és que jo sóc partidària de la violència, de cap manera.” No hi ha marge de dubte. És el que es va fer el Primer d’Octubre. Defensar les urnes malgrat les porres. Però hi ha hagut un intent capciós de portar les paraules de Ponsatí cap al debat sobre com hem de fer la independència perquè el debat sobre la violència de l’estat desemboca en un tabú perillós, que és la legitimitat de la unitat d’Espanya i, per tant, l’ocupació.

Ahir, la portaveu del govern de la Generalitat, Patrícia Plaja, va dir: “Sobre les declaracions de Clara Ponsatí, com saben, aquest govern sempre ha defensat treballar en l’objectiu per aconseguir la independència del nostre país per vies pacífiques i democràtiques. No es farà cap mena d’apologia de la violència ni es compartirà ni es respectarà, vingui d’on vingui. No es comparteix mai l’apologia a la violència perquè res no justifica els actes violents ni una mort.” I el nou portaveu de Junts, Josep Rius, tres quarts del mateix: “Respectem les opinions personals que la consellera Ponsatí hagi pogut emetre. Nosaltres sempre hem defensat la via pacífica i democràtica per a aconseguir la independència de Catalunya.”

L’amenaça de violència fa que molts catalans que idealment preferirien la independència hi renunciïn de facto. Com que això és evidentment impropi d’una democràcia, limita al màxim les opcions de justificar no haver fet la independència. Per això no és només l’unionisme, que necessita convertir aquest debat en un debat de bojos. També Esquerra i Junts necessiten fer veure que Ponsatí no parlava de la violència de l’estat, i l’han acabada acusant indirectament de partidària de la violència. El preu a pagar per mirar de justificar-nos mitjançant l’ètica espanyolista sempre ens acabarà portant submissió o autodestrucció. Al capdavall, com es demanava Ponsatí aquell 26 d’octubre: “Quin seria el cost de no haver obeït el resultat del referèndum?”


El desprestigi de no haver fet la feina

Fotografia: Emilio Naranjo.

Les declaracions incendiàries que va fer ahir Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra al congrés espanyol, en què va dir que a Junts hi ha “senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada i creient-se que eren James Bond”, eren probablement una cortina de fum per tapar la crisi que té el conseller del seu partit, Josep Gonzàlez-Cambray, amb la vaga de mestres. Probablement també hi havia un rancor personal pels rumors que apunten que Rufián podria ser el nou cap de llista d’Esquerra a Santa Coloma de Gramenet. Però de fons hi ha, també, un intent d’estigmatitzar la feina de diplomàcia subtil que cal fer per a preparar la independència, un intent de fer-la passar pel broc gros de la caricatura. És el mateix esperit que palesen Esquerra i Junts quan manipulen les declaracions de Ponsatí.

El discurs dels cercles russòfils de l’independentisme deixa camp per a córrer a l’estat espanyol, que el branda per a perseguir independentistes en unes quantes causes judicials –que, diguem-ho tot, també impliquen gent d’Esquerra. I el discurs que també tenim folls que es creuen James Bond –que de segur n’hi ha, però no pas més que en la resta de moviments– és delicat, perquè la bogeria i l’eixelebrament, com dèiem, són les etiquetes que justament es gasten per fer passar l’independentisme per immoral o immadur. No sé si hi ha ningú que s’hagi reunit amb gent equivocada, però si Espanya ens vol dir russòfils ens ho dirà, tal com ja ha fet, encara que sigui mentida. En canvi, sí que desprestigia l’independentisme d’una manera quasi irrevocable organitzar un referèndum i tenir tota la comunitat internacional amatent per després mostrar que tot era una farsa i no hi havia res preparat.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €