El fuet americà, el Giró convergent i la falta d’imaginació

La falta d’imaginació és una de les marques més clares de la decadència de l’autonomia i de com neix de torta l’Espanya monolítica

Ot Bou Costa
01.07.2022 - 19:50
Actualització: 01.07.2022 - 19:52
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els Estats Units han fet servir la invasió russa d’Ucraïna per acabar de posar el peu al coll d’Europa. La cimera de l’OTAN a Madrid, que el president Joe Biden titlla d’històrica, n’ha estat una prova humiliant, de tan exagerada. Mentre mig continent treu el fetge per la boca per arribar a la primavera vinent sense que la crisi energètica faci saltar Brussel·les pels aires, els nord-americans disparen la seva presència militar a Europa. A banda de l’ampliació dels destructors que tindrà a la base naval de Cadis, l’exèrcit dels Estats Units vol una caserna general a Polònia, més presència als països bàltics, Itàlia i Alemanya, més esquadrons al Regne Unit i una brigada rotatòria. L’excusa és la follia de Vladímir Putin, una caricatura que irresponsablement van engrossir la majoria dels grans mitjans progressistes europeus. Soldats a part, el gas que deixa de venir de Rússia va venint dels Estats Units.

El futur d’Europa és en bona part a mercè d’una vella potència distòpica, ja sense president ni sense cap diversitat en els programes econòmics, controlada per burocràcia que obeeix purament els interessos mercantils i amb la llibertat en fallida. Els Estats Units són en el fons un molt bon mirall d’Espanya i de Catalunya, perquè mentre la democràcia hi va perdent terreny de joc, mentre la gent es desconnecta de la política institucional, la brasa social es va escalfant. L’esquerra s’ha lliurat als braços del victimisme i d’unes disputes metafòriques molt poc connectades amb la nació i amb els problemes materials, que no paren de créixer, i la dreta és com més va més autoritària, invasiva, rància i despersonalitzada. El conflicte es cova mentre tot segueix políticament el curs de la inèrcia i Biden i Pedro Sánchez arquegen la dentadura blanquíssima.

Ací, com una taca de pintura enmig del front, la falta d’imaginació és una de les marques més clares de la decadència de l’autonomia i de com neix de torta l’Espanya monolítica. El temps del procés, en què res no era allò que semblava perquè pràcticament ningú no deia la veritat, va deixant pas a una època en què tot és exactament allò que sembla, en què les veritats són tan descarades que ningú no sap com hi ha de reaccionar. L’esquema d’una gran coalició entre el PSOE i el PP, apuntalada i emblanquida pel laborisme despistat d’Unides Podem, les tertúlies de Pablo Iglesias i el pragmatisme de Junts, és un esquema tan fàcil que sembla una conspiració dissonant. En canvi, els protagonistes semblen obcecats a donar-ne proves sense ni tan sols tenir cura d’ornamentar-lo.

Alberto Núñez Feijóo ha felicitat Sánchez per la gestió de la trobada i li ha ofert un pacte per avalar l’augment del pressupost de defensa que exigeixen els Estats Units. El ministre d’Universitats espanyol, Joan Subirats, que fins fa quatre dies era la mà dreta d’Ada Colau, ja ha justificat l’augment, mentre la ministra Irene Montero es fa la silenciada i l’ex-vice-president Iglesias publica un pòdcast pretesament antisistema en què critica l’OTAN i fa grans escarafalls sobre el “genocidi” –diu– de Melilla, tolerat pel govern de què formava part l’any passat. A Catalunya, el president Pere Aragonès s’ha reunit entre riallades amb el comissari europeu Margaritis Schinas, estretament emparentat amb el PP espanyol, i que ha estat un dels grans assots contra l’independentisme a Europa aquesta darrera dècada.

L’únic que es mou aquests dies a Barcelona és Junts per Catalunya, que continua la seva transformació. Tot i que el mecanisme va continuar viu, després de la implosió de Convergència i Unió ha estat complicat de fer servir el vell nom de la federació per explicar valors actuals, perquè, primer en el PDECat i després en Junts, molts militants nous, incorporats en les onades del procés, ho trobaven imprecís i feridor. Ara, mentre fins i tot dins el seu propi partit van deixant caure Laura Borràs, que com més va menys suports té menys, el conseller d’Economia, Jaume Giró, ja reivindica explícitament Convergència Democràtica de Catalunya, lletra per lletra, per la seva obsessió de “fer país”. Les declaracions de Giró, d’ahir, han coincidit amb el trencament del silenci mediàtic del president Jordi Pujol, que en una entrevista molt sucosa de Josep Cuní ha dit avui que cal “endreçar” Catalunya i ha relativitzat el seu independentisme.

Giró i la nova fórmula de Junts poden mirar d’encabir-se en tot aquest paisatge europeu i espanyol, poden cercar la comoditat de fer el paper de l’auca que els és reservat, com si tot fos escrit. Però no tot és escrit. Per més que el president Pujol falqui la revalorització del concepte nacionalista, el buit del pragmatisme nacionalista no l’omplirà l’oportunisme, així com després de Biden no hi haurà placidesa sinó més Trump. La torrentada no respecta les cases més rígides ni les més grans, sinó les que tenen els fonaments més ben travats.


Hong Kong, mirant al futur

Fotografia: Felix Wong

Mentre els nord-americans se’ns van cruspint i els polítics catalans malden pel bateig de Madrid i de l’OTAN, avui ha pres possessió el nou cap d’executiu d’Hong Kong, John Lee, l’estrateg de la repressió policíaca, just el dia que fa vint-i-cinc anys que es va acabar domini colonial britànic i l’illa va passar a mans de la República Popular de la Xina. El president xinès, Xi Jinping, ha insistit que continuaran controlant Hong Kong, on la llibertat i la democràcia s’han evaporat del tot aquests darrers tres anys. “Cap altre país del món no permetria als qui no són patriotes, ni als qui cometen cap traïció, que prenguin el timó dels seus governs”, ha dit Xi. És esfereïdor com de semblants ressonen els discursos que serveixen per a justificar i encobrir derives antidemocràtiques. “Amb el suport incondicional del govern central, Hong Kong serà capaç de tornar a començar”, ha dit Lee en el seu primer discurs. “Comença a caminar una nova Generalitat republicana”, hi podria haver afegit. “Mirant al futur.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes