La CUP i l’expansió del rufianisme

El discurs de Botran parlava de la imposició del castellà des del republicanisme per no fer-ho des del nacionalisme

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
18.05.2022 - 19:50
Actualització: 18.05.2022 - 16:34
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Al congrés espanyol, no s’hi pot parlar català perquè és el congrés espanyol, i Meritxell Batet silencia un diputat que parla la seva mateixa llengua perquè el castellà és el preu que ha hagut de pagar per a seure on seu. I punt. Ja fa molts anys que sabem que és així i que s’ha escenificat una vegada i una altra, i ens faríem tots un favor més gran si deixéssim els numerets a banda. Si el senyor Albert Botran no volia parlar castellà, podria no haver-se presentat a les eleccions, i si volia aprofitar la seva tribuna per demostrar que el castellà ha estat una llengua imposada a Catalunya, ell i la senyora Mireia Vehí podrien haver-hi parlat en català des del primer dia. Podrien haver mirat de demostrar que el poder és a Madrid i que els catalans només poden aproximar-s’hi si s’espanyolitzen, en llengua i fons. Podrien haver explicat que això vol dir que la democràcia, a l’estat, tan sols funciona si accedeixes a ser espanyol. Si el seu estil són les performances, les podrien haver fet servir per acompanyar-les d’un discurs intel·ligent, i així, tal volta, haurien pres sentit.

En lloc d’això, els diputats de la CUP s’han estimat més donar suport al govern d’Esquerra i Junts, com si el poder fos també a Barcelona, i al congrés espanyol presentar-s’hi com a republicans, molt abans que no pas com a catalans independentistes. L’espectacle cíclic de la llengua prohibida, que ja era arquetípic d’Esquerra –Republicana– quan era marginal, com la CUP ara, tan sols serveix per a anar tocant lateralment els problemes centrals. La cosa important és el fons, i no la llengua. La llengua és una conseqüència, potser la més tangible, però una conseqüència. De l’exclusivitat del castellà al congrés, ja se’n queixava Ernest Lluch quan era ministre, i la CUP pot absorbir ara les velles reivindicacions del PSOE catalanista justament perquè no toquen el moll de l’os. Sembla una minúcia, però la idea de república, en la mesura que atén essencialment l’ordre de govern, es pot extrapolar a la resta de la península, i converteix els problemes que Espanya té amb el català en un problema neutre amb la diversitat, desvinculat del repartiment del poder.

El discurs de Botran parlava de la imposició del castellà des del republicanisme per a no fer-ho des del nacionalisme, a fi i efecte d’adaptar-se als marcs ibèrics i defugir l’estigma dels marcs catalans. Els catalans requereixen accions d’alliberament; els espanyols permeten de fer la viu-viu eternament, perquè si en algun moment cal la república per a salvar la unitat d’Espanya, la república es farà. No és un detall menor que la construcció del seu discurs polèmic desgranés els arguments a partir de la monarquia, i a més a més amb un llenguatge eixarreït i gastat. “Ara que es torna a parlar del defraudador més gran del regne, Juan Carlos I, el Regatista, recordaré les seves paraules: ‘Mai no va ser la nostra llengua d’imposició sinó de trobada’. Mentida”, va declamar.

El camí de la CUP és el mateix camí que va fer Gabriel Rufián. Al principi, els seus discursos de provocacions i piulets molestaven Madrid no perquè ens portessin enlloc, sinó perquè eren independentistes, i el moment històric hi donava força i context. Quan van deixar de cercar la independència per cercar l’electoralisme, el seu paper es va tornar massa pueril. Per això ara fa molt menys d’arlequí i molt més d’estadista, i per això està políticament amortitzat. Els cupaires no podran repetir la seva fórmula, per més que s’hi entestin, perquè el xou només és mordaç i eficient si posa el dit a la nafra. Si el xou serveix per a dissimular mentre es contribueix a efectes pràctics que la ferida s’amagui, tan sols resta l’histrionisme.


La irreverència de l’Ara amb Juan Carlos

La desventura personal de Juan Carlos permet de canalitzar la irreverència i la duresa a tots els qui, per adaptar-se a la nova centralitat inofensiva, s’havien temperat. L’exhibició de Botran al congrés n’és un exemple. Un altre és l’editorial de l’Ara d’avui, que gosa xiuxiuejar com un menyspreu cap a l’ex-rei espanyol carregat d’una literatura menys burocràtica que d’habitud. “L’escenificació [del retorn] serà una regata ‘campechana’ a la perifèria gallega: efectista morbo popular. És a dir, soroll de glamur decadent amb el qual tapar un escàndol…”, diu el text. “A partir d’ara es tracta de jugar la carta mediàtica d’un home caduc que ja ha pagat prou pels seus pecats, pels seus errors. ‘No volverá a ocurrir’. Gairebé com si fes llàstima. Que pugui morir tranquil en terra hispànica.” És curiós, perquè quan es parla així dels polítics independentistes hi ha acusacions d’immaduresa incivil, quan es diu “home caduc” a algun prohom autonomista és una falta de respecte. El diari fins i tot es permet de fer pompes històriques que no han fet pas amb els indults, ni amb la Generalitat. “Punt final: la Corona no es toca. Amb la continuïtat borbònica no s’hi juga. No pel bé de la democràcia, sinó d’Espanya”. Vaja: com amb l’autonomia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies