Coses que no passaven d’ençà del 1997

La portaveu de Junts a Madrid, Míriam Nogueras, ha explicat l’acord amb el PSOE com una fita generacional: “Han passat coses que no passaven des del 1997, quan es van aconseguir les competències de trànsit.” L’acusació de convergents lesiona de seguida la pell fina de molts membres i simpatitzants de Junts, per tant, cal agrair que comencin a ser ells mateixos els qui a poc a poc abracin novament l’etiqueta. És veritat que hi ha diferències respecte del pacte del Majestic. En primer lloc, estètiques, perquè ara per a Junts és més important mostrar distància amb el PSOE que no pas l’aproximació que hi hagué llavors entre CiU i el PP de José María Aznar. “No som aliats del PSOE”, es va afanyar a dir Laura Borràs l’endemà de l’acord. Però fins i tot així semblen atendre les lliçons del president Jordi Pujol, que en les seves memòries es penedia de “l’escenificació excessiva” de 1996, amb brindis i fotografies. El món convergent torna a acostar-se a Madrid, però el país ha canviat i cal trobar nous rituals.

L’acord per a transferir les competències de trànsit es va fer per mitjà de l’article 150.2 de la constitució espanyola, el mateix amb què ara Junts diu que es transferiran les d’immigració. Aquell article inclou un avís, perquè diu que l’estat es pot reservar formes de control de cada competència, cosa que deixa encara molt obert el joc. Jordi Turull va dir, “amb la lletra petita ja ens hi posarem”, però és en aquesta lletra petita que l’acord es pot desvirtuar substancialment. La vice-presidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, ja ha avisat que cal discutir l’abast de la transferència i que tal volta requerirà una majoria qualificada, amb més vots que no pas l’absoluta, “perquè es tracta d’un desenvolupament constitucional”. Sobre l’exemple que posa Nogueras, el trànsit, en la llei orgànica del 1997 es va impedir que la Generalitat tingués, per exemple, la facultat d’expedir, suspendre o anul·lar permisos i llicències, i que pogués regular les matriculacions.

La mesura de què més ha parlat Junts, l’expulsió dels delinqüents multireincidents que siguin immigrants, és en aquesta zona grisa de la indefinició. Tal com han alertat uns quants experts, les expulsions afecten el control de fronteres i la sobirania de l’estat, cosa que Madrid protegeix zelosament. L’estatut preveu que la Generalitat pugui tenir més marge de maniobra en la qüestió migratòria, però els límits no es decideixen pas a Barcelona. Catalunya també té les competències en matèria d’habitatge, per exemple, i el Tribunal Constitucional en va tombar l’última llei del parlament. La justícia espanyola sol trobar el ciment per a tapiar l’escletxa; en aquest cas, l’excusa va ser que envaïa la competència de l’estat de regular les bases contractuals en matèria civil. En la sentència del 2010 que retallava l’estatut, el tribunal admetia que la Generalitat tenia dret de fer unes quantes polítiques migratòries, però remarcava que tan sols l’estat podia gestionar l’entrada i la residència d’estrangers.

Les transferències són possibles, doncs, però sempre amb límits. Si mai pren forma aquesta llei orgànica –de moment, tan sols hi ha damunt la taula una promesa del PSOE, com tantes altres vegades–, amb la immigració podria passar com amb l’habitatge o els trens. Aquesta setmana mateix, la consellera Ester Capella ha explicat que el mes vinent entrarà en vigor el topall de preus de lloguer, recollit en una llei espanyola que ha substituït, més tènuement, la catalana que fou anul·lada. La promesa també fa l’olor de la futura Rodalia de Catalunya, una empresa mixta entre estat espanyol i Generalitat en què les decisions estratègiques s’hauran de prendre per majoria qualificada. Mal que ho venguin com un enfortiment de les institucions pròpies, el camí que han agafat, primer, ERC i, ara, Junts no sostreu poders a l’estat per conferir-los a Catalunya. La tàctica es basa simplement a col·laborar més amb Madrid allà on l’estat continua tenint el poder real, l’última paraula.

Tampoc no hi ha cap cobrament per avançat, com Junts havia assegurat que hi hauria. “Tenim un acord signat amb el PSOE”, ha estat tota l’explicació de Turull. “Tenim un acord polític de gran importància.” (El president Carles Puigdemont, per cert, no ha sortit a donar cap explicació sobre l’acord, tot i que sense tenir cap càrrec orgànic al partit va pilotar exclusivament la negociació amb el PSOE, i malgrat que fa servir Twitter tan hàbilment per parlar sobre els costums i tendències dels parlamentaris). La diferència, de moment, és tot just la traça retòrica amb què cadascú ven la seva participació en les decisions de l’estat espanyol. Junts va titllar de “traspàs fake” el de Rodalia pactat entre ERC i el PSOE; la consellera Laura Vilagrà diu ara que el ministre Félix Bolaños li ha confirmat que no hi ha res pactat sobre el traspàs d’immigració. Tristament, tots dos tenen raó.

L’oportunisme de la indefinició

Per més fum que sigui l’anunci de Junts, i per més aigua al vi que ja hi hagi posat el govern espanyol, no és políticament sa ni madur que l’única posició d’Esquerra Republicana sigui tan sols reactiva. Oriol Junqueras va piular que “abraçar els discursos de l’extrema dreta que criminalitzen les persones migrants, lluny de resoldre les situacions de pobresa i exclusió, posa en risc la cohesió social”, però no sabem quines propostes té. És cert que Junts tampoc no explica –ni ho sap, probablement– per què vol les competències, perquè només pretén de corcar per dins el sentimentalisme de la identitat per interessos electorals, però no pot ser que un partit de govern a Catalunya no tingui un discurs definit i concret sobre la immigració. És una qüestió que travessarà la política del país i d’Europa els pròxims anys, és inevitable que ho faci, i la manera d’encarar el debat no pot ser limitar-se a parlar d’integració a l’engròs i acusar la resta d’extremistes.