Borís Skóssirev, l’home que va poder regnar a Andorra

L’any 1934 encara podien passar a Europa coses tan insòlites com aquesta. Feia vint anys que les velles potències europees s’havien decidit a anar a una guerra, on emperadors i reis havien de perdre corones, una generació havia de morir a les trinxeres i nous passaports, banderes i nacions havien de florir de pressa. Per oblidar els horrors que no trigaren a reviure’s, el continent va abocar-se de cap al xampany, el jazz i la cocaïna, amb la mateixa frivolitat que es llançaria als braços dels dictadors histriònics per la por de la revolució. La premsa era àvida d’històries sensacionals i insòlites, que fessin de més bon pair notícies tan inquietants com l’ascens del nazisme a Alemanya. Durant l’estiu del 34, una de les que va causar més sensació arreu del món va ser la protagonitzada per Borís Skóssirev, autoproclamat com a Borís I, rei d’Andorra, títol de la novel·la que el patriarca de les lletres andorranes Antoni Morell va escriure inspirat en un home d’aquells que se sol dir que va tenir una vida de novel·la o de film. Doncs bé, ara podem dir que Borís té el llibre i el documentari que es mereix –interpretat per Manuel Piñero, més conegut per “Homo APM”–, i ens obre la porta a una vida encara més sorprenent que no ens podíem imaginar. Si és possible, encara, afegir alguna cosa més al fet de proclamar-se ell mateix monarca d’un petit país enclavat entre dos poderosos estats europeus, i fer somniar la modernitat una societat agrícola i tradicional.

Un estafador en lluita contra el destí

Boris Skossyreff. L’estafador que va ser rei és el resultat de l’apassionant investigació en què el periodista Jorge Cebrián s’ha capbussat aquests darrers anys, viatjant i rastrejant informació en arxius d’Andorra i la resta del país, a més d’Alemanya, Espanya, França, els Estats Units, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit i Rússia, i que acaba d’arribar tant a les llibreries –amb Anem Editors– com a les sales de cinema. L’interès que desperta el personatge és evident. Noranta anys després de la gesta, la seva imatge amb monocle i una mirada tan penetrant com seductora, continua fascinant lectors de tot el món, i sobre ell s’han escrit infinitat d’articles de premsa, que han anat repetint veritats i mentides. Com a bon egòlatra, Skóssirev tenia ben après que la cosa més important és que parlessin d’ell encara que fos bé. I, convençut seguidor d’aquesta divisa –a voltes atribuïda a Salvador Dalí, a voltes a Andy Warhol–, la qüestió és que en el combat contra l’oblit ha sortit vencedor.

Però és que la seva vida és a l’abast de pocs. Protagonista de tots i cadascun dels fets més dramàtics del segle XX, Borís Mikhàilovitx Skóssirev-Mavrusov en va sortir airós gràcies a la proverbial astúcia i capacitat d’engany, però també gràcies al fet d’haver nascut en el si de l’aristocràcia tsarista, el 12 d’abril de 1896, a Vílnius, Lituània. Haver estat un nen en aquella cort de princeses i generals, néts dels protagonistes de Guerra i Pau de Lev Tolstoi, li va donar unes maneres, una educació i un aire distingit que no va perdre mai, i que al costat de la seva llegendària poliglòssia –que devia incloure l’idioma oficial del principat de les Valls– li van servir per a aixecar la camisa a mig Europa… i morir de vell convençut de ser el baró Dr. Skóssirev, havent deixat enrere empresonaments i fugides, des que el somni de la noblesa familiar es va esberlar amb la Revolució Russa.

D’Andorra al gulag

Expulsat de l’exèrcit, al qual s’havia presentat com a capità en esclatar la Gran Guerra, no va deixar que cap contratemps el desviés dels grans objectius que tenia. Amb una intuïció fora de tota lògica, s’enrolà com a oficial d’enllaç i intèrpret en la marina britànica, fet que li va permetre d’abandonar Rússia en un dels darrers vaixells anglesos que salparen del Sant Petersburg revolucionari. Lluny del destí que va dur un bon grapat de russos blancs, d’antics i nobiliaris llinatges, a treballar de taxistes a París, com l’oficial tsarista Mitrofan Tikhónovitx Bezsonov, avi de l’escriptor rossellonès, Skóssirev va saber treure partit de la bogeria dels anys vint, ensibornant per aquí i engalipant per allà, deixant arreu d’Europa un rastre de xecs sense fons, desfalcs i afaitades, acumulant càrrecs penals i visites a l’ergàstul i col·leccionant passaports i nacionalitats que amaguessin la seva condició de refugiat. Un gran magnetisme i les distingides maneres d’un playboy que no havia nascut per treballar, el van dur sovint a les cases del Terreno mallorquí on la jet-set internacional organitzava les seves orgies, encara que a ell li toqués fer de gigoló o traficant de cocaïna i explosius.

L’actualitat periodística li reportà una missió a l’altura de les seves habilitats diplomàtiques. Andorra havia estat notícia a tots els diaris del país, que hi havien enviat les primeres espases periodístiques –Irene Polo, per exemple–, per la revolució dels sectors andorrans més joves, dinàmics i influïts per la Catalunya republicana –on molts havien emigrat–, contra el règim tradicional del coprincipat episcopal i francès, i en demanda de democràcia. Una revolta que havia acabat amb l’ocupació per part de la gendarmeria francesa, però que havia deixat pòsit. Skóssirev va veure l’oportunitat, i, amb una dona a cada braç, fet un pinzell, va arribar a Andorra amb un seguit d’idees visionàries. Amb la pretensió de regnar, proposava l’aprovació d’una constitució, l’establiment d’una fiscalitat avantatjosa i un sistema bancari basat en la discreció, la construcció d’estacions d’esquí i casinos i l’obertura al turisme internacional. Un reguitzell de propostes, entre visionàries i megalòmanes, que havien de canviar la realitat d’aquella societat pirinenca ancestral.

La pretensió, diguem que no li va sortir gaire bé, tot i que va ser protagonista mediàtic de l’estiu del 1934. En aquell instant de la humanitat en què hauria pogut passar qualsevol cosa –de més verdes n’havien madurat–, abillat amb barretina, es va presentar al món com a Borís I, rei d’Andorra, i la premsa internacional va quedar seduïda per aquella pretensió d’un tren inexistent. El fet és que la comèdia va durar fins que les autoritats andorranes el van enviar a l’exili de la Seu d’Urgell, on la Guàrdia Civil se l’endugué engrillonat per ordre del bisbe Justí Guitart, a qui el monarca ful havia declarat la guerra. El sainet va arribar al clímax amb l’aplicació de l’anomenada “Ley de vagos y maleantes”, que va fer xalar la premsa republicana, satisfeta que finalment es fes justícia com calia a l’ociositat monàrquica. Però, la història de Skóssirev, que llavors encara no tenia quaranta anys, no acaba pas aquí, malgrat que, quan hom ha estat rei d’Andorra, ja no pot aspirar a més. Bé, pots acabar expulsat a Portugal, passar a Espanya i que t’enxampi la guerra i anar a parar a un camp de concentració francès. Fer-te nazi i sobreviure a la Segona Guerra Mundial. Anar a parar al gulag soviètic i sortint-ne viu. Acabar la teva vida treballant per als americans, casant-te amb una dona més jove, fent-te graduar el monocle i explicant sopars de duro sobre una fabulosa missió d’espionatge a la conferència de Ialta, decisiva per al final de la guerra. I morir poc abans de la caiguda del Mur de Berlín, qui sap si rememorant els dies de rei d’Andorra. Enyorant aquelles valls que van acabar tenint constitució, pistes d’esquí, casino i turisme, i on mai més no havia de tornar.