La bomba del Liceu que va canviar la història de la violència política

El poeta Joan Maragall, el 7 de novembre de 1893, era al Gran Teatre del Liceu. En una llotja de platea assistia amb la família a la representació del Guillaume Tell de Gioachino Rossini, dirigida pel director musical del teatre, Leopoldo Mugnone, amb què s’obria oficialment la temporada del coliseu de la Rambla. Allà va viure en directe els fets que van passar al començament del segon acte, després del duet “Oui, vous l’arrachez à mon âme” i just abans que l’orquestra arranqués per interpretar el “Jurons, jurons par nos dangers”. Del cinquè pis va caure una bomba Orsini que va esclatar entre els respatllers de les butaques 27 i 28 de la fila 13. Un segon artefacte llançat del mateix lloc va anar a caure a la falda d’una espectadora, morta en la primera explosió. En el moment de la deflagració s’havia sentit un espetec sec i sorollós, però curt, que va fer que tot el públic es girés cap a la part central de la platea, on va sorgir una fumera densa i fosca, que algú fins i tot va confondre amb un recurs escènic de l’òpera. La major part del públic va restar desconcertat. Dalt l’escenari, els cantants eren testimonis gairebé immòbils de la tragèdia, mentre al fossat, els músics, en gest gairebé reflex, aplaudien per mirar de tranquil·litzar els espectadors.

En aquell moment, els crits i plors ja eren paorosos, i la visió de morts i ferits havia d’acompanyar per sempre els qui n’havien estat testimonis. Malgrat l’horror, la sang i el pànic, el públic va ser evacuat amb rapidesa i ordenadament. De seguida hi van arribar els guàrdies i els sanitaris de la caserna d’enginyers de les Drassanes, i es van mobilitzar cases de socors, dispensaris municipals i farmàcies. La policia i l’exèrcit es van fer càrrec de la situació, amb l’ajut dels bombers. També s’hi van fer presents sacerdots per donar el viàtic als difunts i moribunds, els periodistes i les autoritats, encapçalades pel capità general de Catalunya, el general Arsenio Martínez Campos, que poques setmanes abans havia estat víctima d’un atemptat; el governador civil, Ramón Larroca; i el batlle, Manuel Henrich. El balanç fou d’una vintena de morts, alguns dels quals d’una mateixa família.

Maragall, que com la seva família n’havia sortit sa i estalvi, va arribar a casa profundament commogut. I la visió de la seva filla Helena –als braços de la dida–, un infant que restava del tot aliè a allò que havia passat, el va inspirar per a escriure “Paternal”:

Tornant del Liceu en la nit del
7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal — la gent trèmula es gira:
la crueltat que avança, — la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant al fill que mama, — la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira en ell, — se mira an ella,
i riu bàrbarament.

Barcelona, epicentre de la propaganda pel fet a gran escala

La bomba del Liceu, com es va fer conegut de seguida aquell fet tràgic, no va ser tan sols un esdeveniment que va colpir la ciutat –i va inspirar poesies, quadres i novel·les, com ara Mariona Rebull d’Ignasi Agustí–, sinó que, com descriu de manera rigorosa i detallada el periodista Èric Lluent en el primer volum dedicat íntegrament a l’atemptat, va ser el primer acte de terrorisme modern indiscriminat al món. Heus ací la definició de terrorisme modern que fa Lluent: “Estratègia violenta utilitzada per organitzacions armades clandestines, que no tenen capacitat d’enfrontar-se obertament contra l’estat, la qual empra tecnologia moderna per atemptar i produir víctimes mortals i aprofita els mitjans de comunicació de masses per crear un estat psicològic en una determinada població, amb la intenció de forçar canvis polítics.” I aquesta estratègia, a més, inclou “la confessió, la reivindicació i la justificació pública del crim”. Tenint en compte aquesta definició, l’acció de Santiago Salvador aquella nit a la Rambla havia inaugurat un capítol de la violència política en l’àmbit internacional.

Dues innovacions ho havien fet possible, tal com es fa palès a La bomba del Liceu (Ara Llibres). Per una banda, la invenció de la dinamita i la fabricació d’explosius. Per una altra, l’extensió de la premsa de masses. És cert que fou a la Rússia imperial on s’havia inaugurat l’acció del terrorisme –un terme encara avui esmunyedís i difícil de concretar–, amb les organitzacions secretes, els anomenats nihilistes, que havien conspirat per assassinar el tsar Alexandre II. Altrament, a París personatges com Ravachol havien perfilat el dinamiter anarquista. Tanmateix, va ser a Barcelona on es van congriar prou elements per acomplir una acció que superava els objectius de l’anomenada “propaganda pel fet” contra l’estat liberal i la burgesia, que després de fer servir la guillotina i els drets de l’home per liquidar el vell règim, havia carregat el seu privilegi sobre les espatlles traïdes dels obrers i les classes subalternes.

Barcelona era una ciutat industrial, que havia atret grans masses proletàries provinents del camp i l’interior. També era una ciutat on les idees anarquistes havien arribat, gràcies a Giuseppe Fanelli, directament enunciades per Bakunin, i on els primers sindicats les havien fetes seves. Era una metròpolis acostumada a la violència, que en cent anys havia estat ocupada, assetjada, bombardada i militaritzada, i havia viscut esclats incendiaris, bullangues, insurreccions –com la Jamància–, revoltes, vagues… en un context general de guerra civil intermitent entre liberals i carlins i de guerra colonial a ultramar. Més concretament, l’explosió del Liceu s’ha de situar en el debat entre els sectors obreristes partidaris de la mobilització de masses –i la pressió amb la vaga com a forma de lluita– i els “dinamiters”, que creien que calia lluitar violentament contra l’estat i els estaments socials que hi donaven suport: l’exèrcit, la burgesia i l’Església.

Santiago Salvador, del carlisme a l’anarquisme amb el mateix fanatisme

Santiago Salvador, nascut a Castellseràs, al Baix Aragó, en una família profundament religiosa, i criat en la fidelitat carlina, fou l’home que va llançar les bombes Orsini –nom del revolucionari italià que havia posat en circulació l’artefacte amb divuit caragols en un intent de regicidi contra Napoleó III– a la platea del Liceu. Tot i els orígens acomodats, Salvador havia anat derivant cap a la delinqüència i els baixos fons, amb un caràcter violent i irascible de què havia estat víctima sovint la seva esposa. Si fins ara s’ha dit que Salvador havia actuat en venjança per l’execució del seu amic Paulí Pallàs, que prèviament havia atemptat contra Martínez Campos, potser les accions eren més premeditades. Salvador era prou fanàtic –havia passat de voler-se enrolar a les partides de Don Carles de jovencell a l’anarquisme, amb el mateix fervor– per a dur-la a terme, convençut que atemptava contra una classe social, o una idea de classe, abstracta, i no pas contra uns individus concrets. Potser, posa sobre la taula Lluent, havia llegit Una festa anarquista a l’òpera, un pamflet escrit per uns anarquistes anglesos detinguts a Walsall, que té sorprenents i inquietants similituds amb allò que va passar aquella nit a Barcelona.

Fos com fos, l’acció mortífera va tenir com a conseqüència una onada reaccionària al país, que demanà mà de ferro i una forta repressió contra l’anarquisme. La premsa internacional va difondre arreu el fet esdevingut al Liceu i aviat Barcelona fou  coneguda com “la ciutat de les bombes”. Salvador va ser executat al garrot vil un any després dels fets. Detingut a Saragossa després d’un intent de suïcidi tan teatral com inútil, va ser entrevistat profusament a la premsa, fascinada per les seves maneres educades i, alhora, pel discurs messiànic i incoherent, en què barrejava apel·lacions a la fraternitat universal i justificacions sense embuts dels seus crims. Abans de morir, encara va protagonitzar un darrer acte: escenificà una falsa conversió a la fe dels seus pares que va enlluernar les autoritats. 

Aquell havia estat el primer acte del terrorisme modern. Barcelona encara n’havia de viure més, com l’atemptat de la processó de Corpus al carrer dels Canvis Nous. Es desfermà una nova onada de repressió que va estremir la societat, fins al punt que s’associà per sempre més Montjuïc a la història fosca de la ciutat.