Blanca Llum Vidal: ‘L’enveja és una de les coses prohibidíssimes’

Entrevista a l'escriptora Blanca Llum Vidal, que ha publicat l'epistolari 'La princesa sou Vós' (Club Editor)

VilaWeb
Anna Zaera Albert Salamé
01.04.2022 - 10:12
Actualització: 16.05.2022 - 10:13

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) acaba de publicar La princesa sou Vós (Club Editor), un epistolari d’esperit vuitcentista però de contingut punk, com ho defineix l’editora, Maria Bohigas, a la contraportada. Ens trobem a la font de Canaletes per a l’entrevista. Al cap de pocs minuts de començar la sessió de fotografies, baixa Rambla avall l’anterior entrevistada, Empar Moliner. L’alegria de la trobada fortuïta ens porta a fer l’entrevista al clàssic Boadas del carrer de Tallers. És un encadenament curiós que suma felicitat i germanor a la trobada. A les dotze del migdia no hi ha ni cafè, ni infusions. Seiem als tamborets de la barra de la paret de la cocteleria i comencem a parlar del darrer llibre de la poeta, que ens dóna peu i fil per a parlar de moltes coses més. Fidel lectora de Paul Celan, Marguerite Duras i Víctor Català, Blanca Llum Vidal demostra que la literatura i la vida van lligades, i recorrem tant les lletres com les seves opinions sobre actualitat i política.

Hi ha un joc de gèneres, de no saber qui diu què, de defensa del fet queer. La princesa sou Vós. Qui és la princesa?
—És un home. Qui escriu aquestes cartes és una dona que escriu a un home, que en un moment determinat li diu “la princesa sou vós” a ell. Això té una mica de relació amb altres llibres que he escrit, com Aquest amor que no és u, en què apareix la qüestió de la identitat de gènere. A mi m’interessa molt reflexionar sobre aquest tema des del món literari i de la ficció. Estrictament. Tot el bagatge teòric, d’Irigaray a Butler i la seva batalla campal intel·lectual interessantíssima, m’ha marcat. Com també m’han marcat els posicionaments i la literatura de Víctor Català, que era un gran queer avant la lettre. Però tot això que m’interessa molt, també m’interessa estacar-ho. Retenir-ho una mica, perquè crec que abunden molt les novel·les en què tota la qüestió teòrica sobre el gènere queda reflectida, però massa teòricament. Per mi, Eva Baltasar és un referent. Un referent per com treballa el món lèsbic. De fet, no és que ho treballi com a tema, és que està assumit. El món és així i prou. Això d’entrada és un epistolari totalment heterosexual, que a mi em fa gràcia, tal com va el món avui en dia. A veure, a mi, posar etiquetes a l’amor no m’agrada en absolut. Però bé, és cert que aquí hi ha una dona que escriu a un home que no contesta mai. Una dona que estableix ella sola les regles del joc. I en algun moment hi ha una certa fluïdesa. En un moment donat li diu “la princesa sou vós”, però la princesa també ho sap ser ella.

No intentar teoritzar amb la ficció.
—És que això representa un gran risc! No només en el món del gènere o de les identitats culturals. Tot aquest ambient, que podríem resumir en aquests màsters que es fan. Sí, és clar que et forneixen d’eines interessantíssimes, però són eines teòriques. I m’agrada que tot això no hi sigui, en la ficció. Com a mínim, que no hi sigui d’una manera evident.

Pot embafar una sobredosi de documentació?
—Sí, sobretot de cara als lectors. Sembla que tu vinguis amb tota la teva artilleria teòrica, més o menys païda. Aquí he intentat, i reconec que em costa, que tot el seguit de referències formin part del text d’una manera més o menys harmònica. Que hi estiguin integrades. Hi apareix Víctor Català, Duras, Svetaia. Totes aquestes dones que m’encanten. També la Marlene Dietrich. Però estan una mica dissoltes.

És un estil dens, amb contingut i riquesa de vocabulari.
—Sí, pel que fa al sentit i als temes hi ha un gran garbuix. Hi apareixen moltes coses, que també es reflecteix en el llenguatge. És una tria una mica barroca, amb aquestes frases tan llargues. L’altre dia ho llegia en veu alta i se’m va escapar: “La mare que em va parir! Quines frases! Però què és això?”

[Riem]
—També hi ha molta ironia amb mi mateixa. Bé, amb la narradora. Hi ha alguns moments en què, evidentment, ens topem! “Aquesta llengua que embafa i s’enfila pel cel on no se’ns hi ha perdut res”, diu. En el fons, potser sí que té un posat d’antigor mig seriosa, però és una gran pallassada. En el fons em fa riure! Jo em petava de riure escrivint aquest llibre, ho juro.

Mentre us llegia volia imaginar-me en quins moments ho escrivíeu. Com que és un estil tan fragmentari, són imatges que veieu en el moment d’escriure o un relat més pensat que aneu construint?
—És molt interessant, aquesta pregunta. No sabria què dir. Jo, en aquells moments, vivia a Collserola. Sortia a una mena de terrasseta força punki amb unes parets d’un blau mallorquí molt bonic, amb uns ocells, i una massa vegetal i una rosa salvatge que sortia a l’escala. Escrivia asseguda a terra, al graó. Però escrivia molt a fora, és curiós. Això ho vaig escriure durant el confinament i era el moment aquest de sortir a fora i veure el cel i aquell embull vegetal. Les dates són reals. El catorze d’octubre era el catorze d’octubre. I ho vaig escriure en quatre o cinc mesos.

Dèieu en una entrevista anterior que durant el confinament no havíeu llegit ni escrit.
—Sí, hi havia hagut un bloqueig. Després es va desencallar i ja vaig començar a llegir més. De cop i volta, em vaig trobar escrivint aquestes cartes. Potser aquest estil fragmentari que té el gènere epistolar s’explica una mica per això, per no bastir grans projectes. Jo escric molt per impuls. Escric la primera carta i no tinc la idea que faré una historieta o una novel·leta epistolar. De fet, ho envio a la Maria Bohigas i li dic: “Mira, he tingut la idea de fer un llibre de cartes una mica antigues.” Li vaig enviar aquella de les esquenes. I, és clar, era una mica porno antic, o no sé què i em diu, així com parla la Maria: “És una esplèndida carta mig antiga, com una nou d’aquelles petites i plenes!” Aquelles imatges que diu ella. I llavors vaig continuar.

Us va donar peu.
—És que bàsicament m’ho passava molt bé. És que jo escric perquè m’ho passo bé. Perquè si no, no ho faria. [Riu].

Allò que us mou per escriure sempre és l’amor?
—Jo crec que a tota la humanitat. Bé, diré a una gran part, per no parlar en boca de tothom. Amb totes les seves manifestacions. No cal que sigui l’amor a un enamorat o una enamorada, només. L’amor al món, l’amor als fills, l’amor als pares, l’amor a l’amor, l’amor a la llengua, etc. Jo penso: és que si no de què escrius? És que jo no sé de què escriure, si no. Fins i tot quan et poses a parlar de qüestions estrictament polítiques, l’amor és absolutament central. Però sí, tinc una espècie d’exageració amb l’amor. Però és que també és una mica catàrtic. Veus, això no ho havia pensat mai. Tota aquesta exageració és necessària. Vaig llegir un article que deia que avui dia s’havia substituït la paraula “histèrica” per la paraula “intensita”. I vaig pensar: “Ah sí? Doncs ara faré un llibre intensito, tu! Ara el fotré.” I és una manera, si vols, d’expiar alguna cosa o de sublimar-ho. En el fons per a tranquil·litzar-se també, saps? Tot això ho penso ara parlant amb tu. Hem de deixar espai a l’exageració. Perquè aquesta cosa de la calma i de la contenció, que és molt necessària per a anar per la vida, no sempre la pots practicar.

És un llibre intens perquè és escrit, com dieu, durant el confinament, una època de gran contenció?
—I d’una repressió absolutament imposada. És clar, perquè hi havia una gran imposició social. Per salut pública. És clar que ho entenc. Però va ser molt sobtat i molt bèstia i a mi em va quedar el forat de la imaginació i de la fantasia. Jo no sabia de què escriuria com tampoc sé què escric ara. Però, és clar, una cosa és escriure novel·les on passen coses. Llavors has de tenir una estructura, més o menys. Jo quan escric és com un forat per on caic o per on em tiro.

Teniu un fer silvestre?
—Sí, jo m’hi reconec en aquest adjectiu, silvestre. En el fons això potser també té un punt experimental, perquè sí que l’estil d’entrada no se situa en l’ara, se situa més enrere. Hi ha alguna cosa semàntica. Quan et dediques a signar dient “Tota vostra”, fots un vot en el temps! Després temàticament no és així, perquè hi ha bastants temes que bateguen que són bastant del moment meu. Del moment meu i del moment sociopolític.

La signatura de les cartes que escriu la protagonista és curiosa perquè parla de molts estats. Mig vostra. Totalment vostra. Bastant vostra.
—A mi m’agraden aquests epistolaris antics en què els amants es posen aquests possessius. Els trobo molt bonics. Però avui gairebé és irreverent. És jugar amb la possessió. Avui que ja no podem ser ni dependents, ni gelosos, ni possessius. Perquè el feminisme ens ha ensenyat que tot això és tòxic. Però alhora també són emocions que sentim. No passa res per dir “sento gelosia”. Està bé no abonar-la o no rebolcar-s’hi. Hi ha tot de sentiments que sembla que ja no toquin.

Ara hi ha unes emocions que no ens permetem de sentir perquè no són políticament correctes?
—Tampoc no m’agrada estar lligada als senyors! Però per la vida establim relacions de dependència bestials. I crec que es tracta de pensar-les. La dependència l’hem demonitzada. No som éssers independents flotant per l’espai. Som éssers que creem uns lligams i hem de pensar de quina naturalesa és el lligam, i si ens fa mal o no. I en aquest llibre hi ha un punt de riure’m molt de mi. De dir: “Doncs sí, de cop i volta m’ha agafat un rampell de gelosia o d’enveja.” L’enveja és una de les coses prohibidíssimes. Ara parlem de l’amor, però també hi ha aquesta admiració literària dels escriptors que s’escrivien. Aquests amants que s’escrivien això, jo també ho vull fer! Tsvietàieva, Pasternak. Una passió i una flamarada. Això és l’entrega total. Crec que en l’entrega total també hi pot haver subversió.

Vau començar estudiant biologia.
—Sí, és un recorregut bastant heterodox, el meu. O directament caòtic. Jo vaig començar estudiant biologia perquè quan era adolescent bàsicament el que m’agradava més era el món de les bèsties i de les plantes. De fet, en la meva obra hi ha una abundància vegetal i animal. Recordo que em deien: “Però Blanca si tu ets de lletres, què fas!” I jo: “Deixa’m estar!” Vaig fer Treball Social després i vaig començar a treballar. Encara treballo amb persones amb diversitat funcional, discapacitats intel·lectuals.

M’ha semblat veure que havíeu participat en algun acte a la universitat. Així i tot, també de vegades heu estat crítica amb les institucions acadèmiques.
—Jo sempre he tingut una relació ambivalent amb la universitat. No s’hi val a dir només: m’emprenya o m’indigna. Perquè jo hi he après moltes coses i m’he relacionat amb molta gent. Sovint m’entrava el cuc aquell de vull tornar a estudiar. Sí que és veritat que quan vaig fer la tesina del màster em van proposar de fer la tesi i aquí sí que vaig dir: “Planta’t.” És una quantitat d’energia que a mi no em val la pena. Perquè jo no vull fer això. Jo no vull acabar a la universitat. Jo a la meva vida vull escriure.

Hi ha algun moment en què se us faci evident, que el que voleu és escriure?
—S’ha de dir: jo tinc una mare que sempre va amb una llibreta a la bossa. No escriu llibres, però escriu molt, i jo això sempre ho he vist. També tinc uns pares que s’escriuen entre ells, que sempre s’han escrit cartes. I recordo molt un moment en què jo era a la cuina de casa escrivint una carta a la meva cosina de Mallorca, la Neus, i no em sortia de cap manera. Tenia com un bloqueig. I ma mare em va dir: “Mira, maca, tu el que has de fer és mirar al teu voltant.” Hi havia el periquito, les muntanyes, la paella, les coses. I em va dir: “Doncs tot això que veus l’hi expliques.” I això amb el temps he pensat que era una gran lliçó. Perquè aquest llibre sembla molt volat, i potser ho és, però també es veu molt el món dels objectes. Hi ha molts objectes. Escales, magranes, culleres, embuts, les gàbies dels ocells. Tot això m’atreu. Molt. Les coses.

El practiqueu, a la vostra vida, el gènere epistolar?
—Sí, pel meu aniversari la meva mare encara m’escriu una carta. I llarga, eh? I jo a cada aniversari acabo plorant amb la carta. Però normalment em comunico amb tots aquests mitjans que tenim actualment. Xarxes i whatsapps. D’acord, no són gaire sexis, però he de reconèixer que tampoc no els vull bandejar. Ja m’agradaria a mi veure’m com fa cent anys escrivint una carta al meu enamorat! És que m’agafaria un desesper! A veure si m’he d’esperar tres setmanes a rebre la resposta! Tampoc no es tracta de romantitzar el passat. La Maria Bohigas i jo ens hem relacionat una mica amb aquestes cartes. De vegades m’ha fet la sensació que la Maria tenia aquesta cosa antiga, aquests mails entre amigues, entre editora i escriptora. Sempre els he trobat bonics.

Més d’una vegada heu dit que és molt important situar-se abans de parlar. Ho vaig veure en un article d’opinió vostre. Us definíeu, fins i tot explicant què cobràveu.
—Em sembla bàsic. Tenir clar o intentar pensar quin és l’angle de realitat des del qual escrius. És complicat. Jo tinc una relació molt complicada amb el verb “ser”. Que és el verb més habitual en totes les nostres llengües, d’aquestes contrades. Llavors dir “sóc escriptora” no m’agrada gaire. M’agrada més dir “escric”. A mi m’agrada molt més dir “faig llibres”. Com si fes ceràmica. Però, és clar, tot el pensament al voltant del verb “ser”, la filosofia l’ha explotat fins a extrems inhòspits. Des d’un punt de vista molt heideggerià que a mi sempre em molestarà i sempre voldré combatre i rebatre. I és que hi ha llengües en què el verb “ser” no hi és. I què passa amb les llengües en què l’auxiliar no és el verb “ser”? Amb tot això vull dir que definir-se o posicionar-se està bé, però costa molt.

Potser en algunes altres cultures no hi ha aquesta predominança del verb “ser”. Em consta que heu estat viatgera. Quina relació hi teniu ara amb el viatge?
—Crec que la pandèmia ens ha regalat una cosa, que em sembla molt interessant! Quedar-nos quiets. Quina mania, aquesta de les coses superllunyanes i exòtiques! Si l’altre dia vaig anar a Ronda, al costat de Màlaga, i és preciós! És una meravella.

La vostra àvia era de Còrdova?
—Sí, de Montilla. De molt joves, en plena postguerra, es van exiliar a Mallorca i van viure tota la vida allà. Hi van arribar amb un fill petit i l’àvia embarassada i després en van tenir set més. Ma mare és la petita. Van ser els primers forasters, que en diuen a Mallorca. És bastant l’exemple de la integració perquè tu mires les meves ties i són grans madones mallorquines.

Dieu que no hi ha hagut aquella sensació de separació, d’uns i altres, que molta gent encara defensa en els debats identitaris. Recordo el debat sobre el xarneguisme amb Brigitte Vasallo.
—Totalment. I això és molt interessant i s’ha de tenir en compte en el debat sobre el xarneguisme, les identitats i les exclusions. Jo crec que està molt bé escoltar molts punts de vista i moltes experiències vitals. Però també vull explicar la meva. I en el meu cas, una generació per sobre, són xarnegos integradíssims, que no han tingut mai cap problema a acarar el món catalanoparlant. És clar, en algun moment Brigitte Vassallo va dir: “Catalunya m’hauria fet sentir vergonya del meu Carrasco.” I jo vaig pensar: “Ostres, a mi això no m’ha passat mai.” I llavors la lectura que se’n va fer o que em va arribar va ser: classisme! I jo vaig pensar: “Això ja és l’hòstia! Com que classisme?” El món del meu pare sí que era d’una burgesia barcelonina, però el món de la meva mare era proletariat espanyol! Em fa molta gràcia que en el món dels debats identitaris que es reivindica com a obert i que ho hauria de ser molt, la discrepància sigui classisme, tu! És una mica passat de voltes.

Al dia a dia què feu? Com us organitzeu?
—Doncs jo em sento molt privilegiada perquè sóc mileurista amb la feina de la Zona Franca, però després faig unes altres feines i acabo essent una mica més que mileurista. Treballo només els caps de setmana, amb torns molt llargs. I entre setmana em puc dedicar a escriure i a fer encàrrecs editorials i més històries. I sobretot a estar amb l’Aran, d’una manera molt més fluida. És curiós aquest pensament del privilegi, perquè el món està com està. Crisi de carburants, ERTO, i jo penso: “Ostres, tens una feina que hauria d’estar tot molt fotut per perdre-la.” Perquè si tanquen els pisos tutelats és que ja se n’ha anat tot a la merda, directament. La meva feina m’encanta.

Per què us agrada tant?
—No és que jo vulgui separar. Com si la literatura fos una cosa elevada i això, terrenal, però sí que són moments molt diferents. Quan escrius, hi ha una gran solitud, cosa que adoro. Però allò és el contacte directe amb persones que et necessiten. Jo també m’emporto coses d’ells, però et necessiten. Aquesta experiència meva als pisos també allibera la literatura. A mi no m’agradaria haver d’escriure per obligació.

Amb la guerra d’Ucraïna augmenta aquesta sensació d’apocalipsi. De fet, hi ha moltes obres de teatre o cicles culturals que parlen d’aquesta idea de l’extinció.
—A mi quan va començar la guerra em va agafar una paranoia brutal. Però no tant des del meu melic, sinó perquè vaig veure que això se n’anava a la merda directament. És veritat que aquesta cosa del fantasma nuclear fa molta por, però sí que crec que té un lligam amb tota aquella experiència de la covid. Aquesta cosa tan salvatge hi és. S’han violat les fronteres d’un estat, però també ara, amb aquesta cosa tan obscena, estem molt preocupats perquè passa aquí a prop. A Síria també hi va haver un bon sarau i aquí no ens vam escandalitzar tant. Així i tot, jo crec que sí que s’ha de prendre partit. Jo ho tinc claríssim. I estar amb Ucraïna no vol dir aplaudir l’OTAN. Jo aquesta visió apocalíptica la tinc una mica, ho reconec, però no tant per una visió tràgica. Si ens n’anem a la merda, ja està bé, perquè quin fàstic d’espècie humana. Però passa que quan tens fills petits et canvia molt el punt de vista. Penses: “Ostres, l’hem fotuda bona, he portat una persona a aquest món i ja no puc ser gaire pessimista.” He fet tard per ser pessimista. Aquesta frase me la va dir el Pau Gener Galin, que és un poeta i amic. Ell també té una criatura petita i quan me la va dir em va encantar. I, és clar, una de les grans preguntes és: què ha de fer l’art amb tot això? És una de les grans preguntes. Per què penses: i ara què escric? Perquè dius, amb tot això que passa al món i tu i jo parlant de La Princesa sou Vós.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes