19.03.2026 - 11:07
|
Actualització: 19.03.2026 - 12:41
Biel Mesquida, poeta, biòleg, periodista i col·laborador de VilaWeb —on cada diumenge hi publica la secció Closcadelletra— és el nou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Així ho ha anunciat Òmnium Cultural, a través del seu president, Xavier Antich, en una roda de premsa celebrada a la Nau Bostik de Barcelona. L’acte de lliurament serà el proper dia 8 de juny al Palau de la Música Catalana. El guanyador rebrà 20.000 euros i un guardó obra d’Ernest Altès.
El jurat, format per Margarida Aritzeta, Àlex Broch, Maria Campillo, Raül Garrigasait, Àngels Gregori, Marta Nadal, Jaume C. Pons Alorda, Clàudia Pujol i Enric Sòria ha decidit atorgar-li el guardó “per ser un creador verbal que ha desenvolupat tots els gèneres (la poesia, el conte, la novel·la, l’obra teatral, l’article periodístic i la crítica literària) i perqupe ho ha fet, sempre, en llengua catalana.” El veredicte també destaca la seva tasca d’activista i director de diverses iniciatives culturals, valorant les seves obres com “monuments barrocs que encimanen passió i duen les lliçons mesquidianes al seu apogeu: “la bona literatura genera llegiguera i escriguera”. I la que ens proposa Biel Mesquida és, segons el jurat, bona literatura.”
“No som museitzable, som un escriptor viu dins la trinxera en aquesta època de guerra, de persecució de la llengua catalana i de confusió” ha recordat Mesquida, que ha recordat que fa pocs dies es va manifestar davant del parlament balear contra la derogació de la llei de memòria història per part del PP i Vox, com fa seixanta anys va participar a la Caputxinada o va participar en les manifestacions de l’Assemblea de Catalunya.
Entre Mallorca i Barcelona
Mesquida va néixer el 1947 a Castelló de la Plana de pares mestres mallorquins. Va passar la seva infantesa a l’illa i on ha viscut sempre, tot i els parèntesis per estudiar a Barcelona, ciutat que sempre ha considerat un contrapunt a Palma i on es va llicenciar en Biologia i Ciències de la Informació. Lector i escriptor precoç, va descobrir la literatura catalana a la biblioteca materna, i d’adolescent va assistir a classes de català i lectures de poemes clandestines a casa de Josep Maria Llompart que el van marcar profundament i el van fer entrar en relació amb la intel·lectualitat de l’illa.
Impregnat a Barcelona dels aires contraculturals i de revolta del maig de 68 i l’esclat creatiu esdevingut les darreries del franquisme, l’any 1973 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana amb L’adolescent de sal, que no es va poder publicar fins dos anys després, ja que la censura considerava que atacava tots els pilars i dogmes del règim: la família, l’Església, les institucions. A la mateixa època també va escriure El bell país on els homes desitgen els homes, que no va publicar fins deu anys després i que és considerat una fita en la poesia catalana pel seu tractament de l’homosexualitat masculina, la transgressió i l’erotisme. Des de llavors, ha cultivat indistintament tant la prosa, amb novel·les com Llefre de tu; narrativa breu, com Acrollam, Trèmolo o Encarnacions, poesia, com The blazing library o Carpe Momentum i, fins i tot teatre, amb Els missatgers no arriben mai. La seva obra ha estat reconeguda amb el premi de la Crítica de la Narrativa Catalana i el Ciutat de Barcelona per Excelsior o el temps escrit, el premi Ciutat de Palma–Llorenç Villalonga per Vertígens, i el Premi Nacional de Literatura amb Els detalls del món. També ha estat guardonat, entre d’altres, amb la Creu de Sant Jordi, el Premi Quima Jaume de Cadaqués i el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.
L’obra viva d’un clàssic
Crític, vitalista, ferotge, exuberant, àcid, desmesurat, lliure, agosarat… han estat molt els adjectius que s’han mirat de fer servir per descriure una personalitat inclassificable i polièdrica. Responsable de la secció de Ciències Biològiques de la Gran Enciclopèdia Catalana (1972-80), director d’Ucrònia d’Iniciativas Editoriales del 1977 al 1980, col·lecció literària vinculada a El Viejo Topo, així com cap del Servei de Comunicació, Recepció i Enllaç de la Universitat de les Illes Balears i responsable de projectes culturals fins a la seva jubilació, ha estat guia turístic, assagista, traductor, guionista de ràdio, televisió i cinema —va participar en el guió d’El Mar, d’Agustí Villaronga sobre la novel·la homònima de Blai Bonet—, ha dirigit el Festival de Poesia de la Mediterrània, i ha col·laborat a publicacions com Lluc, Els Marges, Diario de Mallorca, El País i VilaWeb entre d’altres.
Més de cinquanta anys després del seu debut literari, el flamant Premi d’Honor li arriba a Mesquida quan és a punt de publicar un nou llibre, Trast, editat per La Breu. Sobre la seva consideració de clàssic de les nostres lletres, Mesquida responia a Assumpció Maresma, en una entrevista en aquesta casa: “Sempre he estat un clàssic! Més ben dit, sempre he tingut voluntat de ser clàssic. No faig llibres d’un sol ús. I ésser clàssic vol dir durar, els llibres clàssics duren, no s’acaben mai. Sempre irradien coses noves, sentits nous, són epifanies constants, inacabables. I jo els llibres sempre els he fets per durar. Per resistir l’oblit i el temps!”
Un estímul per no defallir
No crec en la posteritat, però crec en el llenguatge, ha proclamat avui recordant mestres com Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Mercè Rodoreda, Ausiàs Marc, JV Foix o Gabriel Ferrater. Abans d’entonar una “acció de gràcies” que entoma com “catalitzador potent en tots els sentits de la lluita per la llengua catalana, que una gernació d’enemics amb noms i llinatges volen anorrear”, tot assegurant que “som aquí per dir t’estim. Hem de fer que la nostra vida estigui plena de creactivitat —terme inventat per ell—, bondat.”
“Vaig quedar electritzat per la sorpresa i no em vaig reprimir unes ganes de plorar d’alegria”, quan va rebre la trucada de Xavier Antich, i assegura que aquesta mostra d’amor és “un estímul per no defallir i batallar en totes les trinxeres, com vaig aprendre quan era adolescent en la dura dictadura franquista, que ara ens volen emblanquinar.” En aquest sentit, ha recordat que el franquisme encara persisteix, tot fent costat als qui voldrien unes llengua i cultura catalanes esmicolades.
Sobre l’estat del català, el premiat ha recordat que viu una situació d’emergència que obliga a tots a comprometre’ns activament: “El català viu un ofec premeditat arreu dels Països Catalans. Si a Catalunya no hi ha un ofec, cal que hi hagi més acció i recursos. Més ambició”, perquè com ha destacat, les dades d’ús social són molt preocupants, i els reptes molt grans. “Els perills són molts en vius i ungles.” “Visca els Països Catalans, visca el país català, visca la necessària independència” ha clamat, abans de rememorar la frase que fa tants que l’acompanya: “llegir ens fa tornar guapos.”
