Bernard Minier: “Vivim en una societat deprimida”

Bernard Minier (Besiers, 1960) coneix molt bé la cara nord del Pirineu, on va viure una llarga temporada, tot i que d’ençà que es dedica solament a escriure viu a París. Ha venut més de cinc milions d’exemplars dels seus llibres, l’han traduït a vint-i-set idiomes i la sèrie dedicada a Martin Servaz s’ha convertit en una referència per als amants de l’enjòlit europeu. No defuig les morts situades en escenaris prou escabrosos ni emprar els seus llibres per fer un retrat demolidor de la societat contemporània francesa. Ara alterna el seu personatge fetitxe amb el de Lucia Guerrero, que ja és protagonista de dues novel·les. Tot i això, ha tornat a les llibreries amb la darrera novel·la de Servaz, publicada en castellà per Salamandra Black amb el títol d’El valle. Parlem amb ell a Barcelona, en un parèntesi d’una pluja molt benvinguda que ell adora. Minier té una mirada que escruta i analitza, a més del món que descriu, el gènere negre, que coneix a la perfecció i estudia. A la seva darrera obra tanca en una vall del Pirineu assassins, investigadors i tot un poble, en un polvorí perfecte a punt d’esclatar. Parlar amb ell de literatura, del país i dels seus personatges és tot un luxe.

—Torneu al Pirineu, un lloc que d’alguna manera heu abandonat poques vegades a la vostra narrativa. Per als francesos, continua essent un lloc exòtic?
—Per descomptat, la majoria de novel·les franceses passen a París o en uns altres indrets urbans que no tenen gaire exotisme, però per als francesos els Pirineus són la fi de la fi, és on s’acaba la carretera, no pots anar més enllà: més enllà és Espanya. I a més és la zona de França més mal comunicada amb la resta del país, la pitjor connectada amb París. Hi ha aquest punt d’exotisme perquè per arribar-hi has d’agafar una carretera i has d’anar-hi fins al final. A la novel·la hi ha una part d’autopista i de carretera que existeixen i arriba un moment en què vaig cap a la ficció, a una carretera i un paisatge inspirat en la realitat, però que no existeix, i m’agrada fer aquesta fina frontera entre tots dos mons, per això em sembla que és exòtic també, perquè el recorregut de Servaz en aquesta novel·la és un poc com si ens trobéssim en El cor de les tenebres de Conrad, quan remunta les fonts del riu Congo. És un poc la mateixa idea. I qualsevol francès que va als Pirineus té la sensació d’arribar al fons de tot, no pots anar més enllà.

—En canvi, tinc la sensació que això no passa als Alps, tot i tenir muntanyes més altes, crec que penseu que allò és Europa.
—I no sols això, has de tenir en compte també la comunicació entre les valls. Als Alps les valls comuniquen entre si, i als Pirineus cada vall és un carreró sense sortida, ensopegues amb un mur enorme i a banda d’algun túnel escadusser no hi ha manera de passar a l’altre costat. En canvi, als Alps les valls comuniquen molt més. Al llarg dels segles, als Pirineus, cada població s’ha desenvolupat aïllada de les altres i cada vall és un món. I això, com a escriptor, és molt interessant, a més del fet que sempre m’ha agradat tancar els meus personatges.

—Aquesta és una novel·la en què hi ha força pors, però una de les quals, que plana per sobre de tot el llibre, és la de la destrucció de la societat del benestar.
—Exacte. Tens raó. A la novel·la hi ha diferents menes de pors, hi ha la por bastant òbvia que és la por de l’assassí, amb uns crims com sempre una mica extravagants i d’impacte, però és una por clàssica a la novel·la negra, no és cap sorpresa per al lector. Però, a banda d’això, hi ha una por, que per mi és molt més potent, que és la por del futur, la por de la direcció que pren la societat, la por en una societat que s’esmicola com més va més. Cada dia que passa ens aïllem més en grups petits, refusem el debat, ens sollevem per qualsevol cosa, ens enfrontem els uns als altres, amenacem qui no pensa igual i la societat, a poc a poc, el seu teixit, es va desfent i tots en tenim por, tant a França com a tot arreu, i aquest és el tema de la novel·la.

—Aleshores, per vós, no són cap sorpresa els resultats de l’extrema dreta tant a l’estat francès com a tota Europa.
—No. La gran pujada de l’extrema dreta i dels populismes és la conseqüència d’aquestes pors. La gent, quan la societat es desfà, perd els punts de referència i veu que l’ordre es converteix en caos, que la societat és com més va més caòtica i llavors miren de cap a aquells que creuen que poden tornar a introduir ordre en aquest caos, que ja sabem que és una il·lusió; ho prometen, però no ho faran. I això entronca amb la por del futur, la societat vol ordre, necessita ordre i mira cap a qui els en promet.

—També hi ha la por de ser pares, no la por de tenir fills, sinó de com els eduquem; la por de pensar què fem en una societat que ja no entenem, quan els nostres models de referència tampoc no ens serveixen per a ells.
—Com fer créixer els nens en un món caòtic? Quines referències els podem donar? Quins valors els hem de comunicar quan tot es desfà? I, a més, Servaz té els seus propis reptes i a sobre s’ha d’enfrontar amb aquest caos? Al final, el caos en el nucli familiar té ressò en el caos de fora. La vida de Servaz és cada vegada més caòtica, però com la de tothom.

—Sí, li la compliqueu com més va més.
—És que m’agrada fer-li la guitza.

—Ens trobem en un lloc petit, allunyat, que a sobre tanqueu amb un despreniment, però el vostre Aigüesvives tampoc no és tan petit, són més de quatre mil habitants, hi ha prou massa perquè tot un microcosmos hi pugui ser representat.
—La resposta és a la vostra pregunta. Necessitava un microcosmos, una imatge reduïda, hi ha la batllessa, que és el poder polític, l’abat del monestir, que representa el poder espiritual, hi ha la psiquiatra, el professor… Per aconseguir aquesta imatge es necessita un microcosmos més ampli que no pas un llogaret. Aquí sí que hi ha totes les figures simbòliques o d’autoritat que es poden trobar en una societat més àmplia. Són al poble, perquè volia representar l’enfrontament entre el poder polític i l’espiritual, necessitava tots aquests components a la novel·la, per això trio un poble una mica gran.

—Hi ha un personatge a la novel·la, el professor de literatura amb un munt de problemes, que té unes lectures discutibles, per dir-ho d’una manera suau. Què volíeu representar, la decadència de la literatura mateixa?
—Sobretot volia mostrar l’abisme que hi ha entre generacions avui. Cada vegada hi ha un abisme més gran entre les generacions d’ara i les d’abans. Hi va haver un temps en què un home amb un llibre a la mà era un perill per a l’autoritat, per al polític, perquè era un home que dubtava, i per a unes mentalitats totalitàries el dubte és el pitjor enemic. Ara això no passa, un home amb un llibre no és un perill per a ningú, perquè no li importa a ningú. Em trobo amb noves generacions molt intel·ligents, sempre amb ganes d’aprendre, perquè crec que és cabdal que no vulguem deixar mai d’aprendre. I me’n trobo molts altres que no dubten, que es mantenen en les seves certeses, certeses proporcionades per les xarxes socials, i no necessiten la literatura perquè no volen dubtar, i això per mi és horrible. L’esperit de la novel·la, ho explicava Milan Kundera, és l’esperit de la complexitat, la novel·la mostra al lector que les coses són més complicades que com les penses i això passa a la primera novel·la, El Quixot. Quan Alonso Quijano surt de la seva torre d’ivori i deixa la certesa dels llibres, que avui serien les xarxes socials, es troba amb els molins de la realitat, amb les mil veritats, i comença a dubtar. Avui els nens, molts, no tots, tampoc no hem de generalitzar, són com l’Alonso Quijano a la seva torre, són a la torre de les xarxes socials i no veuen la realitat. El que passa avui és que tenim una forma de negació de la realitat, tenim un problema que és terrible.

—Tot això en un entorn d’una bellesa absoluta com a contrast màxim per a uns crims horribles.
—Però la bellesa de vegades fa por, no? Massa bellesa sovint és inquietant. La perfecció em fa por. I a la novel·la és un personatge més, és un personatge amenaçant, és una amenaça més: la presó on són tots tancats, és una presó magnífica però no deixa de ser una presó.

—A la novel·la, hi ha un moment en què parleu del contrast i dieu que els pobles del vessant nord estan molt més mal cuidats que els de l’altre vessant.
—És veritat, qualsevol persona que passa la ratlla ho pot corroborar, parlo per exemple de la Vall d’Aran, els Pirineus estan molt més cuidats pel vessant sud que pel nord, i no sé per què…

—Potser és el centralisme administratiu francès…
—Segurament sí, perquè hi ha més autonomia a les diferents províncies espanyoles i hi ha polítics més a prop amb impactes més directes i han de vetllar més pel seu territori, perquè se la juguen.

—Hi ha un altre personatge molt inquietant, la psiquiatra Gabriela Dragoman, quasi sorgida d’una novel·la de Dràcula. Per què aquest personatge femení que odia els homes, molt marcat, molt estereotipat?
—Perquè no veig un motiu perquè a les meves novel·les les dones siguin millors que els homes. Hi ha molts personatges femenins formidables, com ara la Lucia, a la novel·la anterior, o la Irène, en aquesta, que m’encanta, una dona forta, molt intel·ligent. Però m’agradava presentar una dona al mateix temps molt intel·ligent i molt manipuladora, el contrast m’interessava molt perquè Gabriela Dragoman juga amb la seducció i al mateix temps manipula molt, una psiquiatra manipuladora és molt interessant. És una dona que juga amb totes les armes, les físiques i les mentals, és un personatge que m’encanta.

—També hi apareix el malestar del cos policíac, amb un expedient contra el comandant Servaz, manca de reforços, un fiscal que no es mulla gaire… I després també tenim la realitat, una policia francesa en què l’índex de suïcidis és prou elevat, cada vegada hi ha més desprestigi, hi ha nens a qui assetgen perquè els pares són policies. Què passa?
—Conec policies que diuen als seus fills que no expliquin quina és la feina del pare, que diguin que són funcionaris. Hem arribat a aquest punt. És terrible per a un fill haver de sentir que no pot explicar quina és la feina del pare. Hi ha un malestar molt gran a la policia, amb molts suïcidis, molta gent que abandona. Però hi ha un malestar a la societat francesa. Som, i ho dic amb totes les reserves possibles, una de les societats més redistributives del món, i, malgrat tot, som una de les societats que consumeix més antidepressius, més ansiolítics, som una societat deprimida, i això passa en una de les societats més protegides que existeixen i em plantejo per què. I també som una societat que té por del futur.

—Molt curiós, perquè sovint a casa nostra l’estat francès ha estat com un miratge, potser desconegut, però un referent. Després llegeixes els autors francesos i t’emportes una bufetada de realitat.
—Sortim al carrer en qualsevol moment, sempre hi estem a punt, i una bona part de la nostra literatura també és una forma de protesta. Sempre estem entrenats i disposats, però perquè la realitat ens hi obliga.

—Vós sou un bon estudiós de la novel·la negra. L’altre dia Andreu Martín explicava que potser s’acabava una mica el bon rotllo en el gènere, que les coses canviaven. Vós que ho coneixeu bé, penseu que ha canviat res aquests darrers anys?
—El canvi és que hi ha un auge de la novel·la negra i hi ha un èxit del gènere, és moda, massa, i en aquest sentit estic molt d’acord amb Andreu Martín. Totes les editorials a França publiquen novel·la negra perquè és moda, tot i això, hem de ser conscients que també es publiquen coses molt dolentes i la por que tinc és que un excés de novel·la negra la mati.

—Hi és, aquest perill? Estem pitjor que ara fa deu anys?
—En qualitat, sens dubte. Hi ha grans autors i que publiquen grans novel·les, però també hi ha un munt de merda que ha sobrealimentat la indústria. No som pollastres en bateria, som autors.