M’arriben fotos del vaixell dels ‘piolins’, l’avantmatx del 155, atracat al port de Càller. També ha estat vist al port de Nàpols i al de Porto Torres, a prop de l’Alguer. Irònic, si més no, que ara es passegi per aquests ports, vells coneguts dels catalans. Quan suraven als de Barcelona i de Tarragona, carregats de sequaços armats, el seu propòsit era, segons que explicaven, restablir l’ordre, recosir la societat i ajudar-nos a tornar a la normalitat.

Resulta que van venir a recosir-nos i ens van atonyinar. Gràcies, benvinguts al desastre, deurien dir, a mode de presentació, als col·legis electorals, a les recepcions d’hotels del Maresme i a les cocteleries del Born. Vistos els escons buits amb llaços grocs a la sessió constitutiva del parlament, allò que va començar amb uns quants ‘a por ellos’ ha acabat amb un parlament ben escapçat, descosit i ferit.

En el fons, la democràcia imposada des de Madrid és més senzilla que no ens pensem: si no voteu bé, continuaré governant jo. I punt. Amb fiscals, jutges, cent cinquanta-cincs, pilotes de goma i el que faci falta. Una pràctica política molt contemporània que potser Espanya vol posar de moda a l’Europa del segle XXI. Podem adjectivar-la, aquesta pràctica, de moltes maneres (o no tantes…), però sobretot és una invitació al ball més diabòlic, a les calderes, una invocació nauseabunda a ningú no sap ben bé què. Un mano jo i a callar, encara que no m’hagi votat ni Déu, amb els cops de porra que faci falta i amb un m’importa un pitu tota la resta. Amb la tranquil·litat del sofà inclinable i el conyac a la mà, la tranquil·litat de pensar que a l’hora de la veritat som uns nyicris i en el fons sabem fer manifestacions i poca cosa més. El cul-de-sac és aparentment tan poc intel·ligent, tan rudimentari, tan poc europeu, que costa de creure. Però la seva estratègia és que dòcilment ens hi acostumem, que ho acabem trobant normal. Que siguem benvinguts al desastre.

Ara els vaixells dels ‘piolins’ tornen a transportar passatgers, que és, de fet, pel que van ser dissenyats. Ells, els vaixells, sí que han tornat a la normalitat. No sabem si els turistes que ara hi viatgen saben què s’hi va coure, allà dins, en aquelles cabines i aquelles sales de fumadors amb ruletes i màquines escurabutxaques. Encara no hi ha cap Change.org que demani d’instal·lar-hi unes bones plaques commemoratives, a les sales principals, per recordar que durant setmanes allí hi hagué una colla de pròssies que es va dedicar a apallissar votants en una jornada electoral? Seria molt bonic. Però, de fet, de què serviria?

Algú, entre la ironia i la ingenuïtat, deia a Twitter: no podrien, aquests ‘piolins’, per exemple, si tenien per missió posar ordre, rescatar els diputats electes que ara mateix són presoners o exiliats (sense haver estat ni tan sols jutjats per pretesos delictes que ningú no entén) i portar-los al parlament, que ara se’ls necessita?

A més, ara seria un bon moment, perquè, segons que diu la Vanguardia a la portada, ‘el president destituït ha de regularitzar la residència a Brussel·les’. El titular a l’interior, pàgina 14, és: ‘El ciutadà Puigdemont haurà d’arreglar els papers’. Que s’afanyin, doncs, que potser quan hi arribin ja no serà ni ciutadà. I posats a regularitzar, hi ha dues opcions: la primera, regularitzar-se amb Espanya (és a dir, acostumar-nos-hi); la segona, fer qualsevol altra cosa.

Com diu l’Adrià Puntí en la magnífica cançó ‘Prohibit‘, amable inspiradora d’aquest article:

‘Pots donar-li el tomb al desastre,
dir-li adéu amb un gest carinyós.’  O no tant.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.