València cop estat

El 18 de juliol de 1936, els generals, caps i oficials més reaccionaris de l’exèrcit espanyol van mirar de fer un cop d’estat que, quan va fracassar, va donar pas a una guerra que es va prolongar durant quatre anys. Que el cop no reeixís a Barcelona i València va permetre als defensors de la democràcia de resistir i organitzar poders plenament autònoms i populars com ara el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i el Comitè Executiu Popular a València.

Fins aquell moment, Barcelona havia viscut una situació relativament tranquil·la en comparació amb la crispació extrema que imperava a gran part de l’estat espanyol. La victòria del Front Popular era incontestable i la Lliga Catalana havia acceptat el seu lloc a l’oposició. La ciutat s’engalanava i es preparava per a l’Olimpíada Popular mentre feia la Setmana contra la Guerra, del 13 de juliol al 19, amb diverses conferències, exposicions i concerts.

El 18 de juliol va ser un dia normal per a la majoria dels ciutadans, tot i els rumors constants que arribaven sobre l’aixecament militar a l’Àfrica i més indrets. Però les autoritats catalanes feia temps que estaven alerta. El capità Frederic Escofet, comissari d’Ordre Públic de la Generalitat, i el coronel Vicenç Guarner, cap dels serveis d’ordre públic, havien organitzat una xarxa de vigilància d’ençà de feia setmanes, havien rellevat els comandaments de menys confiança i havien preparat un pla amb les forces que tenien al seu abast: dos mil agents de la Guàrdia d’Assalt i Seguretat i tres-cents dels Mossos d’Esquadra.

Guarner era un element clau. Era el cap de la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA) a Catalunya –en contraposició de la reaccionària Unió Militar Espanyola (UME)– i tenia informants en totes les unitats militars. Gràcies a això es va confiscar documentació al domicili del capità Pedro Valdés Martel on es detallava el pla de cop d’estat. La CNT també s’havia preparat: havia organitzat la militància i acumulat armes al camp del Júpiter, que es va convertir en un centre d’operacions. Tot i els rumors d’una revolta imminent, la Generalitat es va negar a lliurar armes, cosa que va causar que el 17 de juliol els anarquistes assaltessin les armeries del port de Barcelona i el 18 desarmessin els serenos de la ciutat.

La batalla incerta de Barcelona

La conspiració va començar l’albada del 19 de juliol, propiciada per l’assassinat del diputat conservador José Calvo Sotelo uns dies abans. Els militars van sortir de les casernes a les cinc del matí i van anar al centre de Barcelona. Però, a la mateixa hora, van sonar les sirenes de les fàbriques i dels vaixells ancorats al port. Un avís per als obrers. Els guàrdies d’assalt es van col·locar estratègicament, mentre anarquistes i militants de partits com ara el POUM o Estat Català instal·laven barricades amb les armes que tenien a l’abast a l’espera dels militars.

El president Lluis Companys aquesta vegada ho seguia des de la prefectura de la policia de la Via Laietana amb el conseller de Governació, Josep Maria Espanya, el comissari d’Ordre Públic, Frederic Escofet, i els comandats Vicenç Guarner i Francesc Arrando.

Els revoltats, uns cinc mil soldats, procedien de les casernes del Bruc, de la de Numància, a Hostafrancs; dels Docks, a l’Avinguda d’Icària; Bailèn (Sant Andreu), Lepant i Drassanes, i estaven formats per dos regiments d’infanteria, dos de cavalleria, dos d’artilleria i un batalló de sapadors minadors. Això feia preveure que la lluita seria desproporcionada: canons i metralladores contra pistoles, escopetes i algun fusell. Els militars pensaven d’apoderar-se ràpidament dels accessos al centre de la ciutat –plaça de Catalunya, d’Espanya, Universitat i la dels Cinc d’Oros–, i dels centres de poder –Telefònica, Correus, Generalitat, ajuntament, comissaria de la Via Laietana…–, mentre es dirigissin cap al nucli antic. Els mossos protegien l’actual plaça de Sant Jaume i els guàrdies d’assalt es feien forts en els objectius dels militars. Les barricades de la CNT s’estenien per tota la ciutat i blocaven el pas dels revoltats.

Barcelona era un camp de batalla. La lluita popular i les forces de la Generalitat van resistir i fins i tot van tenir unes quantes victòries, amb gestes heroiques, i cadascuna els aportava noves armes. Els revoltats van anar poc coordinats. Potser creien que la situació seria similar a la dels fets d’octubre de 1934, i no van pensar de controlar la ràdio, fet que els hagués permès de difondre comunicats i fer crides als afins.

A les 10.00, els revoltats s’havien apoderat de la plaça de Catalunya i de la Universitat, del Paral·lel i de Pau Claris amb Diputació, però amb moltes dificultats i sense poder entrar al casc antic. A la mateixa hora va arribar el general Manuel Goded en hidroavió des de Mallorca i es va fer càrrec de la direcció de l’aixecament.

Barcelona aixafa la revolta militar

Hi ha uns quants factors que van començar a capgirar la situació. El primer va ser la intervenció de l’aviació provinent del Prat, que va bombardar el parc d’artilleria de la caserna de Sant Andreu, d’on els anarquistes van aconseguir trenta mil fusells i armes pesants.

L’altre gran factor va ser la intervenció de la Guàrdia Civil espanyola. A les 14.00, una columna de vuit-cents agents armats i uniformats va anar cap a la Via Laietana. Amb uns oficials dividits i amb un clar tarannà conservador, semblava que finalment havien optat per mantenir-se fidels a la república espanyola. Però un canvi de parer podia fer caure les institucions catalanes en aquell moment mateix.

El coronel Antonio Escobar, amb Companys i Escofet al balcó de la comissaria, es va posar a les ordres del president i va enviar els agents a la plaça de Catalunya i de la Universitat. Ja hi havia dos-cents guàrdies d’assalt enfrontant-se als revoltats a la plaça de Catalunya, després d’haver sortit de sobte de les boques del metro. La batalla es començava a decantar.

Finalment, amb la Capitania assetjada, el general Goded va acceptar de rendir-se a la Guàrdia Civil. Després va llegir un comunicat per ràdio en què ordenava que les tropes entreguessin les armes. A unes altres localitats catalanes, com ara Tarragona, Manresa i la Seu d’Urgell, s’havien mantinguts fidels a les autoritats republicanes; mentre que a Girona, Figueres, Lleida o Mataró, els militars s’havien imposat, però es van rendir quan van escoltar la capitulació.

El dia 20 encara es combatia en alguns indrets. Les Drassanes, amb una trentena d’homes, va caure arran d’un assalt dels anarquistes, i una columna de cavalleria refugiada al convent de les Carmelites de la Diagonal va ser linxada i executada per la població.

Després de trenta-tres hores i cinc-cents morts, la gran majoria obrers, es va aturar la revolta. Entre les víctimes hi havia el dirigent anarquista Francisco Ascaso i el diputat d’ERC Amadeu Colldeforns. Es va guanyar gràcies a la planificació i la unió d’agents, militants de partits i obrers. Una batalla que ha estat recordada posteriorment com la primera derrota del feixisme.

La població atemoreix els militars a València

El general Manuel González Carrasco va arribar el dia 18 a València per fer-se càrrec de la direcció de l’aixecament. Ara, la situació que es va trobar era caòtica per als conspiradors. D’ençà del començament, el general tenia dubtes i diversos factors que van fer augmentar aquest temor. La nit del 18 al 19 va haver de canviar de domicili per evitar de ser detingut per la policia i, més tard, Lluís Lúcia, cap de la Dreta Regional Valenciana –integrada a la CEDA– es va desentendre del cop i mantenir fidel als republicans, tot i que en un primer moment s’hi havia compromès. A més, d’ençà de bon matí hi havia una gran mobilització obrera, acompanyada del desplegament dels guàrdies d’assalt.

A l’exèrcit hi havia nervis i divisió. El general González Carrasco volia haver anat a Barcelona, però s’havia hagut de fer càrrec de l’organització perquè el general Goded no havia volgut perquè no ho veia clar. La majoria de generals i coronels eren fidels a la república espanyola i l’aixecament depenia en gran part del comandant Bartolomé Barba, fundador de la UME, que havia de fer front als oficials de la UMRA.

El general Fernando Martínez-Monje, cap de la Capitania General de València, que es mantenia fidel al govern republicà, per tranquil·litzar la situació, va ordenar l’aquarterament de les tropes a l’espera de què passés a Madrid i Barcelona. A la ciutat hi havia vaga general i els obrers demanaven armes, però Martínez-Monje s’hi va oposar. A les casernes, la situació era límit. Els obrers les envoltaven i preveien qualsevol moviment. El general negociava amb els diferents comandats, mentre a dins algunes unitats es negaven a formar.

cop estat

La rendició de Goded a Barcelona finalment va desactivar la revolta a València, i el general Gonzalez Carrasco i el comandant Barba Hernández en van haver de fugir per mar d’amagat. L’endemà, 20 de juliol, la UGT i la CNT van crear les Milícies Valencianes per controlar els punts principals de la ciutat i els voltants de les casernes. Finalment, el dia 22, es va formar el Comitè Executiu Popular, que va assumir el poder. El formaven els sindicats i els partits del Front Popular, inclosos Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra.

Per restablir l’autoritat, el govern espanyol va enviar el dirigent Diego Martínez Barrio a València, al capdavant d’una junta del govern que havia de pactar una sortida pels militars. Però el 23 de juliol, quan es va anunciar la dissolució del Comitè Executiu Popular, s’hi va negar. Els intents de revolta a la caserna de Paterna van fer que els milicians assaltessin les casernes per la força entre el 29 de juliol i el 2 d’agost. No obstant això, generalment els milicians i els militars van confraternitzar i no hi va haver combats importants.

Finalment, el 5 d’agost, la junta del govern va decidir d’integrar i de reconèixer oficialment el Comitè Executiu Popular, que va passar a dirigir tota la política a València. El poder autònom es va mantenir durant mesos. A final d’any, es va formar un govern amb un altre tarannà encapçalat per Francisco Largo Caballero i es va establir la capital de la república espanyola a València.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.