Banquers i bancaris, un matrimoni mal avingut


  • La banca ha fet la primera vaga en més de trenta anys · Els treballadors volen recuperar poder adquisitiu, havent vist el rècord de beneficis de les entitats, la milionada que cobren els consellers i els augments dels seus col·legues de caixes i cooperatives de crèdit

Jordi Goula
25.03.2024 - 19:50
Actualització: 25.03.2024 - 19:59
VilaWeb

Divendres passat, els treballadors de banca van fer vaga, cosa que no passava d’ençà de fa més de trenta anys. Un fet insòlit si es té en compte que el sector ha viscut uns anys molt moguts. Del 2008 ençà, les entitats han acomiadat o prejubilat més de 100.000 treballadors, una xifra que representa gairebé el 40% de la plantilla existent llavors. Amb això vull dir que, de motius per a fer vagues, n’hi ha hagut, però, probablement, com que molts han estat originats per les fusions obligades d’entitats, ho deuen haver arreglat prou bé perquè no hagi afectat l’atenció al públic.

No tinc gaire clar si la vaga de divendres va ser un èxit per als treballadors o no. Jo no vaig anar al meu banc a comprovar-ho. Però si hem de fer cas als sindicats –que van tots plegats en la negociació del conveni–, la va seguir un 75% dels bancaris de tot l’estat, mentre que la patronal, l’AEB, parlava només d’un 20%. Una diferència entre les dues bandes molt més substancial  que la que acostuma a haver-hi en el recompte de participants en les manifestacions entre organitzadors i guàrdia urbana.

El motiu és molt clar. Volen recuperar el poder adquisitiu perdut amb la inflació. Els bancaris no són dels treballadors més mal pagats, tot sigui dit, però entenc la demanda, sobretot, per tres motius. El primer, per la incontinència verbal dels seus alts executius sobre la fantàstica gestió que fan a les entitats, que els porta a batre rècords de beneficis cada any. El segon, la diferència estratosfèrica que hi ha entre els guanys d’aquests executius i els bancaris de la “tropa”. I el tercer és que, just el dia abans, les patronals de les cooperatives de crèdit –Unacc i Asemecc– van aconseguir un pre-acord amb els sindicats per al conveni que les regeix i que recull una pujada salarial d’un 12%, pel cap baix, en tres anys. És el cas de la Caixa d’Enginyers, per exemple. En el conveni d’estalvi –amb la CECA– la pujada pactada una setmana abans va ser de l’11% a tres anys, més un pagament de mil euros enguany. És el cas de CaixaBank i Unicaja, entre més. Però, a més dels punts percentuals d’augment, el gran problema a la banca és la negativa a garantir que els augments no siguin compensables i absorbibles. És a dir, que els complements fora de salari quedin compensats per l’augment del sou.

Ja veurem com evolucionen els plantejaments, però algú haurà de cedir. El cas és que les relacions laborals s’han enverinat molt en el sector bancari després d’un quinquenni en què les plantilles, que han sofert 25.000 acomiadaments i una pèrdua de poder adquisitiu de deu punts, han vist com els passava per davant un període en què les entitats han obtingut el volum més gran de guanys de la seva història: 77.697 milions d’euros de beneficis nets en cinc anys, amb tres rècords consecutius de 19.866 milions el 2021, de 21.049 el 2022 i de 26.373 el 2023. Aquesta és una xifra que pràcticament dobla la de 13.515 milions que també establia una fita històrica en l’any pre-pandèmia, el 2019.

La conseqüència és clara i beneficia els accionistes. Així, segons Bloomberg Forecasts Dividends, les sis entitats bancàries cotitzades en l’Íbex 35 han millorat les expectatives en la retribució a l’accionista tant per als dotze mesos vinents com per als tres anys vinents. En aquest sentit, també cal recordar que el sector financer es va veure obligat a suspendre el dividend per fer costat a l’economia durant la pandèmia, per consell del BCE, i no el va recuperar fins el setembre del 2021.

L’altre aspecte que deu afectar els treballadors és el volum de diners que cobren els màxims executius i consellers de les entitats. És veritat que els gairebé 45,5 milions d’euros que es van repartir durant l’any passat els deu principals directius de la banca espanyola són una mica inferiors als 47,7 milions que van sumar el 2022. La diferència radica, fonamentalment, en la menor retribució de l’actual conseller delegat del Banc Santander, Héctor Grisi, respecte del seu predecessor en el càrrec, José Antonio Álvarez, que va deixar les seves responsabilitats el 31 de desembre de 2022. Però, si exceptuem aquest impacte, la pujada de la remuneració dels grans banquers a l’estat espanyol hauria estat de l’1,2%.

Només cal veure les forquilles salarials de la gran banca espanyola, els caps de la qual cobren de mitjana 173 vegades més que un treballador mitjà del país i gairebé 100 vegades més que un treballador del sector. Les cinc principals entitats financeres espanyoles, Bankinter, BBVA, CaixaBank, Sabadell i Santander, han anat remetent a la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CNMV) i fent públics els informes de remuneracions dels seus consellers, que recullen un dels ventalls de més amplitud del teixit productiu i comercial espanyol.

No obstant això, tampoc és pas un “col·lectiu” a la cúpula de guanys homogenis, perquè que la proporció entre la persona més ben pagada, que és la presidenta del Santander, Ana Patricia Botín, i la menys remunerada, el seu cosí Alfonso Botín, com a vice-president de Bankinter, és d’una mica més de nou a un, amb 12,23 milions d’euros enfront d’1,33 milions. La senyora Botín guanya 33.805 euros bruts cada dia, que són 1.408 per hora, un guany netament superior, tant en l’anual com el mensual, al de la majoria dels treballadors espanyols. Us puc assegurar que jo no sé com em sentiria si treballés al Banc Santander. De debò.

I, precisament, divendres passat, el dia de la vaga, la presidenta del Santander, a la junta general d’accionistes, deia que tenia una “gran confiança a tancar un 2024 força millor que el 2023, que ja va ser un gran any”, i a complir els objectius de l’exercici. En aquest cas, el banc té previst de destinar més de 6.000 milions d’euros en dividends en efectiu i recompres d’accions amb càrrec als resultats del 2024, d’acord amb la seva política de remuneració a l’accionista. Un moment molt oportú per a tots els treballadors, dic jo.

Tot plegat fa pensar que alguna cosa no acaba de quadrar a la banca. I per això faig un pas més. Hi ha un concepte creat a la dècada de 1980 pel filòsof nord-americà Robert Edward Freeman que és “stakeholder”. Es diu de qualsevol col·lectiu que, d’alguna manera, es veu impactat per les accions de determinada empresa. En una traducció lliure per al català, se’n diu “parts interessades”. Freeman sostenia que els grups d’interès són indispensables i que sempre s’haurien de tenir en compte per a la planificació estratègica de qualsevol negoci. És a dir, tenir-los contents per a funcionar més bé.

Doncs bé, a la banca en predominen tres, que són els clients, els treballadors i els accionistes. Del tres, aquests darrers anys, els que estan més contents són els accionistes, que han cobrat uns bons dividends, a més de gaudir de la revalorització de les accions. En canvi, els treballadors ja veiem que estan molt emprenyats i han decidit fer vaga –cosa molt infreqüent, hi insisteixo– per a recuperar el poder adquisitiu perdut amb la inflació. I el tercer grup són els clients, que no estan d’acord ni amb el tracte que molts reben (els més grans, per exemple, amb els problemes que els crea la digitalització de les operacions) ni amb el fet que no se’ls hagin remunerat els dipòsits, malgrat l’augment dels tipus d’interès, i que sí que s’hagin repercutit immediatament en els qui tenen crèdits, com els hipotecats.

Però resulta que aquests dos últims col·lectius són clau per a la supervivència de la banca. Són els que li donen menjar, vaja. Per això insisteixo que alguna cosa no acaba de funcionar en aquest sector de l’economia.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any