El Banc d’Espanya ha demanat d’abaratir a la meitat el cost per acomiadament d’un treballador i implantar la coneguda com a “motxilla austríaca” com a manera de corregir la desigualtat dels treballadors temporals. La “motxilla austríaca” és com s’anomena un sistema –implantat per primer cop a Àustria– basat a substituir (o reduir, com proposa el Banc d’Espanya) la indemnització per acomiadament per una aportació de l’empresa a un fons de capitalització individual, que combina subsidis de desocupació –si és acomiadat– i de pensions quan es jubila.

El govern espanyol proposa un sistema de quotes d’autònoms d’entre 90 i 1.220 euros al mes segons els ingressos

No és la primera vegada que el Banc d’Espanya suggereix la implantació de la denominada “motxilla austríaca”, ja ho va fer quan el govern de Zapatero va entomar la reforma laboral de 2010. En aquesta ocasió, a més, en calcula l’hipotètic cost d’implantació, superior als 9.000 milions d’euros, i proposa que l’estat espanyol en financi uns 8.000 milions, en part amb els fons europeus.

La pandèmia, afectarà les pensions?
 | Anàlisi de Jordi Goula

L’informe anual de l’entitat, publicat avui, repassa els reptes estructurals que afronta l’economia espanyola després de la pandèmia de covid-19, entre els quals situa la correcció de la bretxa en el nivell de protecció dels treballadors amb contracte temporal i aquells amb contracte fix. Assenyala que els temporals, entre els quals hi ha col·lectius més vulnerables com els joves o els treballadors amb menor formació, han suportat “de manera desproporcionada” la destrucció d’ocupació durant les últimes dècades perquè el seu acomiadament és més barat, patró que també s’ha observat en la crisi actual.

Per a solucionar-ho el Banc d’Espanya parla de diferents opcions, com el contracte únic amb cost per acomiadament creixent, però analitza detalladament el model austríac perquè considera que és menys desigual, incentiva la mobilitat, no genera tensions de liquiditat a les empreses i trasllada les decisions de l’acomiadament a qüestions d’eficiència i no de costos. L’entitat proposa que les empreses aportin al fons individual de cada treballador el sou de sis dies per any treballat, un import que seria deduït de la indemnització a abonar en cas d’acomiadament. El treballador podria fer ús dels diners acumulats en el fons en cas d’acomiadament, per a formació o per a la jubilació.

El model de càlcul –que pren dades de 2013 a 2016– assumeix una reducció del 50% dels costos actuals d’acomiadament i finalització del contracte, però mantenint els drets d’indemnització que els treballadors haguessin acumulat abans de la reforma, la qual cosa dóna lloc a un sobrecost de 9.000 milions d’euros en la implantació en quatre anys. Per a cobrir la bretxa, proposa que l’estat financi de manera decreixent durant cinc anys les contribucions empresarials: sis dies per any treballat el primer any, quatre dies el segon any, tres dies el tercer any, dos dies el quart any i un dia el cinquè any, amb un cost total de 8.660 milions.

El Banc d’Espanya reconeix que el seu plantejament té “algunes limitacions”, ja que les dades utilitzades són d’un període de recuperació econòmica i perquè les empreses amb més acomiadaments podrien veure’s relativament afavorides. A més, reconeix que amb aquest sistema les empreses podrien ser més propenses a acomiadar per la reducció del cost. Per contrarestar-ho, proposa un sistema de bonificacions i penalitzacions sobre les cotitzacions a la Seguretat Social (bonus-malus) segons sigui menor o major la rotació laboral en cada empresa.

El deute de les empreses oscil·la entre 9.000 i 19.000 milions d’euros

L’informe analitza també l’impacte de la crisi de la covid-19 sobre els sectors productius, que ha provocat un augment moderat de la proporció d’empreses en risc de ser inviables i d’aquelles amb problemes de sobreendeutament però viables. Aquestes darreres, acumularien un deute no sostenible que oscil·la entre els 9.000 milions d’euros en l’escenari més favorable i els 19.000 milions en el més negatiu, d’acord amb les simulacions realitzades pel Banc d’Espanya.

El grup hoteler de Joan Gaspart entra en liquidació en admetre que no pot pagar els creditors

Els càlculs de l’entitat apunten a un augment d’empreses en risc de ser inviables a conseqüència de la crisi d’entre 2 i 3 punts percentuals, segons com evolucioni l’activitat econòmica. L’increment és major, entre 3 i 4,7 punts percentuals, per a les empreses que fins i tot sent viables estarien en una situació de sobreendeutament.

En el cas extrem que en 2021 desapareguessin totes les empreses sobreendeutades per la crisi, la pèrdua de PIB seria d’entre el 0,8 i l’1,3% el 2022 (l’impacte màxim s’aconseguiria un any després de la pertorbació). Si s’afegeix la liquidació de les empreses amb el risc de ser inviables, l’impacte total sobre el PIB ascendiria a un rang d’entre l’1,4% i el 2,1%. Aquest efecte sobre el PIB es triplicaria en el cas de la inversió i es quadruplicaria per a l’ocupació.

L’entitat advoca per una revisió del sistema concursal i pre-concursal que inclogui una revisió del paper dels creditors públics. Sobre això, assenyala que els deutes amb Hisenda i amb la Seguretat Social no es poden exonerar, la qual cosa constitueix la principal raó perquè microempreses i autònoms a penes recorrin al concurs.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.