El govern canadenc s’organitza en secret per si el Quebec convoca un referèndum d’independència

La política canadenca s’ha endinsat en un terreny que feia tres decennis que no trepitjava. Es preveu que el Partit Quebequès (PQ) guanyarà les eleccions de l’any vinent, i es presenta amb un compromís explícit: convocar un referèndum d’independència abans del 2030. Les filtracions als mitjans canadencs, especialment CBC, Radio-Canada i The Globe and Mail, indiquen una inquietud creixent a Òttawa. El govern federal, de manera discreta i sense anunciar res públicament, ja ha començat a preparar una estratègia de resposta a aquesta possibilitat.

Les xifres han activat totes les alarmes. Fa gairebé dos anys que el PQ encapçala les enquestes i les darreres projeccions li atorguen vuitanta-dos escons –molt superior a la majoria absoluta, que és de seixanta-tres–, amb les forces independentistes prop del 46% del vot popular. A això s’hi afegeix un precedent històric de pes: tant el 1980 com el 1995, el suport al sí va créixer substancialment després de la convocatòria del referèndum, quan el debat polític es va intensificar i l’opció sobiranista va deixar de ser teòrica per convertir-se en una possibilitat real.

En aquest context, la direcció de Paul St-Pierre Plamondon –que ha connectat amb els votants més joves i ha renovat el discurs sobiranista– ha consolidat la percepció que el Quebec es podria tornar a acostar aviat a una cruïlla històrica, i que hi ha possibilitats que aquesta vegada guanyi el sí.

Reunions discretes a Òttawa: evitar els errors del 1995

Les primeres informacions sobre moviments interns a Òttawa les va publicar CBC News el 4 de desembre. En un article és detallava que, durant la tardor, l’oficina del primer ministre, Mark Carney, el Ministeri d’Afers Intergovernamentals i el lloctinent al Quebec –és a dir, el representant del primer ministre al Quebec, que hi coordina les polítiques federals i hi garanteix la coherència del missatge del govern– han tingut reunions per preparar una resposta federal en cas que l’independentisme guanyi les eleccions amb majoria.

Aquest mes mateix, el govern federal ha fet un moviment significatiu en aquesta direcció: el nomenament de Joël Lightbound com a lloctinent. Lightbound és un liberal atípic: jove, bilingüe, dialogant i amb una sensibilitat marcada envers el sobiranisme quebequès. Tot i ser federalista, no ha dubtat a criticar el seu partit quan ha percebut manca d’empatia envers el Quebec. Aquesta actitud li ha conferit una credibilitat insòlita entre votants francòfons que fa anys que s’allunyen del Partit Liberal. No suscita rebuig ni té el to paternalista de certes figures federals. A més, és sensible a les reivindicacions culturals, lingüístiques i polítiques dels francòfons.

El propòsit immediat no és de “fer de contrapès del PQ” ni de cercar un xoc, sinó que el missatge federal sigui coherent en una situació política que podria evolucionar molt ràpidament. Un assessor federal ho va resumir amb contundència: “No esperarem que el PQ guanyi per demanar-nos què hem de fer.” La frase sintetitza un estat d’alerta que no es veia d’ençà del 1995. En aquell moment, molts unionistes van considerar que el govern de Jean Chrétien havia reaccionat tard i malament al creixement del sí, al qual finalment, amb un 49,42%, li van faltar solament 0,58 punts per a la victòria. L’ombra del 1995 és avui, doncs, un factor determinant en totes aquestes decisions.

El govern Carney no vol semblar agressiu ni paternalista

Dins el govern canadenc hi ha la convicció que qualsevol atac frontal al PQ pot acabar essent contraproduent. Segons fonts citades per CBC i La Presse, a Òttawa hi ha un consens ampli que les ingerències i les crítiques provinents del Canadà anglòfon, especialment si són percebudes com a moralitzadores o paternalistes, poden reforçar el discurs independentista.

El PQ sol capitalitzar qualsevol percepció d’hostilitat federal, i per això el govern canadenc és conscient que cada paraula pot tenir un efecte polític. Aquest context explica el malestar que va despertar una declaració de la ministra Mélanie Joly ara fa tres setmanes. En un acte públic, va dir que Plamondon “volia donar el Quebec a Donald Trump, llançar-lo als seus braços”, arran de la proposta del PQ de dotar el Quebec d’una diplomàcia pròpia i de mantenir contactes directes amb Washington. La frase, desproporcionada respecte de la proposta real, va ser considerada una errada estratègica. Caricaturava una iniciativa que volia simplement donar veu internacional al Quebec, projectava Plamondon com una figura de relleu federal i situava el debat en un terreny –identitat, interferència federal, relació amb els Estats Units– on el PQ acostuma a sortir reforçat.

A Òttawa, aquest episodi s’ha interpretat com un advertiment intern. El govern és conscient que qualsevol excés retòric pot encendre el debat sobiranista i deteriorar encara més la percepció del federalisme al Quebec. Tot plegat ha consolidat una idea que ja és central en la preparació estratègica del govern Carney: d’ara endavant, les reaccions federals en afers quebequesos es faran amb peus de plom i de manera estrictament coordinada per no alimentar el projecte independentista.

Un nou sobiranisme: els joves com a motor del canvi

El govern canadenc no està preocupat solament pel ressorgiment del Partit Quebequès, sinó també per la transformació profunda que ha experimentat l’independentisme aquests darrers anys. El sobiranisme ha deixat de ser un projecte associat sobretot a les generacions que van viure els referèndums anteriors i ara és entre els joves de menys de trenta-cinc anys on troba el suport més ferm.

Els motius d’aquest canvi van molt més enllà de la qüestió identitària tradicional, centrada històricament en la defensa del francès. Entre els joves hi pesa la percepció que Òttawa no respon a les seves prioritats –ja sigui en matèria climàtica, d’immigració, d’habitatge o de protecció del francès– i, en canvi, el PQ ha sabut articular un projecte independentista que presenta com una eina per a dotar el Quebec de la capacitat d’actuar amb més llibertat i d’encarar aquests envits de manera directa.

El sobiranisme quebequès ha trobat un terreny especialment favorable en les xarxes socials. TikTok, Instagram i YouTube s’han convertit en espais de debat polític, on joves creadors de contingut mobilitzen milers de persones amb discursos frescs, emocionalment potents i, sovint, carregats d’humor.

En les reunions internes de la tardor del 2025, alguns assessors federals van proposar que Òttawa creés un ecosistema digital propi per no perdre completament aquest terreny, orientat als joves. L’ús d’influenciadors o de veus joves que defensin la federació canadenca comença a formar part de les converses estratègiques del govern Carney. Durant anys, Òttawa ha menystingut l’impacte polític de les xarxes, però ara assumeix que una part del debat sobiranista es lliurarà en plataformes on el federalisme arriba tard.

El Partit Liberal del Quebec, en crisi profunda

El Partit Liberal del Quebec (PLQ), durant dècades el gran bastió del federalisme, passa la crisi més greu de la seva història contemporània. Ha perdut gairebé tot el suport entre el vot francòfon i s’ha replegat a la zona de Mont-real i a les majoritàriament angloparlants. No té discurs nacional, no té lideratge clar i no té cap projecte capaç de disputar l’hegemonia al PQ o a la CAQ, el partit governant actualment, sobiranista, però que havia renunciat a promoure un referèndum. Aquest buit estratègic és crucial: durant anys, el PLQ havia estat l’únic contrapoder electoral real d’una possible majoria sobiranista.

Segons La Presse, dirigents del partit admeten en privat que ja no tenen cap relat capaç de connectar amb les preocupacions dels quebequesos, i això ha deixat un espai immens que el PQ ha sabut ocupar. Le Devoir afegeix que dins el PLQ hi ha por d’una “catàstrofe electoral” el 2026, que podria reduir-los a una presència simbòlica al parlament. Per a Òttawa, aquesta situació és delicadíssima: si el PLQ s’esfondra, el federalisme es trobarà sense referent polític creïble al Quebec, i el govern canadenc sap que és un risc d’intervenir obertament com a principal referent del no.

El Partit Conservador també ha percebut el canvi de cicle. Segons The Globe and Mail, el líder conservador, Pierre Poilievre, es vol presentar com una alternativa federalista capaç de reconèixer i respectar el nacionalisme quebequès. La seva estratègia, segons CTV News, és d’evitar que el debat es redueixi a un duel entre el PQ i uns liberals afeblits, i oferir un relat que defensi la identitat quebequesa sense abraçar la independència. És un moviment calculat: els conservadors fa anys que aspiren a créixer al Quebec, i un context polític dominat pel debat nacional pot esdevenir una oportunitat si saben construir un discurs sensible a les inquietuds quebequeses però clarament federalista.

De l’“us estimem” a un possible “foteu el camp!”

Un alt càrrec federal ho va expressar amb cruesa a CBC News: “Si hi ha un referèndum aviat, temo que no hi haurà un ‘us estimem’, sinó un ‘foteu el camp!’”. El 1995, milers de ciutadans del Canadà anglòfon van anar a Mont-real a mostrar afecte i suport a l’opció del no. Aquell gest simbòlic formava part d’un clima emocional que volia reforçar la unitat canadenca; ara, en canvi, part del Canadà anglòfon expressa cansament amb el debat constitucional quebequès i considera que s’ha dedicat massa energia a una qüestió recurrent.

Aquest canvi és fonamental perquè, si el desinterès o la fatiga es fan visibles, poden reforçar la idea que el Quebec seria més lliure i més respectat governant-se a si mateix. Per primera vegada, Òttawa s’encara amb la possibilitat que el context emocional del Canadà no jugui a favor de la unitat, sinó que la debiliti.

A més, ara mateix el malestar no és exclusiu del Quebec. A Alberta fa anys que s’expressa un descontentament profund amb Òttawa i el suport a la independència sovint supera el 20% i en alguns moments ha arribat al 30%. El govern provincial, sense ser obertament secessionista, ha impulsat lleis com la Sovereignty Act, que simbolitzen una ruptura creixent. Per al govern federal, això és un senyal inquietant: si el debat sobiranista avança al Quebec i Alberta també qüestiona el funcionament de la federació, el problema ja no és territorial, sinó estructural.

Torna el record del 1995: polèmica per la naturalització accelerada

Un altre factor que ha reactivat el debat és la informació sobre una investigació parlamentària que ha citat l’ex-primer ministre canadenc Jean Chrétien. Segons el Journal de Montréal, documents interns de l’època revelen que el govern federal va accelerar deliberadament la concessió de la nacionalitat canadenca els mesos previs al referèndum del 1995, pensant que podria ajudar a decantar la balança en favor del no.

La polèmica ha pres més força perquè Chrétien, segons aquests mitjans, no tenia pas intenció de comparèixer davant la comissió que estudia les pràctiques del govern durant aquell període, però finalment hi ha estat citat formalment. L’episodi ha reobert un debat incòmode sobre fins a quin punt el govern federal pot haver instrumentalitzat el procés de naturalització en un moment decisiu, i ha alimentat les sospites d’intervencionisme polític.

El Bloc Quebequès, el partit independentista que concorre a les eleccions federals, ha reaccionat amb contundència. El cap del partit, Yves-François Blanchet, acusa Òttawa d’explotar el discurs de la por i de mantenir, de fa dècades, una doble moral: predicar respecte pel federalisme i la pluralitat mentre fa joc brut amb mecanismes institucionals. Segons Blanchet, la citació de Chrétien davant la comissió parlamentària és “una imatge carregada de simbolisme” que reobre un episodi encara sensible i que alimenta la percepció que el fantasma de les ingerències federals continua planant sobre la política quebequesa.