Enguany, amb motiu de la Hispanitat, Vicent Partal va exposar fins a quin punt Espanya s’havia articulat a si mateixa com una nació americana, una idea que, sense ser-ne conscients, està tan arrelada en el nacionalisme espanyol i la historiografia oficial que sembla que la celebració del 12 d’octubre sigui inevitable. Segons Manuel Fernández Álvarez, a “España como imperio: realidad y perspectiva histórica”, integrat a Reflexiones sobre el ser de España (Real Academia de la Historia, 1997), l’estat no ha aconseguit mai de vertebrar-se interiorment (allò d’Ortega y Gasset) i, preocupat sempre per la seva imatge, només ha aparegut cohesionat a l’exterior gràcies a les experiències bèl·liques o a “una empresa comuna que il·lusiona [sic] els espanyols”. I quina millor empresa comuna i experiència bèl·lica que el descobriment i la conquesta d’Amèrica?

De Constantinoble a Granada i més enllà

Les dues dates usades convencionalment per establir el començament de l’edat moderna ajuden a entendre les dinàmiques de la nova era: amb la caiguda de Constantinoble (1453) el llegat grec i pagà es refugiarà a l’Europa occidental i començarà a esberlar la cotilla espiritual del (judeo-)cristianisme. L’arribada de Colom a Amèrica (1492) tindrà un paper similar en la consciència geogràfica i cronològica, car els límits del món conegut s’eixamplaran enormement. Les dues dates indiquen també el canvi d’equilibri polític a la Mediterrània, car a Orient els musulmans conquereixen l’estret del Bòsfor i a Occident els cristians afermen el control de les dues bandes de l’estret amb la presa del darrer centre islàmic peninsular, Granada, també el 1492.

De fet, durant tot el segle XV castellans i portuguesos havien anat guanyant presència a l’Àfrica atlàntica i havien començat a colonitzar la Macaronèsia (les Açores, les Illes Salvatges, Madeira, les Canàries i el Cap Verd). Portugal se’n va quedar les illes deshabitades, però els castellans van prendre les Canàries, poblades pels guanxes. Era l’avantsala de Cortés i Pizarro.

El naixent imperi espanyol, doncs, articulat com a tal sota la preponderància de Castella, que projectava continuar la “Reconquesta” a l’altra banda de l’estret, s’orienta principalment vers l’oceà, igual que Portugal, amb qui se’l reparteix a Tordesillas (1494). En aquesta gran mar que limitava el món conegut i estimulava la fantasia dels navegants, hom hi ubicava tot un seguit d’illes i arxipèlags llegendaris. Grecs i romans deien que s’hi amagaven les mítiques Illes dels Benaurats, les Makarôn nêsoi, d’on prové el terme Macaronèsia. A l’època medieval es van multiplicar les llegendes de noves terres, entre les quals la de les Antilles, on set bisbes havien anat a refugiar-se arran de l’entrada dels musulmans a la Península.

“Aquella llegenda tracta del fet més gran que fou aconseguit per la nostra ciutat”

No obstant això, cap terra llegendària ubicada més enllà de l’estret de Gibraltar (les Columnes d’Hèracles dels grecs, essent cadascuna una de les dues puntes: Gibraltar i segurament Ceuta) ha fascinat tant l’imaginari i les arts europeus com l’Atlàntida de Plató (427-347 aC), a la qual al·ludeix en boca de Crítias al Timeu. En reprèn el fil al diàleg següent, Crítias o Atlàntic, però s’acaba abruptament. Tot sembla indicar que Plató havia projectat una trilogia que no va tenir interès a acabar.

L’Atlàntida hauria estat una illa més gran que Líbia i Àsia juntes (és a dir, que l’Àsia i l’Àfrica conegudes pels grecs) situada just davant l’actual Cadis, més enllà l’estret. Políticament hauria estat tota una gran potència governada pels atlants o fills d’Atlas, el tità que vigilava el confí occidental del món i que avui dia bateja la serralada del Magrib. Però nou mil anys abans de l’època de Plató, va ser derrotada per Atenes i els déus van castigar-ne la supèrbia dels governants destruint-la amb un terratrèmol i un gran diluvi.

Tot i les aparicions contínues en la cultura popular, en l’ocultisme i en documentaris que malden per localitzar-la a Creta, connectar-la amb els tartessis o relacionar-la amb els maies, el consens entre els classicistes és que es tracta simplement d’una creació filosòfica o literària de Plató. L’antiguitat la va fer servir d’inspiració per a noves fantasies geogràfiques i utòpiques.

Les Hespèrides, Carles V i Aztlan

L’Atlàntida va ser ignorada durant tota l’edat mitjana a Occident, però al segle XV va ser rescatada d’un oblit al qual no tornà mai més. El “descobriment” d’un continent més enllà de les Columnes d’Hèracles l’havia tornat versemblant i, per a l’imperi espanyol, necessari.

El jardí de les Hespèrides, de Frederic Leighton (1830-1896). Font: Wikimedia Commons.

Un dels noms amb què grecs i romans anomenaven la península Ibèrica era Hespèria o les Hespèrides, el confí occidental del món, on vivien tres nimfes filles d’Atlas, les Atlàntides, germanes dels governants de l’imperi enfonsat. La llegenda les feia aparèixer en un dels dotze treballs d’Hèracles. De fet, sembla que àrabs i jueus ja havien recorregut a aquestes tradicions per referir-se a la península, però el segle XVI, amb les illes de l’oceà i part d’Amèrica sota els estendards d’una Ibèria unida durant els Felips, era massa difícil no veure en la faula platònica un primer imperi espanyol tan antic i prestigiós com l’Atenes platònica ideal. Espanyols i americans serien, doncs, descendents dels atlants i l’imperi tindria ple dret de posseir les noves terres, sense cap permís previ del papa.

Bartolomé de las Casas va suggerir el 1527 que era raonable que una part de l’Atlàntida hagués sobreviscut, i la identificació amb Amèrica es va estendre com la pólvora entre els humanistes de tot el continent. El 1535 Gonzalo Fernández de Oviedo desplaçava les Hespèrides a l’arxipèlag del nou confí occidental, les Antilles, que pertanyerien de dret a la Corona d’Espanya. L’emperador Carles V li va fer saber que s’alegrava que, tants anys després, “fossin restaurades a llur senyor legítim”.

De fet, aquest monarca reafirma el caràcter atlàntic del seu imperi triant com a lema personal la negació del proverbial non plus ultra, el consell de no navegar més enllà de les Columnes d’Hèracles, erigides per l’heroi en tornar de les Hespèrides. Avui aquests mots són el lema de l’estat espanyol i apareixen a l’escut, flanquejant-les, asseverant encara aquesta ànima atlàntica, aquesta orientació americana i segellant la importància simbòlica de Gibraltar al nord i Ceuta al sud.

El 1552 López de Gomara, ideòleg oficial, en la Historia general de las Indias reprèn l’atlantisme fent referència directament al Timeu i al Crítias i aporta “proves lingüístiques” de la identitat real d’Amèrica, car en mexicà (estrictament nahua) aigua és atl. Per acabar-ho d’enllaçar només li faltava mencionar que la llar llegendària dels asteques és l’illa d’Aztlan, una llegenda que no va arribar a Espanya fins el 1581.

Reconstrucció de l’Atlàntida a partir de la descripció platònica. Captura de Youtube.

L’Atlàntida és Palestina

Un mecanisme habitual per a justificar les pretensions i aspiracions nacionals és el de fer-se remuntar en el temps tant com es pugui. Aquests segles van propiciar tals reclamacions, atès que, en una Europa en la qual Roma anava perdent poder i era travessada per la divisió entre la Reforma i la Contrareforma i la pugna del llatí amb les llengües vernacles, els nous imperis havien de triar de qui es feien descendir i a quin llegat donaven més importància, si el de l’Atenes redescoberta o el de Jerusalem, que, gràcies a l’humanisme, podien llegir en hebreu.

Com que el saber grec era pagà i el factor religiós vertebrava la identitat i la política espanyola, el segon va ser el preferit pels humanistes àulics, quelcom que no era pas incompatible amb l’admiració pel saber grec ni amb la certesa que s’era descendent dels atlants. Això era possible per la manca de rigor en la història i perquè, en cas de dubte, la mitologia grega era supeditada al text bíblic, que encara era la referència a l’hora d’entendre el món. No és sorprenent, doncs, que es considerés l’Atlàntida una versió del diluvi universal tergiversada pels grecs. El francès Henri Estienne (1528-1598), al seu comentari del Timeu, va defensar que havia estat una segona Palestina al confí occidental del Vell Món. El camí ja s’havia dibuixat per a la intel·liguèntsia espanyola. Ara, era possible de recórrer a les Escriptures originalment hebrees per justificar l’antiguitat d’una nació bastida a costa de l’expulsió dels jueus i la persecució dels conversos?

La resposta és simplement afirmativa. De fet, precisament perquè ja no hi havia jueus a Espanya era factible d’apropiar-se’n del llegat. A la gran valedora del catolicisme, veient que Itàlia reclamava el llegat llatí de manera exclusiva tot i no ser l’única nació romànica, li anava perfecte de reivindicar-se com un segon (i veritable) Israel, el poble elegit per Déu. Comença així tot un esforç per a forçar l’origen hebreu del castellà i l’etimologia hebrea de bona part dels topònims peninsulars. Segons Arias Montano (1527-1598), ben relacionat amb la monarquia, Toledo, llavors la capital imperial, tindria una etimologia hebrea equivalent a la de Jerusalem i, per tant, es podria reivindicar com la Nova Jerusalem d’Occident. Segons aquestes teories, els americans serien les deu tribus perdudes d’aquest Israel veritable.

És més, Espanya, sota el nom d’Hespèrides (SPRD en les consonants hebrees) apareixeria a la Bíblia i seria una de les nacions primigènies. Les argúcies etimològiques s’estenen a Amèrica i el mateix Montano arriba a afirmar que algunes contrades, com el Perú, també apareixen al text bíblic sota el nom d’Ofir (‘UPIR). Establert aquest marc mental, i amb l’Atlàntida sempre supeditada a la Bíblia, s’obre la veda perquè els cronistes dupliquin la història bíblica a la riba occidental de la Mediterrània i a l’Atlàntic.

Columnari de plata (inspiració del símbol del dòlar), amb les Columnes, el plus ultra i els dos hemisferis. Font: Wikimedia Commons.

“Vora la mar de Lusitània, un dia”

Totes aquestes interpretacions i refaccions, tan irracionals com puguin sonar, es mantenen fins al segle XIX i el seu rastre continua fins a l’actualitat: que la Constitució de Cadis parlés dels espanyols “dels dos hemisferis” (representats en l’heràldica envoltats de les Columnes i el plus ultra) no és res més que una versió racional del mite de l’Atlàntida com a bressol de l’imperi.

Només cal recordar la gran epopeia de Jacint Verdaguer L’Atlàntida (1877), en què reconstrueix l’origen mític d’Espanya a cavall de les Hespèrides i l’Atlàntida i imagina que Colom projecta el seu viatge (amb el beneplàcit d’Isabel de Castella) després d’haver escoltat el relat de la destrucció de l’antic imperi de la boca d’un ancià, el mateix mecanisme literari usat mil·lennis abans per Plató. L’obra verdagueriana insereix Catalunya en el projecte d’una Espanya que encara és imperial i controla les Antilles, el primer territori americà a ser conquerit i el darrer a perdre’s.

Ara, Hèracles arriba al Pirineu venint de Provença, on ha derrotat dos gegants. D’aquesta manera Verdaguer enllaça Catalunya i la Renaixença amb Occitània i el Felibritge. De fet, les edicions solen incloure la carta de felicitació de Frederic Mistral, futur premi Nobel de literatura, en què afirma: “L’epopèia que venes d’enaurar dins l’ideau aparten, non solament a la Catalunha, mai encara e subretot a la Renaissença de nòstra lenga.” La de Mistral és una afirmació certament incòmoda per al nacionalisme espanyol i toca de ple la pregunta que marcarà tot el segle XX: on s’acaba Espanya. Cap a gregal, els Pirineus fa relativament poc que en són la frontera política, Navarra i Catalunya s’estenen cap a la Gàl·lia i hi ha presència occitana ençà. Cap a llevant, la Mediterrània és principalment un mar català, i a migjorn, amb Gibraltar, Ceuta, Melilla i el Marroc, fa mal mirar-hi.

I cap a ponent? L’heràldica ho diu ben clar, la frontera natural d’Espanya és més enllà, cap on cau l’Atlàntida. I aquest sol límit definit (o, contràriament, manca total de límit) sí que el té ben clar, el nacionalisme espanyol d’arrel imperial, motiu pel qual no pot sinó celebrar-lo amb orgull i elevar-lo a festa nacional, com si fos un pont que uneix present i una suposada edat d’or que passa completament pel damunt de l’evolució intel·lectual, espiritual i política d’Europa dels darrers dos-cents cinquanta anys, on altrament se situen la majoria de festes nacionals dels estats del nostre voltant.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.