Artur Mas és un polític de posat i pràctica gairebé anglosaxons, ha estat sempre una excepció, molt destacada pel que fa a les formes, en aquest nostre corral llatí, habitualment tan ple de drama i gesticulació. Per això era previsible, doncs, una declaració de l’estil de la que va fer ahir.

Mas va deixar clar que no vol anar a Junts, perquè considera que aquesta formació pot trencar allò que ha estat fins ara el seu espai tradicional. I també va deixar clar que restaria dins el Partit Demòcrata. Però així mateix va ser rotund a dir que no faria campanya contra Puigdemont i el seu projecte. La insistència dels mitjans a arrancar-li una declaració d’impacte en aquesta direcció va resultar clarament defraudada. Un polític com Mas, si no vol que l’enxampes, no l’enxampes.

Mas, així ho explica Andreu Barnils en la seua crònica, es va declarar trist, decebut i empipat. I és lògic i natural que ho estiga. La unitat sempre ha estat una prioritat seua, com va demostrar amb fets i de sobres en aquell històric pas al costat que va dur Puigdemont a la presidència. Per tant, no es pot demanar que estiga entusiasmat amb això que passa en l’espai electoral que ell representava, això que ara en diuen ‘espai postconvergent’.

Amb tot, i fent lluir el seu estil anglosaxó precisament ‘per a evitar que la gent parli per mi’ (com ja havia començat a passar), el president Mas deixà clars els seus límits: no anirà a les llistes electorals del PDECat i no donarà suport a la llista del president Puigdemont ni participarà en allò que anomenà ‘operacions’ contra el seu successor. Segurament és una posició que decep tothom, però que és coherent amb la seua manera de fer i de pensar.

Fer prediccions de qualsevol resultat electoral avui és impossible. Jo no en faré. Hi ha massa incògnites i massa factors que poden canviar d’avui per demà i per tant qualsevol dada de què ens servim avui no és sinó especulació. Ara, a grans trets i si fem cas de les grans tendències, sembla que assistim a un combat per l’hegemonia dins l’independentisme entre ERC i Junts, que ja no és tan sols una batalla de sigles, sinó sobretot una clarificació ideològica i estratègica. I cal veure si l’espai que dibuixen el PDECat, el PNC i més formacions menors semblants basta per a tenir diputats o no.

Tothom sembla estar d’acord, jo també, que si Artur Mas encapçalava aquest projecte la possibilitat que obtingués diputats era molt més gran que si no hi va. Ja veurem on va a raure tot plegat i si no s’hi repensa encara, quan passen més coses que poden passar. Però ara com ara la notícia no és especialment positiva per al PDECat. En canvi, fa mal de dir si per a Puigdemont el distanciament de Mas és una notícia positiva o negativa.

Per una banda, el fet que Mas marque els límits al seu successor no entrant a Junts pot fer pensar a un públic determinat, votant tradicional de Convergència, que Puigdemont és massa radical. Ara, per una altra banda, que els camins de Mas i Puigdemont se separen també pot dur cap al president legítim un tipus de votant que precisament demanava gests clars de trencament amb allò que en deien el passat convergent. La cosa bàsicament consistirà a saber què suma més. Si els que deixen de votar-lo o els nous votants.

Dit tot això, i anant més enllà de la particularitat electoral d’aquesta tardor, crec que no hauríem de perdre de vista en cap cas el canvi estratègic que es gesta, i que em sembla la gran qüestió. Perquè al cap i a la fi, després de tres anys de confusió, ara sí que sembla que es van obrint pas les dues vies que es van originar en la decisió d’anar a l’exili, els uns, i a la presó, els altres –en vaig parlar fa una setmana en aquest editorial.

Entendre quina és la profunditat real d’aquest moviment sísmic dins la societat catalana em sembla que ara mateix és més decisiu i important que no parlar de sigles o de resultats electorals. Encara que, evidentment, el resultat electoral segurament tindrà un gran impacte a l’hora de marcar la velocitat a què es podrà fer –o fins i tot si es podrà fer– aquesta clarificació.

PS. Els subscriptors de VilaWeb tenen l’explicació d’un grapat de novetats en un correu que deuen haver rebut aquestes darreres hores. Per exemple, que Odei Etxearte assumirà ‘L’última’, la secció que fins ara feia Pere Martí, que ha deixat el diari per emprendre un nou projecte personal i professional. També que aquest cap de setmana tornarà el VilaWeb Paper en una nova etapa i amb moltes novetats i encara que tornaran les ‘Cartes creuades’, ampliades ara a Galícia, amb la incorporació de María Obelleiro, la directora de Nós Diario. També estrenarem més butlletins, el més important de tots un d’adreçat especialment a tots els interessats en la informació del País Valencià.

Haver superat els vint mil subscriptors ens permet d’encarar operacions que serien impossibles sense aquest suport, especialment l’obertura de la seu de la redacció a València i la incorporació d’Esperança Camps com a cap de redacció. La nostra proposta, com sabeu bé, és demanar-vos que us subscrigueu a VilaWeb si podeu i assegurar-vos que si no podeu nosaltres us continuarem informant de la mateixa manera, perquè aquesta és la nostra responsabilitat social.

Tanmateix, no cal que us diga com és necessari per a nosaltres continuar augmentant el nombre de subscriptors per a poder ampliar la nostra influència i continuar defensant el model de periodisme i de país que anem construint d’ençà de fa vint-i-cinc anys. Per això, si us és possible, us demane que ens ajudeu, subscrivint-vos-hi en aquesta pàgina per només cinc euros cada mes o fent una donació. Gràcies.