Quan Artur Mas va arribar a la política, no tenia ni èpica ni passat gloriós antifranquista. Nascut a Barcelona el 1956, va passar per la universitat sense que ningú en sabés episodis d’activista per explicar. Ni vagues estudiantils, ni tortures a la Via Laietana ni una cel·la de la Model on esperar la democràcia. No podia explicar batalletes a la barra del Boccaccio ni socialitzar fantasies amb la gauche divine de l’època. No era d’aquest ambient. Però tampoc no ha estat mai un membre de l’alta burgesia barcelonina, dels que fan el vermut al Club de Polo o fumen un cigar escarxofats en un sofà del Circulo Eqüestre, ni un home a sou del Fomento del Trabajo Nacional.

Mas no venia ni dels uns ni dels altres. I ni els uns ni els altres no li ho han perdonat mai. Pels progressistes és un burgès de dretes i pels conservadors és un radical separatista que els ha traïts. Es va llicenciar en ciències econòmiques i empresarials després de passar pel Liceu Francès i l’Aula, dues bones escoles que la seva família, vinculada al sector industrial, podia pagar al gran de quatre germans. Després d’un pas breu per l’empresa privada, el seu primer contacte amb la política és el 1982, quan entra a treballar al Departament de Comerç, Consum i Turisme com a col·laborador en la promoció exterior i la captació d’inversions. Hi ascendeix ràpidament, primer com a cap de servei de Fires i després com a director general de Promoció Comercial. Així i tot, durant uns anys ha de picar pedra a l’Ajuntament de Barcelona, fent oposició a Pasqual Maragall.

Pujol el rescata per a la seva candidatura a les eleccions al parlament del 1995 i comença a créixer a l’ombra del patriarca convergent, com a conseller, en plena batalla per l’herència de CiU. Pujol ja havia derrotat Miquel Roca i ara la batalla era amb Josep Antoni Duran i Lleida. Finalment Mas s’imposa, protegit per la família Pujol, i acaba essent nomenat conseller en cap, el mes de gener del 2001, i després candidat de CiU a les eleccions del 2003. Les guanya en nombre de vots i d’escons, però Pasqual Maragall li barra el pas liderant un tripartit amb el PSC, ERC i ICV. Mas es va criar en temps de majories absolutes del pujolisme, però va haver de gestionar-ne la decadència. Partint del perfil inicial de gestor, va haver de forjar un perfil polític propi, cosa que no sempre va ser fàcil, perquè l’ombra de Pujol, com s’ha vist després, era una llosa difícil de superar.

Quan tothom el donava per mort, resisteix dues legislatures gràcies a la fragilitat interna del tripartit. Durant el primer tripartit, intenta trencar el govern pactant directament amb José Luis Rodríguez Zapatero la reforma de l’estatut que havia impulsat Pasqual Maragall. Fou en una reunió secreta el gener del 2006 a la Moncloa, de la qual sortí un text clarament rebaixat, que el congrés encara rebaixa més, però que els catalans avalen en referèndum el mes de juny d’aquell any. Amb aquella maniobra trenca el govern, perquè ERC en surt expulsada per Maragall, però també es guanya per sempre el recel dels republicans i de bona part de l’independentisme.

Tot i que Mas ho nega, s’ha dit que també havia pactat amb Zapatero que es respectés el resultat si CiU guanyava les eleccions, com no havia passat el 2003. Sigui veritat o no, no se’n va sortir pas: Maragall va anticipar les eleccions el novembre del 2006, Mas les va tornar a guanyar, però es va repetir el tripartit, en aquest cas amb José Montilla de president. Quatre anys més d’oposició, que només supera un polític cartesià com Mas, amb un sentit estoic de la vida, l’antítesi d’un populista. El 2010 guanya les eleccions per tercera vegada, amb 62 diputats. Finalment arriba a ser president de la Generalitat i compleix el seu objectiu vital. Però s’escau amb la crisi econòmica, que, afegida a l’ofec financer de la Generalitat, el duu a aplicar una política d’austeritat que li origina l’enemistat de tota l’esquerra, amb retallades socials que aixequen una dura contestació social. En aquell temps situa com a objectiu polític el pacte fiscal, que topa amb el rebuig primer de Zapatero i després de Mariano Rajoy. És aquesta negativa que acabarà portant Mas a l’independentisme.

De la mateixa manera que va pactar l’estatut amb Zapatero, Mas és l’home que condueix la centralitat del catalanisme, aleshores representat per CiU, cap a l’independentisme. Hi ha tres elements que determinen aquest desplaçament: la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del juny del 2010, que anul·la l’estatut, la negativa del PP a acordar un pacte fiscal i l’esclat de l’independentisme al carrer en la manifestació de la Diada del 2012, la primera convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, a la qual assisteixen dos milions de persones. Mas hi respon avançant les eleccions al mes de novembre i les torna a guanyar, tot i que amb dotze escons menys. Aquesta vegada opta per governar amb el suport parlamentari d’ERC, que posa per condició que es faci un referèndum. El 9 de novembre de 2014 es fa la consulta, que significa el principal èxit polític de Mas, perquè hi participen 2,3 milions de persones, però també el començament dels problemes amb la justícia espanyola, que l’acaba duent als tribunals, amb l’embargament dels béns personals i tot. L’estiu del mateix any, Convergència ha rebut el cop més important a la seva credibilitat, amb l’esclat del cas Pujol, que s’afegeix al cas Palau, mitjançant una confessió personal de l’ex-president de la Generalitat.

Tot i que Mas no s’ha trobat mai implicat directament en cap cas de corrupció, tot esperant què diu la sentència del cas Palau dilluns que ve, la successió de casos de corrupció que afecten CDC sí que ha desgastat el partit i, de resultes d’això, també el seu lideratge. Fins al punt que a les eleccions del 27 de setembre de 2015 es presenta com a quart de la llista de Junts pel Sí, pactada a contracor per ERC i amb la inclusió independents. La llista guanya les eleccions però no arriba a la majoria absoluta i depèn de la CUP per a formar govern. Tot i la bona relació de Mas amb David Fernàndez, la CUP el veta com a president i, després de tres mesos de negociacions infructuoses, el 9 de gener de 2016 renuncia a ser president. Fa el primer pas al costat, a favor de Carles Puigdemont.

Des d’aleshores, aquest home tímid de barbeta desafiadora com a autodefensa, ha maldat per refundar l’espai de l’antiga CDC ajudant a crear el PDECat, però avui ha llançat la tovallola. No únicament per motius de partit –per facilitar l’acostament entre la formació que dirigeix Marta Pascal i la nova marca electoral de Puigdemont, Junts per Catalunya–, sinó també cansat de l’assetjament judicial que li ha costat fins i tot l’embargament del pis on viu. Mas diu que és un segon pas al costat. Però sembla el definitiu, tot i que continua essent ex-president, un càrrec al qual va arribar massa aviat i massa condicionat per l’ombra del pujolisme.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de Vilaweb