28.03.2026 - 21:40
|
Actualització: 28.03.2026 - 21:41
El cuiner, divulgador i comunicador Arnau París Masip (Barcelona, 1988) acaba de publicar un llibre de receptes, Cuines pim-pam, acaba de ser pare de bessons i, en compte de plantar un arbre, s’ha anunciat que serà el nou presentador del Joc de cartes de TV3, en substitució de Marc Ribes. Cuiner i comunicador gastronòmic, París es va fer conegut quan va guanyar el programa de televisió Master Chef l’any 2021. A partir del seu pas a la televisió, va deixar la feina de comercial de l’empresa familiar –de material de lampisteria–, va canviar de vida i va convertir aquella experiència en un nou futur: és un dels tres presentadors del programa Cuines, de TV3. Ara entoma nous objectius vitals i professionals amb la mateixa energia de sempre.
—En primer lloc, deixeu-me que us feliciti, perquè tot just la setmana passada la vostra parella, Rais Esteve, i vós anunciàveu que havíeu estat pares.
—Ho vivim amb molta il·lusió, un punt de cansament, que això ho diu tothom i és veritat. En aquest moment, som en un núvol. Ha estat una sensació totalment desconeguda però molt bonica. Estem totalment enamorats dels nens, tot i el canvi que implica en l’àmbit logístic.
—La criança és una època en què el menjar també adquireix importància.
—Ara són monoproducte. Només mengen llet materna i poc més. Però és evident que la il·lusió que tenim tant la Rais com jo és la d’introduir-los gustos diferents i que vagin coneixent el món per mitjà del gust i dels productes. És realment molt engrescador.
—Hi ha pares que potser no han tingut una alimentació tan acurada, però pel fill van al mercat a comprar el millor peix –o comencen a comprar peix– o la millor carn, o s’hi miren més, per a l’alimentació del nadó…
—A nosaltres ens ha passat al revés. Abans de néixer, érem molt estrictes en l’alimentació, especialment de la Rais, amb productes ecològics, sobretot la carn… Ha estat néixer els nens i m’he llançat de cap al menjar per a emportar-se. El moment de l’aterratge ha estat turbulent, mengem com podem i sortim d’aquí com podem. Tot i que ja ho anem reconduint…
—La criança va acompanyada d’una idea de transmissió cultural, d’educació cap a la canalla… Suposo que, essent cuiners pare i mare, us imagineu els vostres fills a la cuina…
—És clar que quan ets cuiner et fa il·lusió compartir part de l’ofici amb les noves generacions, però alhora no vols influir sobre ells. Ara, també hi ha una part d’oci d’aquesta cuina més de casa que ve de gust de compartir. Penses: a veure si els agradarà o no, com s’ho agafaran… Penses, per exemple, a fer una tarda de pizzes amb ells i transmetre aquesta cultura del producte als nens. Ara per ara, els primers sabors tindran molta importància. Tenir aquesta sort de poder-los educar el paladar amb combinacions que potser quan jo era petit no teníem. Serà com un cap de proves.
—Teniu preparades receptes per a nens?
—De moment, durant uns quants mesos encara seran monoproductes, a base de llet materna, i les receptes ja arribaran…
—Com se sol dir popularment, els nens venen amb un pa sota el braç. En aquest cas podem dir que venen amb un nou programa… S’acaba d’anunciar que rellevareu Marc Ribas al capdavant del Joc de cartes.
—Per a tot això encara falta moltíssim. En Marc encara farà el Joc de cartes d’estiu. És a dir, acabarà aquesta temporada, farà l’estiu i arrencarà la temporada que ve. Aleshores, encara és molt lluny per a mi aquest Joc de cartes, però la veritat és que va ser una notícia que vaig rebre amb moltíssima il·lusió. Tinc moltes ganes d’afegir-me en aquest projecte.
—Què significa prendre el relleu de Marc Ribas?
—És un repte, però em ve de gust. És un projecte que em ve molt de gust. I em fa molta il·lusió, la veritat. Hi ha la part de respecte, però hi ha la part de la motivació i de la il·lusió. Quan arribi, perquè, hi insisteixo, falta molt encara perquè l’estrenin. Jo encara no he gravat ni he fet res i encara falta temps perquè em vegeu al Joc de cartes. Però quan vagi arribant, ja ho anirem veient de mica en mica.
—El programa era molt fet a la mida de Ribas. Us hi voldreu assemblar? Com us el fareu vostre?
—No ho sé, perquè, hi insisteixo, encara no he gravat res, i tampoc no puc dir com serà. Però és una mica com el Cuines. Quan vaig entrar al Cuines va ser per a fer el Pim-pam, i de mica en mica hi hem anat donant el toc de l’Arnau. Espero que sigui igual.
—Us vau donar a conèixer al programa de televisió Master Chef, que era una competició entre aspirants a xefs, i ara en presentareu un que fa competir restaurants. Us servirà l’experiència?
—A final, quan has viscut la pressió de ser concursant, pots entendre més els sentiments. Aquell sentiment d’anar-ho a fer bé, de quedar bé i donar una bona imatge, de l’esforç i la preocupació que hi ha darrere. Sempre intento tenir empatia amb la gent. I, és clar, Master Chef et dóna bagatge, televisivament. T’ensenya a fer tele.
—Parlant de l’empatia, en aquest cas és un programa on tot sovint salten espurnes entre concursants. Com penseu gestionar aquesta tensió?
—De tot això, en sé tant com vosaltres, perquè només ho he vist com a espectador. No sé encara com funciona la rebotiga de tot plegat.
—En l’entrevista que us vam fer fa tot just un any, vau dir que TV3 us havia salvat la vida. Ara us acaba de donar una nova oportunitat.
—TV3 m’ha donat moltes oportunitats. També considero que he estat ben predisposat i amb actitud per agafar-les i treballar-hi. Ho vaig dir fa un any i ho he repetit moltes vegades: TV3 d’alguna manera m’ha salvat la vida. I ara és un graó més. Al final, presentar un altre programa et dóna una audiència diferent, et consolida potser més com a persona coneguda dins el món gastronòmic… Totes les coses les agafo amb la il·lusió del qui comença. Amb innocència. Perquè, al final, sóc un entusiasta. I, de moment m’ha anat bé.
—I on us veieu d’aquí a cinc anys o deu?
—Tal com estic ara em sento molt feliç. Estic molt agraït. Avui venint amb cotxe hi pensava, com faig moltes vegades, que és com si m’hagués tocat la loteria. Em dedico a una cosa que m’encanta, que m’agrada molt, que és el món gastronòmic vinculat a la part comunicativa. Em sento una persona superafortunada. Si vénen més coses les agafaré amb la mateixa il·lusió. Però, saps què passa? Que si fa un any m’arriben a explicar això d’avui, no m’ho crec. Els hauria dit que eren bojos. Ara, en canvi, mires i és una realitat.
—Tot això s’afegeix a la tasca que feu al Molí de la Vansa. Com va?
—Ara ho tenim una mica en espera. És un projecte personal que fa tres anys que vam estrenar amb la Rais, i és una cosa que engeguem a l’estiu. Però aquest estiu hauré d’enregistrar i, a més, tenim la bessonada; no sé gaire bé com continuarà el projecte. N’hem parlat més d’una vegada, de fer una aturada o reduir molt l’oferta. Per disponibilitat meva i perquè també em ve de gust, en l’època que tothom s’atura per fa vacances, poder gaudir de la Rais i els nens. Anar-nos-en quinze dies i oblidar-nos del món. Treballem molt durant tot l’any; serà molt absorbent per a mi. I, per tant, fem vacances.
—Ara acabeu de publicar un llibre, Cuines pim-pam, que agafa l’esperit de les vostres receptes televisives i a les xarxes.
—És un llibre perquè la gent cuini a casa seva. És la cosa que em repeteixo més vegades. El “pim-pam” va néixer així. Un dia em van trucar de TV3 i em van dir que havien pensat a fer un format pim-pam, de receptes fàcils i ràpides i que volien comptar amb mi. Ho vaig veure claríssim. I, amb el llibre, la voluntat és aquesta. Hi ha molts llibres de receptes al mercat. De cuines de tot el món, molt bonics i molt interessants. Però aquest vol ser un llibre pràctic, que l’obris per la pàgina que vulguis i, amb independència del nivell culinari que tinguis, facis la recepta i et surti. És una recepta amb ingredients que puguis tenir a casa o que puguis comprar amb facilment. El pim-pam és una cuina molt bàsica, però senzilla i bona. Per a quan tens poc temps i vols menjar bé.
—La manca de temps és la gran excusa del nostre temps per a no cuinar?
—No tan sols per a no cuinar, sinó per a no fer exercici, per a no aprendre anglès, per a no quedar amb els amics… No tenim mai temps de res. Jo intento colar-me en aquests espais de temps. Que no tens temps no em serveix d’excusa. Si tens set minuts, anem al capítol de receptes en set minuts, al llibre, i hi trobaràs receptes reals. Receptes que tindràs fetes en set minuts. Perquè a l’Instagram o al TikTok hi passaràs un quart enganxat. Per tant, aquesta excusa no em val.
—Potser moltes vegades el qui diu que no té temps per a cuinar, s’entretindrà mirant contingut culinari a TikTok…
—Sí, però no per a fer-ho. La gent –jo el primer– consumim contingut culinari, el guardem, pensant que un dia ho farem. Però és mentida, no ho faràs mai. En canvi, tot el que tens a dintre del llibre ho podràs fer.
—A vegades a internet, justament, hi ha receptes molt elaborades i vistoses, en què el gust sembla que no sigui important…
—Les xarxes socials són com són. És contingut audiovisual. Jo sóc creador contingut. Moltes vegades el contingut el creo més pensant a entretenir que a explicar exactament com fer la recepta. Prefereixo que passis bé el contingut i després, si et ve de gust, miraràs com fer-ho, que no explicar-te acadèmicament com es fa una recepta. Les xarxes tenen aquest component, el punt d’entreteniment. Un entreteniment que es vincula a gastronomia, a estil de vida, a viatges, a esport, al que sigui.
—Dèiem que hi ha moltes excuses, però al capdavall no podem passar sense alimentar-nos.
—Mengem tres cops el dia i penso que ha de conviure. Hi ha moltes excuses per a no cuinar, però per sort o per desgràcia hi ha moltes alternatives: el repartiment a domicili, el menjar preparat, el restaurant… A un gimnàs, o hi vas o no hi vas. Però per a mi el fet de cuinar –més enllà que puguis estalviar diners o menjar millor o pitjor– vol dir dedicar-te un temps a tu. Ni que siguin cinc o set minuts el dia, si vas molt atrafegat, i quan mengis recuperis la relació que tens amb aquell àpat.
—També penseu en la cuina per a sorprendre els convidats… Compartida, la cuina és millor?
—La part social de la cuina no l’hem de perdre. Tinc amics que només em demanen receptes quan tenen gent a casa. El dia a dia és una mica “m’és igual què menjo”. Ara, el dia que tinc convidats, aquell dia sí que m’hi vull lluir. I està bé. Si només t’hi vols lluir aquells dies, fes-ho. I hi ha una part del llibre, important, que és aquesta: què pots fer el dia que tens convidats, en què, evidentment, vols quedar bé, però potser tampoc no et vols embolicar gaire. La meva tia, quan tenia convidats, feia uns grans rostits, però aquí pots fer receptes senzilles que es poden deixar preparades i et solucionen la vida. No és estar mil hores preparant grans coses per als teus convidats.
—De fet, amb les vostres receptes es veu que no passa res si fem servir conserves i deixem coses preparades per a poder-les utilitzar més endavant.
—És fer-t’ho fàcil. Una de les màximes de la cuina pim-pam és el rebost que tenim els catalans. El rebost d’avui és a còpia de llaunes, de pots, de congelats, de coses assecades, o fins i tot de semiconserves que puguis tenir a la nevera, com unes anxoves. Tenim molts recursos a l’abast, i al llibre mostro com, ajuntant les peces, pots tenir resultats molt diferents i molt sorprenents.
—Més que receptes dieu que voleu donar idees?
—Amb la cuina pim-pam sempre intento donar idees. De fet, quan fem el programa a la tele, no dic mai les proporcions exactes. En una cuina del dia a dia se’ns fa més difícil, excepte si és rebosteria. I a l’espectador ja l’has perdut si li dius que ha de posar 15 grams o 20 grams d’ametlla. No hi ha tanta diferència. Al final, les receptes les has de fer teves. Dono idees senzilles de fer, perquè després t’ho agafis i ho facis teu.
—Ja no hi ha excuses, doncs, per a no cuinar…
—Hi ha bones dreceres. Per exemple, per què no agafar un pot de sofregit i fer-lo servir de base d’uns fideus? O agafar una llauna de calamar i fer-lo servir com a part de peix d’un arròs? Fer servir coses que tinguis com a base i que et facilitin la vida. Hi ha moltes maneres de tenir bons resultats amb coses ja fetes, i no cal que estiguis hores sofregint la ceba.
—Potser també en pots fer quantitat i congelar-la.
—Entenc que la gent que no cuina de manera habitual, difícilment es posarà a fer vint quilos de sofregit i el congelarà. Però hi ha bones marques que tenen productes excel·lents, si els vols comprar fets. Amb un fumet de peix preparat i una llauna de calamars tens un bon arròs de deu.
—Quin és el plat que us definiria més?
—A mi hi ha un plat que m’agrada molt i que obre el llibre: les patates a la carbonara. Per dos motius. El primer és que és una carbonara fàcil de fer, no cal que siguem estrictes. Pots agafar una cansalada, no cal que sigui guanciale, i pots fer servir el formatge d’aquí que vulguis. El segon és que la patata és una cosa molt bàsica. La patata bullida és una cosa que no m’agrada, però les patates a la carbonara són una manera de donar molt nivell a un ingredient molt bàsic, amb un resultat final que em sembla boníssim.
—I ara mateix, quina recepta us veuríeu amb cor de fer, en set minuts?
—Un pollastre amb una salsa de tomàquet en conserva. O encara millor, una pasta amb fricandó que ja tinc fet, que m’havia pogut portar la sogra o la mare; barrejat amb pasta, tens un resultat final boníssim de debò.
