L’escriptora i col·laboradora de VilaWeb Núria Cadenes va guanyar fa poques setmanes el premi Proa amb Qui salva una vida, una novel·la protagonitzada pel seu besoncle, mossèn Joan Domènech i Domènech, fill de Ger (Cerdanya) i rector de Puigcerdà. Domènech fou un home bo, que va saber donar sentit a aquest adjectiu en els temps convulsos que va viure. I va viure algunes de les dècades més cruels i sinistres del segle XX: la guerra del 36, la postguerra immediata, la Segona Guerra Mundial, l’apogeu dels dictadors emparats pels Estats Units durant la Guerra Freda… Fidel a les seves conviccions i posant en perill la seva posició personal, creient en allò que escriu sant Pau als cristians de Roma: “No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.”

Homes de frontera

I ho va materialitzar oferint certificats, fent els ulls grossos, aprofitant el privilegi de vestir sotana en temps de nacionalcatolicisme exaltant i, sobretot, tenint un paper actiu en les xarxes d’evasió organitzades a la frontera administrativa de la Cerdanya, d’acord amb les forces aliades que després del conflicte el reconeixerien oficialment pel seu mèrit. Estimat pels seus feligresos, castigat pel seu bisbe, vigilat de prop per les autoritats franquistes, calumniat pels maleficents i incomprès per aquells que sempre temen comprometre la seva situació personal, pensava, sincerament, si comportaments com el de mossèn Joan no serien considerats, en els temps d’avui, com una mostra d’aquest “bonisme” ingenu i perillós.

Un bonisme al qual s’atribueixen totes les desgràcies, com les plagues d’Egipte, a parer de la sapiència d’articulistes, polítics i àmplies capes de la massa neutra, que contemplen les maldats amb el cinisme de la llei del més fort, de l’home és un llop per a l’home, o el més càndid “no s’hi pot fer res”, que sovint va acompanyat amb un “aprofitem-nos-en, doncs”. Un anatema, el de bonisme, que, de segur, cauria sobre els protagonistes de ficció del film Frontera, de Judith Collell, que hem anat a veure aquests dies. Com mossèn Joan, el seu protagonista, l’administrador de la duana d’un petit poble de frontera del Pallars, Manuel Grau –interpretat per Miki Esparbé–, s’acaba comprometent amb les xarxes d’evasió de jueus i fugitius que van actuar al Pirineu durant la Segona Guerra Mundial, per un sentit de justícia que sovint va contra els seus mateixos interessos.

Un llibre predestinat

Que Cadenes acabaria escrivint aquesta novel·la era qüestió de temps. Potser es pot dir que hi estava predestinada per vincle familiar, però, sobretot, per l’esperit profundament humanista de la seva literatura. Hom ho pot detectar en l’article que va dedicar al seu besoncle a El Temps, fa prop de vint anys, on s’acostava al germà de la seva àvia materna en ocasió del centenari del naixement, el 26 de febrer de 1902. Un naixement que, com escrivia la llavors periodista, va esdevenir-se envoltat de profecies i bons auguris, car el petit Joan va néixer “vestit”, és a dir, embolcallat per la placenta, fet que en la saviesa popular era senyal de prodigis evidents. Una tia conca i beata asseguraria més endavant que el nounat seria capellà. Ja hi explicava la història d’aquell improbable capellà, fill d’un pare republicà, lliurepensador i anticlerical i d’una mare devota que s’encarregava de batejar els fills d’amagat.

El pare, tanmateix, era prou liberal per a acabar acceptant que el seu fill no havia anat a estudiar per advocat, sinó que era al Seminari d’Urgell. Ordenat prevere el 1927 i format al Pontifici Col·legi Teològic de Roma, seria nomenat vicari de Puigcerdà, la capital cerdana, una vila de tradició liberal –havia resistit l’envit carlí l’any 1873, gràcies a l’ardit brigadier Cabrinetty– i destinació de vacances al voltant del llac. Una ciutat que l’estiu del 36 va caure en mans del terror anarquista d’Antonio Martín. L’anomenat Cojo de Málaga, amb el seu poder despòtic, cruel i corrupte, es va fer amo i senyor de la comarca. Precisament, mossèn Joan va aconseguir de salvar la pell gràcies a la intervenció del lloctinent del Cojo, Joan Jordà, conegut com el Penja-robes.

El poder de fer el bé

Ell mateix, doncs, havia experimentat el fet d’ésser evadit i salvat. A l’exili, es dedicà a acollir sacerdots fugitius de la Catalunya revolucionària, d’acord amb l’encàrrec del bisbe de Perpinyà, i mentre molts dels seus companys de clergat passaven decididament a la zona franquista, on s’afegien a l’entusiasme oficial d’una Església que havia beneït la croada, ell se n’anava a Suïssa a treballar de prop amb la Creu Roja. Tornat a Puigcerdà, on els homes del Cojo havien arribat a desmuntar pedra a pedra la parròquia de Santa Maria, no ho va fer amb l’esperit venjatiu ni inquisitorial d’algú que vol passar comptes pels anys amargs passats lluny de casa, les humiliacions a la seva fe i la fugida a la desesperada, sinó que va combatre la vilesa amb bondat, tot donant exemple personal. Ell, que amb la seva sotana i el seu nou poder –era nomenat assessor del Frente de Juventudes– podia abraonar-se com un esparver sobre els perdedors, no va estar-se de donar tota mena d’avals als qui es trobaven en perill, molts d’ells republicans, lliurepensadors i anticlericals com el seu pare. A uns altres, especialment les dones i fills dels exiliats, els ajudava a passar la frontera per reunir-se amb els marits i pares respectius. Bonisme de “mossèn Perdó”, devien dir les bones gents de Puigcerdà, que s’arrapaven als nous càrrecs, les noves concessions i els nous negocis protegits pel règim. Segur que deien que era complicar-se la vida, anar amb el lliri a la mà, ser un càndid i no entendre que en aquest món no s’ha d’estar per punyetes. I que, als rojos, garrotada.

Rector d’una ciutat enclavada en una frontera que va separar en dues meitats una comarca històrica, amb una bona comunicació entre ambdós estats, mossèn Joan va ser un element clau en les xarxes d’evasió. Així, d’acord amb l’abbé Jean Ginoux, capellà de Dorres, a l’altra banda de la ratlla, va organitzar un equip de col·laboradors, com recordaria Pere Jordi Cerdà, nom de ploma d’Antoni Cayrol, a les seves memòries: “La xarxa AAK, de qui va ser ésser correu d’ençà de la creació el juliol del 1943 i que remetia a les mans de Josep Mas per passar la frontera o bé a les mans del fill Sala, dit Militón, a Ix, era rebuda a Puigcerdà pel rector del poble, Mn. Domènech.” La superiora de les monges de l’hospital, joves de l’Acció Catòlica, pagesos, ferroviaris o els administradors del cinema, participaven en aquells equips que permetien als evadits de descansar i amagar-se abans de fer camí cap a Barcelona, on serien acollits al consolat britànic. En teoria, mossèn Domènech tenia la cobertura oficial per a fer-se responsable i custodi dels religiosos evadits de la persecució nazi, que amb l’ocupació de la zona lliure de Vichy arribarien a la Guingueta d’Ix. Però va anar molt més enllà.

Reconegut i arraconat

“Bonista, més que bonista!”, devien pensar aquells qui feien informes contra ell i burxaven l’orella del nou bisbe de la Seu d’Urgell, Ramon Iglésias Navarri, fill de la muntanya i capellà castrense amb galons de guerra, molt més avesat a les mules que al credo. La medalla de la Resistència francesa que el 1948 li va ser atorgada per les noves autoritats franceses, pel seu paper en la lluita contra el nazisme i en suport dels aliats, va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència del seu superior jeràrquic, que el traslladaria contra la seva voluntat a Organyà, entre protestes de la feligresia de Puigcerdà –fins i tot els cadells falangistes van protestar– i les amenaces d’algun oficial de l’exèrcit d’enviar-lo encara més lluny, a la colònia espanyola de Fernando Poo. Cavaller de l’orde de la Legió d’Honor, decidiria posar distància i l’oceà pel mig anant-se’n a la República Dominicana… Allà, és clar, va fer costat als perseguits pel règim del dictador Rafael Leónidas Trujillo, abans de tornar a Catalunya ja vell, on es va morir l’any 1984. Com si no n’hagués tingut prou!

En fi, en temps en què el “dolentisme”, la maldat, la vilesa, no sols és aplaudida, sinó que penetra en les nostres societats, democràticament i mediàticament, i es converteix en el model de conducta que aprenen els més joves i aplaudeixen els més grans, en què les idees de bondat, compassió i solidaritat són contínuament escarnides i injustament culpades, contraexemples com els de mossèn Joan Domènech –o el Manuel Grau, de Frontera– són un bàlsam d’esperança. Per tot allò que pugui venir.