Any Candel: les il·lusions perdudes

Enguany, la Generalitat de Catalunya celebra el centenari del naixement de Paco Candel, escriptor i periodista bilingüe –és a dir, el 75% de la seva obra és en castellà– que va fer-se un nom en l’imaginari col·lectiu del pujolisme per l’assaig que Josep Benet i Max Cahner van encarregar-li a principi de la dècada dels seixanta: Els altres catalans (amb traducció de Ramon Folch i Camarasa). Avui ningú no recorda ni reivindica Donde la ciudad cambia su nombre (1957) ni Barrio (1977), títols de la narrativa candeliana que ni en un univers paral·lel governat pels hereus d’Iniciativa serien obres de referència; tinc la sensació que això no és per manca d’interès literari, sinó perquè ni ells se l’han pres mai seriosament com a escriptor (els mateixos Benet i Pujol el van menystenir, en aquest sentit). Candel és celebrat per damunt de tot com a líder espiritual d’una Catalunya híbrida, mestissa, impura… i diluïdament catalana. El problema és que la impuresa de Candel ha esdevingut una nova puresa eixorca. Una impuresa institucionalitzada. Costa de pensar en un escriptor més neutralitzat per les institucions que Candel. Aquest fet mateix podria explicar la buidor del centenari. Fa de mal recordar si hi ha hagut cap altre aniversari en què s’hagi parlat tan poc de la literatura de l’autor. Aquesta impressió de buidor també va fer-se present entre les cadires buides que hi havia durant l’acte central de l’Any Candel, el 26 de setembre –curiosament, en plena Setmana del Llibre en Català–, al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, a Sant Adrià del Besòs. Malgrat que els socialistes d’Illa i tota la comunada assentissin amb les paraules de la presentadora quan afirmava que Paco Candel va ser l’escriptor que va redefinir per sempre més la idea de catalanitat, i que es repetís, com tantes vegades, que Candel ens dóna les claus per a pensar l’onada migratòria actual, la sensació és que Candel no genera res, i no crec que el problema siguin en els seus textos.

El candelisme ja va ser una operació política cuinada al marge de Candel (cuinada abans d’Els altres catalans, com bé explica Miquel Bonet en un dels articles més esmolats del centenari), i ho continua essent ara. A banda l’origen de l’encàrrec, que ja és prou simptomàtic, el primer gran valedor del llibre va ser Jordi Pujol, que el mateix 1964 beneïa el llibre de Candel des de Serra d’Or; anys més tard, Pujol va considerar l’autor com un dels deu catalans més importants del seu segle, ni més ni menys. La “doctrina dels altres catalans”, com l’anomena Bonet, que segellava un pacte tàcit entre el PSUC i el que havia d’esdevenir Convergència, implicava de menysprear les tesis més nacionalistes i desacomplexadament independentistes del catalanisme. Es pretén que Candel sigui sinònim de consens, i el consens sempre deixa víctimes silencioses pel camí. Quan parles de la qüestió amb gent que va viure aquells anys seixanta i primers setanta, són molts els qui et recorden, amb foc als ulls, que, de consens, res de res, que Candel va ser molt discutit, durant aquells anys, però que la discussió va quedar enterrada. Aquí hi ha un fil roig que comunica la censura franquista amb la censura democràtica.

Entre els damnificats de la doctrina (i és lleig que ho recordi jo) hi ha Manuel de Pedrolo, qui, sempre que va parlar directament o indirecta de Candel, va ser censurat. Pedrolo li recriminava a Candel que fes “fil blau fil negre” enfront de les condicions de colonització que feia tants anys que tenia Catalunya (com després va recriminar a Pujol que fos el principal responsable de la criminalització de l’independentisme), i insistia en una idea bàsica que va repetir tantes vegades i que avui necessitem urgentment tenir clara: no n’hi ha prou amb residir a Catalunya per a ser considerat català. Pedrolo deia que no es podia llegir el país amb els ulls d’abans de la guerra perquè en aquell moment (1966) hi havia un 30% de castellanoparlants que, remarcava, han estat formats en un clima d’infravaloració de la cultura catalana. Deixant de banda que avui els percentatges a què feia referència Pedrolo s’han invertit i, per tant, la pressió contra el català s’ha reforçat (els últims estudis diuen que els habitants de Catalunya que tenen el català com a primera llengua voregen un 32,6%), el que ens interessa més és que Pedrolo posava al centre l’hostilitat castellana envers el català. Sense admetre aquesta situació, i la naturalesa depredadora de la llengua castellana, no es podia parlar honestament de convivència. Això valia llavors i també ara. Que Candel descrivís els seus “altres catalans” com una gent que no arribava “fidelment adherida a una llengua”, recorda massa la perillosa neutralitat amb què tants, avui, ens venen l’omnipresència del castellà en la nostra vida quotidiana. Negar o diluir en segon terme aquesta intrínseca hostilitat castellana, com feia fins fa poc temps la plana major del nacionalisme català, era intolerable per a algú que les havia patides i combatudes totes de cara.

Que no fos possible la discussió pública entre Candel i Pedrolo, ni abans ni després de la mort del dictador, tot i les afinitats que aparentment compartien al marge de la qüestió nacional, és una evidència més contra la il·lusió de les lluites compartides. Il·lusions perdudes? Això, per a qui se les hagués fetes.