Antoni Ros-Marbà: “L’origen de ‘Els segadors’ és una cançó eròtica, sí”

Avui, dijous, se celebra la gala dels premis Enderrock a Girona. I, fa una setmana, es van fer els premis Enderrock 440, dedicats a la música clàssica, jazz i familiar. Un dels guardonats va ser Antoni Ros-Marbà (1937) músic, compositor i director d’orquestra, que va rebre el premi d’honor. Ros-Marbà, fill de classe obrera de l’Hospitalet de Llobregat, ha acabat dirigint un centenar d’orquestres, inclosa la Filharmònica de Berlín, i la seva estimada Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB), seguint els passos d’Eduard Toldrà. També ha musicat dues vegades l’himne de Catalunya (una per a Jordi Pujol i una altra per a Pasqual Maragall), i ha ensenyat generacions senceres de directors d’orquestra (com Salvador Brotons). Ara, a vuitanta-set anys, té pendent d’estrenar una òpera sobre Walter Benjamin al Liceu. Dimarts, en plena forma, va rebre VilaWeb a la masia on viu a Premià de Mar (Maresme) amb una de les seves dues filles, Norma, i envoltat dels seus llibres, discs i més records, que són les restes de la seva magnífica biblioteca de milers de peces, supervivent dels trasllats múltiples de Ros-Marbà. La resta de la biblioteca l’ha donada, en part, a deixebles, i en part, a la Biblioteca de Catalunya. El mestre Ros-Marbà, cap lúcid, ens parla de la seva vida i de la seva obra.

—Vau néixer el 2 d’abril de 1937 a l’Hospitalet. El vostre pare de què feia?
—El meu pare era electricista. I la mare, sus labores, que en deien abans. A casa érem quatre germans. A la casa del costat, paret per paret, el número 9 principal, va néixer la Núria Espert. Dos anys més gran que jo. Antigament, allà a la carretera de Santa Eulàlia, li deien el carrer de Mitja Galta, perquè hi havia cases només a un cantó. En aquella època la Núria començava a fer teatre, i nosaltres, que teníem telèfon, li guardàvem els encàrrecs.

—A casa eren catalanistes?
—Oh, i tant. És allà on ho aprenc. I després, no solament dels meus pares, del tiet Cisquet, que no vaig conèixer, que era el germà gran de la meva mare, i que va morir al front.

—Vós per què creieu que feu música?

—La senyoreta de piano va dir que jo tenia oïda. L’avi de segones núpcies em va comprar un piano molt dolent, en aquella època 500 pessetes, un cert capital. I la professora que venia a casa va dir, aquest nen, l’heu de portar a l’escola municipal, que en deien aleshores. El conservatori. I hi vaig anar, i vaig fer tota la instrucció de músic: les harmonies, contrapunt…

—Per què trobeu tan important Toldrà?
—Perquè hi vaig tenir molt bona amistat. Quan jo era jovenet, baixava als assajos que tenia l’orquestra municipal, a baix. I a ell li va picar la curiositat. Qui era aquell noiet? I vam començar a tenir una relació i ens quedàvem allà xerrant una hora. Després, es posava l’abric i el barret i jo l’acompanyava fins a la porta de casa seva, que vivia al carrer de Girona, prop del conservatori.

—Quantes orquestres heu dirigit?
—El que va fer la biografia, n’ha comptat prop d’un centenar. La Filharmònica de Berlín, les grans orquestres angleses, la de França, la d’Itàlia. He estat sis vegades al Japó. He dirigit unes cent orquestres, sí.

—I si jo us demanés quina esteu més orgullós d’haver dirigit?
—Els anys que vaig estar aquí amb l’Orquestra Ciutat de Barcelona, tot i que vaig tenir molts problemes, sobretot derivats de l’administració. Hi va haver baixes, jubilacions, alguna defunció, i això va ser molt difícil. Hi ha un article, que és “La música a Catalunya –o a Barcelona–, després de l’orquestra Pau Casals”, on explico què va passar al final de l’Orquestra Pau Casals, i la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (de la qual van nomenar director Eduard Toldrà). I després ja vaig venir jo. Tots els canvis produeixen rebombori. Per sort, jo tenia un grup petit de músics que havien estat a l’Orquestra Pau Casals. Un grup de senyors molt grans però molt bons. Que em van donar estabilitat. Alguns dels que venien, jo diria que per no haver tingut possiblement prou bons professors, doncs no es van posar al dia com s’estava posant a Europa. Però, a còpia de treballar molt, es va aconseguir una orquestra de què els directors i invitats que venien quedaven satisfets.

—Perdoneu la ignorància: jo, quan veig un director d’orquestra, en quines coses m’he de fixar? Només el moviment de braços?
—Quan jo estudiava, no podies anar al curset de direcció d’orquestra si no havies acabat la composició. I després, quan vaig estudiar amb Sergiu Celibidache, als deixebles els posava una melodia de coral, i havies de fer un contrapunt, a quatre veus. Per veure si els deixebles tenien un bagatge. Seguint una mica aquesta tònica, he fet aquest sistema amb els meus alumnes. I aquí, mare meva, els desastres! Pensa que jo vaig tenir el primer plat endollat a la ràdio a setze o disset anys. Abans se n’aprenia anant a concerts, veient els assajos i amb molts colzes. Ara no tants colzes. Ara a casa dirigeixen davant del disc, però la profunditat de mirar bé la partitura no hi és tant.

—Em dèieu que una biblioteca no va sobreviure sencera.
—Després de casar-nos vam viure a la Diagonal. Fins que ens van fer mòbing. El judici el vam guanyar, però després el recurs el van guanyar ells. Sabem que allà hi va haver corrupció. I vam haver de buscar un altre pis. A la Diagonal mateix. Tocant a Francesc Macià. Però ni el piano de cua ni la biblioteca no m’hi cabien a l’altre pis. Potser 3.000 peces tenia la biblioteca, sí. Van marxar coses cap a deixebles. I vam anar a una casa de Calonge. La meva dona va agafar una gran depressió per l’angoixa dels canvis i una malaltia també. Un dia em telefona la Montserrat Tura, bona amiga, que quan va deixar la política va anar a Palamós, i em diu: “Mira, em toca a mi donar-te la notícia: hem descobert un tumor de sis centímetres.” La meva dona va tenir el sant valor de preguntar-li a l’oncòloga per quant en tenia. I li diu: “Entorn de dos anys.” I no falla. Dos anys.

—Molt valenta la vostra dona.
—I ho va portar amb una grandíssima dignitat. De tota manera, el que és molt fotut és veure el deteriorament de l’ésser humà. Ella va morir fa sis anys, el 2018. La meva dona era francesa i parlava un català perfecte, sense accent. Parlava el català i l’escrivia molt bé, la meva dona. Va aprendre molt llegint els llibres de la Cua de Palla. I quan parlava castellà tenia un accent francès.

—Heu musicat “Els segadors”. Una vegada per a Pujol i una per a Maragall.
—Amb en Pasqual hi estava també l’Antoni Batista, gran amic meu. “En Pasqual diu que a veure si ‘Els segadors’ poden tenir més marxa.” I ho vaig fer. Va ser bastant divertit, es van trencar les estructures. Va sortir aquell que al Polònia sortia amb una porra…

—Felip Puig.
—Felip Puig. I va dir que jo era un traïdor. Va dir moltes bestieses. I la cosa històrica de “Els segadors” tampoc és tan històrica, perquè l’origen de “Els segadors” és una cançó eròtica, sí. Hi ha un llibre que va fer Jaume Ayats, que parla d’aquests orígens. I com et deia Carod-Rovira, quan la vam estrenar, va dir: “Escolta –diu–, és que té més trempera això!”

—I per què heu fet una òpera de Walter Benjamin? Aquí hi veig la seva biografia.
—Benjamin esdevé per a la cultura catalana un personatge mític. I de gran transcendència mundial, però passa que va morir de molt mala manera. Escapant-se, passant per la muntanya. I a l’escola de Frankfurt, pràcticament tots eren jueus.

—Per cert, que teniu arrels jueves?
—No ho sé. És possible.

—És possible?
—És possible, perquè Marbà és Abram al revés. I Ros, en hebreu seria rosh, que diuen, és ‘cap’. El meu oncle Marbà, en pau descansi, i tota la meva família, han fet indagacions sobre això. Hi ha una casa pairal a prop de Calaf, que és l’origen dels Marbà, que es diu que podrien ser sefardites. I jo no en tindria cap inconvenient, de ser-ho. Cap ni un. Un dia a Manresa es van presentar dues senyores que es deien Marbà. I em van comentar d’això, també, que Marbà és Abram al revés.

—La música que heu fet sobre Maria Mercè Marçal, es pot trobar?
—No està enregistrat el disc, però la partitura sí que es pot trobar.

—Deveu haver conegut la reina Sofia, Juan Carlos, i tants altres que es volen dotar d’una pàtina cultural.
—La reina Sofia la vaig conèixer molt, perquè erta molt melòmana. I quan era reina, venia amb una certa freqüència als concerts que jo feia a Madrid. I de princesa, al Rèquiem de Mozart que vaig fer a Conca.

—I qui més?
—Mira, per al nostre 13è aniversari de noces, vaig fer el sopar a la Casa dels Canonges, amb Tarradellas. És una cosa que va muntar Oriol Martorell. Intimíssim, l’Oriol. I allà vaig veure que Tarradellas era un home que tenia una gran solidesa.

—Voldríeu dir alguna cosa que no hagi preguntat?
—Doncs a veure si finalment s’estrena la meva òpera sobre Benjamin. El mes de juliol de l’any que ve. Esperem que vingui gent.