La paraula ‘passamà’ apareix al diccionari amb diverses accepcions. I una ens porta de cap a una botiga a la plaça del Pi de Barcelona, just on comença el carrer de Petritxol. És la botiga de passamaneria que, d’ençà de l’any 1898, despatxa teixits en forma de cinta que serveixen per a guarnir i adornar vestits, mobles i tota mena d’objectes. Per exemple, per ocultar els claus o grapes d’entapissar les cadires, o embellir el baix de divans o sofàs o qualsevol vora o acabat. Passamà també és la peça llarga i llisa que es col·loca en una barana en la part on es posa la mà per emparar-se. Pot ser una corda o un llistó de fusta posat en qualsevol lloc fent de barrera, com en l’accés a les discoteques. Passamaneria és l’art de passamanar, que no és sinó guarnir amb aquests tipus d’elements. Són borles, galons i serrells, plomalls estarrufats o poms de fils penjant, per a adornar vestits, pantalons, abrics o capels, i elements d’una casa, com ara els cortinatges i els cordons que recull cada cortina. Tots aquests acabats confereixen personalitat i molta vistositat a qualsevol mena de roba. La fan més atractiva, més formal, més festiva i de mudar. Són detalls que les cosidores de tota la vida feien servir per fer més ben enllestit, més atractiu i ben presentat tot allò que cosien. Ara tota aquesta destresa roman en mans d’especialistes en roba d’actes folklòrics, disfresses, uniformes o vestits de ball.

L’Antiga Passamaneria J. Soler és espai i símbol de la resistència del comerç que va donar servei i sentit a un ofici, el de passamaner, l’art de conèixer tots els possibles acabaments embellidors de peces del tèxtil. Aquesta és l’única passamaneria que queda a Barcelona. “A tot l’estat, en devem quedar una vintena que fem aquest ofici, i tots ens coneixem”, explica Joan Soler.

La botiga on ha passat més de trenta anys desplegant, mostrant, mesurant i tallant articles de passamaneria, allà on és ara, al número 2 de la plaça del Pi, es va inaugurar l’any 1920. Però el negoci venia d’un local anterior, del mateix gènere, que el besoncle d’en Joan, Joan Ambrós, havia obert l’any 1898 al carrer de Joaquim Costa i, després, al carrer dels Banys Nous. Sempre ha estat en mans d’aquesta família, passamaners d’un gremi que, a Catalunya, ja no existeix. L’any 1943, Joan Ambrós va cedir el negoci al seu nebot, Joan Soler. I d’ell, nom, ofici i botiga van passar al seu fill Joan, que és qui ara comanda aquesta botiga que encara ofereix un article molt especialitzat.

L’època daurada

En Joan ha conegut els temps més fabulosos de la passamaneria. “Era molt comú que les botigues també fossin tallers. A la rebotiga, normalment, es treballava molt amb el gènere que venien”, explica en Joan. També diu que tenien una clientela molt fidel perquè els preparaven encàrrecs copiosos, treballats a mida, tal com precisaven grans hotelers de Barcelona per a les jaquetes dels seus cambrers o porters, vestits que portaven xarreteres. Hi compraven –i encara avui hi van– gent del teatre que es feien fer els acabats dels telons, i passamaneria per a fer lluir més els vestits o el mobiliari en escena. “Ni durant la guerra, no es va tancar la botiga”, diu en Joan. Aleshores, la passamaneria va servir als cossos militars per a ornamentar els seus uniformes. 

En aquest establiment respirem l’encant del passat, però també hi podem trobar la sorpresa del present, la millor idea per a personalitzar roba i donar una nova vida a jerseis, abrics, pantalons o samarretes avorrides.

Fusta i colors

Hi ha dues coses que criden l’atenció quan som dins aquesta botiga singular. Una són els llargs taulells de fusta, i una volta veiem com treballen i què despatxen, s’entén bé la seva dimensió, que permet d’estendre el gènere i la cinta mètrica tant com calgui per mesurar el tall. Pràcticament tot es ven a metres.

També són de fusta els nombrosos prestatges que ocupen gairebé tota una banda de la botiga. De fet, l’oncle d’en Joan era fuster i havia obert una fusteria al carrer Nou de la Rambla. És per això que la fusta predomina en aquesta altra botiga de la mateixa família. El terra, explica en Joan, també havia estat de fusta de pi, però el perill que la humitat el fes malbé amb el pas del temps els va dur a substituir la fusta per rajola.

Igualment, el caliu de la fusta continua tenint una presència ineludible en aquest comerç on en Joan i la Sònia atenen el públic. “En temps del meu pare, havíem arribat a tenir sis dependentes”, precisa en Joan. 

Als prestatges al costat de l’espai pel qual es mou la clientela, hi espera per ser triada una quantitat increïble de cinta treballada, acabaments de vora, rivets de vellut, de seda, de blonda, i sorprèn la infinitat de colors que s’hi veuen, tants com ens puguem arribar a imaginar. Tot el mostrari és ben a la vista i tantíssims colors fa sentir una atmosfera de festa. “El meu pare pensava que era bo que la gent pogués tocar el gènere, que ho tingués a l’abast, per poder tocar i sentir la textura. Deia que això feia vendre més”, explica Joan Soler.

Ell ja ha comptat tres dècades com a passamaner. Va viure uns bons anys de la millor època d’aquest ram, que es podria considerar cosí germà de la merceria. Explica que les cases de moda havien estat grans clients de la botiga, però que ara, en canvi, tot els arriba ja cosit i acabat de fora. Pràcticament, no queda gent que s’entretingui a cosir a mà embellidors decoratius de roba, cortinatges, cadires o vestits de festa. Avui, diu, hi ha molt poca gent afeccionada a les labors i manualitats a qui encara agradi de fer-se ella mateixa les coses.

Els qui continuen com a clients fidels d’aquesta botiga curiosa són els Reis d’Orient, els d’Igualada i els de Barcelona. Ho són de tota la vida. També alguns membres de l’església que empren complements tèxtils que despatxen en aquesta passamaneria per a les casulles de capellà. En filmacions de televisió, produccions de cinema i sèries per a Netflix, segons que explica en Joan, també s’ha requerit algun embellidor de la indumentària dels artistes o de l’attrezzo de l’escenografia.

Això sí, d’aquells encàrrecs de tres o quatre mil metres del que fos, si ara són cent metres ja fa feliç en Joan. “Els temps han canviat i ens hi hem d’anar adaptant”, expressa. I en aquests temps d’ara en què es busca la rapidesa i ser molt pràctics en tot, tenen molta sortida els pegats termoadhesius, que s’enganxen a la roba amb un cop de planxa, perquè ara ja no cus ningú. La venda en línia també forma part d’aquesta adaptació als nous temps.

Els materials més presents a la botiga són el cotó, l’acrílic i la viscosa, que és la seda sintètica. Vestits de ball clàssic i tradicional, amb serrells, i uniformes, com els dels Mossos d’Esquadra, sovint en requereixen. “Tenim a la vora de quatre mil referències”, comenta en Joan. Quatre mil acabats d’una història que, en aquests taulells, encara batega.