Ansu Fati

Aquest article no crec que digui res de nou, que el futbol modern a segons quins nivells ha esdevingut un exponent qualificat d’una societat hipòcrita i podrida que necessita noves formes d’opiacis en substitució de la religió. El mercat s’ha engolit el futbol i amb ell els seus valors, no deixem de veure imatges de picabaralles de pares i mares en partits infantils, crits vexatoris, insults masclites, homòfobs, racistes i xenòfobs. 

L’article tampoc se centra en la immoralitat de les quantitats econòmiques dels fitxatges dels jugadors estrelles, les seves fitxes, o el continu serial d’evasors fiscals, desfilades pels jutjats de futbolistes, ni sobre els acords amb les hisendes vàries per no posar un peu a la presó. En una societat com la nostra, on el capitalisme és ferotge, i les lleis del mercat són les que marquen els elencs normatius dels estats i l’abast dels nostres drets fonamentals, això és una conseqüència més.

El futbol modern no s’ha deslliurat de les urpes del mercat i pocs són els casos com els del Sant Andreu, l’equip de Jerez, ‘Alma de África’, el Rayo Vallecano o el Celtic de Glasgow, poc queda de la versió romàntica del futbol que ens explicava Galeano, dibuixava Fontanarrossa o ens il·lustra Jon Agiriano. Tampoc són exemples molt comuns els de jugadors com Carlos Caszely, qui va lluitar contra la dictadura de Pinochet, Guus Hiddink aturant un partit a Mestalla quan s’exhibia una esvàstica, o el cas de Johan Cruyff qui es va negar a jugar la copa del món a l’Argentina a l’any 1978 per la vulneració dels drets humans. Un país que celebrava els gols de Kempes i companyia en un estadi, el Monumental que està situat a tan sols deu carrers de l’antiga Escuela Superior de Mecánica de la Armada (ara Espacio de Memòria y Derechos Humanos) on torturaven i mataven dissidents del règim militar.

El futbol ha continuat degenerant-se i els casos de corrupció han tacat la FIFA, Platini, Blatter, Valcke i d’altres s’han lucrat personalment per tal d’autoritzar la celebració de la Copa del Món de 2022 a Qatar, estat on els drets humans són testimonials, i on segons estimacions de diverses organitzacions internacionals, hores d’ara ja han mort més de 2000 persones en la construcció dels estadis on jugaran els mags de la pilota representant els seus estats i sentit els seus himnes nacionals. 

Tot això sembla que ens ho mirem de lluny, com si no ens afectés o com si un cop roda la pilota tot plegat passés a un segon pla. Una distància que desapareix amb la irrupció d’aquest nou ídol del Barça, Ansummane Fati, un nano de setze anys, que torna a posar de manifest la manca de límits ètics, moral o legals que la nostra societat està disposada a acceptar per tal de seguir veient als gladiadors i esclaus morir al nous coliseus. Noranta mil veus cridant, i demanant, no només simbòlicament, sang i fetge, amor i lleialtat pels colors d’un club, que diu representar uns valors, que va passar de publicitar Unicef a Qatar, i a jugar, això sí, a porta tancada, el dia que estomacaven a milers de ciutadans per voler votar.

Després de dos partits jugats per aquest noi, el diari de més tirada esportiva a Catalunya es demanava, de quin planeta vens Ansi? Doncs mireu, ve d’un planeta que es diu Àfrica, sí, de Guinea Bissau, del mateix lloc a on l’estat Espanyol va començar a repatriar immigrants ‘il·legals’ el 2006, d’on intenten venir centenars de nanos com ell però moren en l’intent. Hores d’ara, la federació espanyola està tramitant a correcuita la seva nacionalització, no sigui que els hi torni a passar com amb en Messi, i en aquest cas, s’els avanci la metròpoli colonitzadora, Portugal.

El cas d’aquest noi és un més on als seguidors i als voltors del seu entorn poc els importa si té o no el graduat escolar, les seves condicions de vida, la pressió que hagi de suportar o d’on vingui per tal de cosificar-lo. El que diguin les lleis estatals i catalanes sobre les activitats econòmiques i laborals dels menors i adolescents i la necessitat especial de ser protegits de qualsevol mena d’explotació econòmica o de qualsevol tracte que pugui ser perjudicial per a la seva educació o desenvolupament intel·lectual, no s’apliquen si es tracta de futbolistes (d’èxit). 

Una protecció que esperem que Ansummane no hagi de menester mai, encara que no fiqui la piloteta en el parell d’ocasions que ho necessiti i les normes implacables del mercat, que exigeixen immediatesa, el rebutxin com si fos una mercaderia en mal estat o desús. Ara bé, si continua el seu èxit futbolístic, pot arribar a guanyar la de Creu de Sant Jordi i ser referent pels xiquets del país, tot i que no digui un mot en català en tota la seva vida. 

L’aparició d’Ansu Fati arriba precisament en un moment on al país apareixen veus crítiques a les polítiques migratòries i la Unió Europea continua involucionant cap al populisme del qual acusa alguns estats membres. Ens esgarrem les vestidures quan els estats de la Unió Europea posen entrebancs a l’Open Arms i engarjolen a Carola Rakete, medalles d’honor del Parlament. Exhibim una superioritat moral i jutgem sense pal·liatius a personatges com Salvini però consentim que menors siguin explotats pel nostre gaudi.

Tal vegada, ens caldria ser una mica menys hipòcrites, i acceptar que el nou nom de la vicepresidència ens ve calcat, per què l’explotació infantil, sempre que no sigui un blanquet europeu amb qui podem identificar als nostres fills, és el nostre estil de vida europeu.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb