L’animadversió de Schrödinger de l’inspector de la UDEF que va investigar els Pujol

Quan va començar el judici del cas Pujol, els advocats de la defensa es van queixar vivament que l’escrit d’acusació de la fiscalia era molt inconcret. L’advocat Carles Monguilod el va arribar a titllar de “indeterminat, vague, laberíntic, críptic i obscur.” Avui, a l’Audiència espanyola, la sensació era que tot plegat podia entrar en una fase nova: el moment d’aterrar els detalls. El punt d’inflexió havia de ser la declaració d’Álvaro Ibáñez, agent número 89.140 de la policia espanyola, l’inspector en cap de la UDEF que va signar la major part dels informes que s’han fet servir per apuntalar la causa. La declaració ha estat llarga i densa, de més de sis hores, i encara haurà de continuar demà, però la sensació general, quan s’han acabat l’interrogatori del fiscal Fernando Bermejo i dels advocats de l’estat, era que no se n’havien sortit. 

A primera hora, Ibáñez ha entrat a la sala amb un posat segur i altiu, amb una insígnia de la Guàrdia Civil a l’americana, s’ha escarxofat a la cadira dels testimonis, ha deixat damunt la taula un munt de papers, esbarriats, i després encara n’hi han caigut a terra, que no s’ha molestat a plegar. En la primera intervenció ja hi ha hagut sorpresa. El president del tribunal, José Ricardo de Prada, que sempre demana protocol·làriament als testimonis si tenen cap relació d’interès amb els acusats que els impedeixi de dir la veritat, s’ha astorat quan Ibáñez ha admès “animadversió personal” contra els Pujol Ferrusola. “Miri, això té conseqüències jurídiques…”, que li ha respost Prada. L’agent ha assegurat que diria la veritat igualment perquè la metodologia que va fer servir era objectiva, però la confessió ja n’ha fet néixer coixes les paraules.

La raó aparent d’aquesta animadversió, segons que ha dit, és que el van encausar en un altre procediment judicial: el famós cas de l’USB robat. Aquell cas, que ha enterbolit la causa, va ser una operació policíaca en què es van sostreure il·legalment, sense autorització judicial, unes dades reservades sobre el fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. El qui aleshores era director adjunt operatiu de la policia espanyola, Eugenio Pino, va ordenar que les copiessin en USB i fossin lliurades a la UDEF –on treballava Ibáñez. Per aquella decisió, el Tribunal Suprem espanyol va condemnar Pino a un any de presó per revelació de secrets. Ara, hi ha defenses que demanen la nul·litat d’una part de la causa perquè consideren que la UDEF i el jutge instructor van construir aquella operació arran de les dades de l’USB, tot i haver estat obtingudes il·legalment. Ibáñez fou eximit, en aquell procés, però encara no ho ha paït.

L’advocat Oriol Rusca, sorprès com la resta per l’admissió de l’agent, ha intervingut per demanar que Ibáñez concretés contra quins acusats tenia animadversió, però De Prada el n’ha deslliurat, tot adduint que ja ho demanarien les defenses. En un dels recessos, Jordi Pujol Ferrusola, la defensa del qual va assenyalar Ibáñez en la causa de l’USB, ha mirat múrriament de treure’n l’entrellat. S’ha alçat de la cadira on seia, just darrere l’inspector, que repassava papers, se li ha atansat, ha presumit de trobar-se perfectament i li ha demanat com es trobava ell. Ibáñez se l’ha intentat espolsar, i Pujol Ferrusola, amb un somriure d’orella a orella, li ha etzibat: “Aquí tots anem a la nostra, home, però això no ens impedeix de comportar-nos com persones civilitzades.”

Hores després, havent dinat, l’animadversió ha semblat que desapareixia com per art de màgia. El fiscal Bermejo ha demanat a Ibáñez què havia volgut dir, i si particularment sentia animadversió contra Jordi Pujol Ferrusola, i l’altre ha rectificat: “No… De fet em cau bé”, ha dit, i ha explicat que havien coincidit en un trasllat a la presó i que havia procurar tractar-lo bé. En algun moment, però, s’ha oblidat de la pròpia rectificació: “Tinc animadversió perquè se’m demanava presó i jo tinc la convicció que no tenia res a veure amb aquests fets…” El jutge De Prada, auxiliador, l’ha tallat llavors: “En tot cas, jo no he interpretat que hi hagués animadversió, sinó un cert malestar… Ha fet servir la paraula ‘animadversió’ d’una manera una mica exagerada.” Ibáñez li ha recollit el guant i ha assegurat que havia fet servir el terme “animadversió” de manera tècnica. Les defenses s’han posat a riure. Rusca ha amollat un comentari de disconformitat: “I ens ho creiem, no? Home, per favor!”

Sigui com sigui, la qüestió de l’animadversió no tan sols ha acaparat tants titulars i tants debats perquè és insòlit que un testimoni la reconegui, sinó pel contingut de la resta de la declaració. Ibáñez ha ratificat tots els informes de la UDEF que ell mateix havia signat, però no ha aportat dades substancials que no haguessin aparegut ja al judici. Durant les respostes, l’agent ha fet molt d’èmfasi en aspectes que ja eren molt clars en les exposicions de la fiscalia, l’advocacia de l’estat, i fins i tot el jutge instructor. De fet, el testimoni s’ha lamentat unes quantes vegades que tan sols havia tingut una setmana per a preparar-se la declaració, però els meandres judicials de la causa fa gairebé catorze anys que duren, si se’n pren com a punt de referència la declaració de Victoria Álvarez, i durant tota la jornada, Ibáñez –de vegades amb una capacitat de memòria envejable, de vegades amb llacunes importants– s’ha dedicat a repassar-la.

Com és sabut, la fiscalia anticorrupció espanyola sosté que els diners que la família Pujol Ferrusola tenia a Andorra no provenien, en realitat, de la deixa de l’avi Florenci, sinó dels beneficis d’unes comissions cobrades en canvi d’haver concedit concursos públics a empreses de confiança. Segons el relat del fiscal Bermejo, el primogènit era una peça central de la trama, no sols perquè gestionava i repartia presumptament la fortuna a l’estranger, sinó també perquè ell mateix va ordir una xarxa de cobrament de comissions mitjançant una colla de societats que no tenien una estructura real. Avui Ibáñez ha afirmat, sense entrar en cap més detall que una dissonància en les dates, que ni tan sols els primers diners d’Andorra provenien de la deixa, sinó de possibles comissions del cas Gran Tibidabo, l’empresa de Javier de la Rosa que va fer fallida als anys noranta, i que avui l’inspector ha fet reaparèixer com un antecedent fonamental. De la Rosa va ser el primer denunciant del cas Pujol, abans i tot que no pas Álvarez, però se’n va acabar desdient.

Després, de bracet del fiscal, Ibáñez ha anat repassant els negocis en què va estar implicat Pujol Ferrusola i les societats que va fer servir per a cobrar-ne els beneficis. Tots dos coincideixen que aquestes societats eren instrumentals i que servien per a repartir guanys il·legítims entre els membres de la família. A parer de l’inspector, entre l’administració dels diners de la família Pujol Ferrusola regia un principi de caixa única, és a dir, que a la pràctica els diners formaven part d’un pot comú, encara que fossin disposats en llocs diferents –com ara les presumptes societats pantalla del fill gran del president, o els comptes que tenia en paradisos fiscals i a Andorra– i que es movien presumptament gràcies a falsos préstecs i operacions irreals amb l’objectiu d’amagar l’origen del patrimoni i, així, poder-ne disposar. La declaració ha estat menys específica sobre el paper dels empresaris acusats, i també sobre quins són els concursos públics que els governs del president Pujol van arranjar perquè el primogènit en cobrés, després, les comissions. En aquest punt, ha explicat que Pujol Ferrusola s’havia reunit amb alts càrrecs de la Generalitat entre el 1995 i el 1996, segons una agenda que en van trobar, i que les dates coincidien amb transferències bancàries. 

L’inspector encara no ha hagut d’atendre les defenses –cosa que haurà de fer demà–, de manera que no ha hagut de donar explicacions per a dissipar l’ombra de l’operació Catalunya, que sobrevola el cas d’ençà del començament, però ha començat a preparar el terreny. Ibáñez ha maldat per justificar que la metodologia per a traçar tot aquest engranatge és la mateixa que han fet servir en uns altres casos de corrupció que ell mateix va col·laborar a investigar, com el cas Palau, el cas Malaya o el cas de l’ex-conseller Serafín Castellano. L’interrogatori dels advocats de l’estat ha consistit a constatar que la policia no havia trobat res que permetés d’afirmar que les tasques d’intermediació de Pujol Ferrusola eren reals. Ibáñez ha subratllat que, de moltes factures, allò que els havia cridat l’atenció havia estat “l’absència de qualsevol document justificatiu i la irracionalitat del concepte”.