L’amnistia pot salvar Espanya d’una condemna segura i contundent a Estrasburg

  • Serà potser un dels preus a pagar pels beneficis d’una amnistia: l’amnistia, també, de Manuel Marchena

Josep Casulleras Nualart
22.09.2023 - 21:40
Actualització: 23.09.2023 - 08:12
VilaWeb

Quan va prenent com més va més força la possibilitat que s’acordi una llei d’amnistia en relació amb el procés d’independència, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) ha decidit que jutjarà el Regne d’Espanya per la possible vulneració de drets fonamentals als nou ex-presos polítics condemnats per la sentència del procés el 2019. És la causa principal que hi ha a la justícia europea per a mirar d’invalidar i desautoritzar la resposta repressiva de l’estat espanyol. I l’admissió a tràmit de les nou demandes va acompanyada d’unes preguntes a la part espanyola que indiquen que el tribunal ha entès la gravetat del cas. El judici contra el Primer d’Octubre i la sentència van ser tan manifestament contraris a dret, segons tants juristes; les condemnes recents del Comitè de Drets Humans de l’ONU són tan contundents; i les negatives a l’extradició dels exiliats, tan rotundes, que es fa difícil de pensar que no hi hagi una condemna a Espanya a Estrasburg. Però l’aplicació d’una llei d’amnistia pot salvar Manuel Marchena i els magistrats del Suprem; pot deixar Espanya sense la reprovació formal als tribunals internacionals per aquell judici.

L’amnistia deixaria sense cap responsabilitat penal els represaliats del procés, els ex-presos inclosos: no únicament per les condemnes de presó, ja eliminades amb els indults, sinó també perquè deixaria sense efecte les inhabilitacions pendents, els condemnats quedarien sense antecedents i –si la llei és feta com cal– impediria que mai poguessin tornar a ser processats pels mateixos fets. A més, el text de la llei podria fer, en l’exposició de motius, un reconeixement explícit d’allò que ja implica una amnistia, és a dir, que la resposta judicial no fou correcta.

Això ja podria ser considerat pel TEDH una reparació dels drets vulnerats. I si els qui han d’elaborar el text de la llei filessin una mica prim i hi incloguessin una previsió de les vies de reparació (indemnització) pel dany causat, encara ho seria més. La clau perquè una demanda prosperi al Tribunal d’Estrasburg és la constatació que la via interna (domèstica, en terminologia del tribunal) de reparació dels drets que es denuncia que han estat vulnerats és inexistent o no ha funcionat. I durant els anys que dura un procediment al TEDH, l’estat demandat pot anar prenent decisions que facin que la condició de víctima de la vulneració de drets d’una persona acabi decaient. I això pot passar en qualsevol moment del procediment.

Segons la jurisprudència del TEDH, una mesura que afavoreixi la persona denunciant no implica necessàriament que deixi de ser considerada víctima i que la seva demanda perdi objecte. Els indults no reconeixien cap vulneració de drets als presos, sinó que, per una mesura de gràcia del govern, eliminaven la pena de presó. Però eren reversibles, i mantenien la responsabilitat penal de tots ells envers els fets de l’octubre del 2017. I el TEDH diu que “una decisió o mesura favorable al demandant, en principi, no és suficient per a privar-lo de la condició de víctima, si no és que les autoritats nacionals l’hagin reconeguda, expressament o material, i hagin ofert posteriorment una reparació per la violació del Conveni”. Ho estableix la guia d’admissibilitat del tribunal, amb data d’actualització de l’agost de l’any passat.

L’amnistia és una altra cosa: precisament, és pensada per eliminar tota responsabilitat pels fets polítics relacionats amb el procés. I si hi ha cap mena de reconeixement en el text de la llei de la vulneració de drets dels demandants, el tribunal europeu en podria tenir prou per a considerar que ja han vist prou reparada la seva denúncia en la via interna. Perquè el TEDH ja ha deixat establert en unes quantes sentències precedents que, si hi ha un reconeixement de vulneració d’un dret per part de l’estat demandat i, a més, hi ha una via interna de reclamació de responsabilitat civil, per a una possible indemnització, ja n’hi hauria prou perquè el cas decaigués. És clar que en les demandes contra la sentència del Suprem es denuncia la vulneració d’uns quants drets, i el TEDH haurà de decidir en la sentència si la reparació de l’amnistia ha estat suficient.

Quan el TEDH comença a acorralar l’estat

Per més jurisprudència que hi hagi, difícilment hi ha cap precedent comparable al d’una amnistia com la que es podria aplicar als represaliats independentistes que tenen causes pendents al TEDH. Malgrat l’allargament del procediment (l’admissió a tràmit de les demandes ha arribat quatre anys després de la sentència), el tribunal atorga una gran importància a aquest cas, tal com va dir la presidenta de la institució en la inauguració de l’any judicial del TEDH al gener. Els “casos catalans” són importants, per la dimensió política que tenen i perquè permeten al tribunal d’establir o consolidar doctrina. Els havien dividit en tres grans grups: el dels presos que van denunciar vulneracions de drets polítics durant l’empresonament preventiu (Junqueras, Turull i Sànchez); el dels nou condemnats pel Suprem, i el dels ex-membres de la mesa del parlament (Josep Costa i Eusebi Campdepadrós) que van denunciar la ingerència de la justícia espanyola al parlament i l’atac a la inviolabilitat parlamentària.

I, malgrat la lentitud i la feixuguesa del procediment, la manera com el TEDH s’ha anat aproximant a aquests casos és prou reveladora, per la sèrie de preguntes que ha anat traslladant a l’estat espanyol sobre què va fer amb els presos catalans. Per més que hi hagi hagut indults i una reforma del codi penal que elimina la sedició, el delicte principal amb què se’ls va condemnar, el tribunal continua interrogant Espanya sobre el cas excepcional de Jordi Turull, que fou empresonat a mitja investidura com a president de la Generalitat. Sobre si va ser il·legal el seu empresonament preventiu tenint en compte que la seva via interna de recurs, el Tribunal Constitucional, no era efectiva, perquè desava els recursos contra la presó preventiva en un calaix, no els donava sortida, els admetia a tràmit i els congelava, i no permetia tampoc que la causa pogués arribar precisament a Estrasburg.

El TEDH encara avui pregunta a Espanya, malgrat el tedi polític dels darrers anys a Catalunya, malgrat la feixuguesa del post-procés, si els presos van tenir realment un judici just, si se’ls va impedir l’accés a tot l’expedient de la causa, si se’ls va condemnar “sense cap prova”, si van ser empresonats per “haver exercit legítimament el seu dret de reunió i de manifestació”… Unifica en un sol procediment les demandes dels nou presos, i posa exemples de tots ells en les preguntes que fa al tribunal sobre totes les vulneracions de drets recollits en el Conveni Europeu de Drets Humans denunciades.

I, sobretot, manté la sospita, en forma de pregunta directa a Espanya, que entre el 2017 i el 2019 l’estat vulnerés un article del Conveni, el número 18, pel qual cap estat de l’Europa occidental encara no ha estat condemnat. Una condemna per aquest delicte voldria dir que el tribunal considera que l’estat espanyol ha utilitzat la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presos polítics tot de drets fonamentals, no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública. De silenciar-los.

Amb l’admissió a tràmit que ahir vam saber de les denúncies dels nou ex-presos polítics, el tribunal delimita el camp de joc del judici al judici, i aquest supòsit de condemna és plausible. Però si abans de la sentència d’Estrasburg, que encara trigarà molt temps a arribar, s’ha aprovat una llei d’amnistia i s’ha pogut fer efectiva (tot salvant els entrebancs en l’aplicació que segurament hi posarà el Suprem), la possibilitat de condemnar Espanya en un tribunal internacional per haver fet un judici polític amb una condemna política contrària als drets humans, molt probablement s’esvairà del tot. Serà potser un dels preus a pagar pels beneficis d’una amnistia: l’amnistia, també, de Manuel Marchena.

Espanya disposa de temps fins al 13 de gener per enviar les seves al·legacions. Si s’ha aprovat una llei d’amnistia, segur que l’advocacia de l’estat la farà servir per dir que totes aquestes vulneracions de drets denunciades ja han quedat reparades i que tots ells han de perdre la condició de víctima. Com que els precedents al TEDH són escassos, o inexistents, es fa difícil de saber què decidirà en aquest cas, si malgrat l’amnistia el tribunal entrarà a analitzar a fons què va fer l’estat quan va decidir que el centre de l’estat de dret no eren els drets humans, sinó la unitat d’Espanya.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor