L’amnistia, una eina política recurrent que s’ha aplicat desenes de vegades a l’estat espanyol

  • El mecanisme ha estat utilitzat de manera rutinària quan hi ha hagut un canvi polític

VilaWeb
Alexandre Solano
04.08.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Quan avui a l’estat espanyol es parla d’amnistia, s’evoca gairebé sempre la del 1977, la darrera, com si fos l’única que hi ha hagut. Però la realitat és que se n’han aplicat desenes i que ha estat una eina recurrent que s’ha aplicat en tots els moments de canvi polític amb la voluntat de reconduir la situació.

Les amnisties a l’estat espanyol s’apliquen d’ençà del segle XIX, i han conviscut fins a l’actualitat amb els indults, que s’utilitzen d’ençà de temps remots. Encara que pugui semblar que tenen uns efectes similars, hi ha diferències fonamentals. L’indult comporta no haver de complir una pena com a gest de gràcia, mentre que l’amnistia va més enllà i implica la desaparició d’un delicte en un període determinat, com si no hagués existit mai, de manera que els afectats passen a considerar-se innocents i se n’eliminen els antecedents penals. De fet, la paraula ‘amnistia’ deriva del grec i significa “oblit del passat”.

Amnistia: les cinc preguntes clau sobre si és possible i com

D’amnisties, fa gairebé cinquanta anys que no se n’aprova cap, però els indults encara són d’ús freqüent. D’ençà de l’any 1996, se n’han concedit 10.720 a l’estat espanyol, 146 dels quals durant el govern de Pedro Sánchez.

Les amnisties, en un principi, s’impulsaven de manera rutinària sempre que acabava un conflicte. En uns anys convulsos, d’enfrontaments entre carlins i liberals, se’n van anar succeint i n’hi va haver el 1832, el 1840, 1847, 1854, 1856 i el 1860. És a dir, cada pocs anys. Com és previsible, un dels objectius era fer tabula rasa, desmobilitzar l’adversari i deixar enrere la disputa. Però també servia per a consolidar el règim, atès que es condicionava l’amnistia al jurament de fidelitat a la reina espanyola i a la constitució, i per a fer una autoamnistia, és a dir, evitar que es poguessin perseguir els delictes comesos pel bàndol governant.

Les insurreccions, de bracet de les posteriors amnisties, van continuar essent freqüents durant la segona meitat del segle XIX. El 1869 se’n va decretar una que afectava els mobilitzats contra les lleves per la Guerra de Cuba, el govern de Joan Prim n’impulsà una altra l’any següent per amnistiar els participants en la rebel·lió que va expulsar del poder Isabel II, i el 1873, amb la primera república espanyola, se’n va fer una per evitar processaments contra els qui havien participat en insurreccions republicanes o en contra les lleves.

Atès el seu abast temporal i penal, no tothom se’n veia beneficiat. Per exemple, amb la del 1875, després de la rebel·lió militar que restaurava la monarquia borbònica, s’aprovà un indult general, però en van quedar exclosos els acusats de “traïció”, “lesa majestat” i “atemptat i desacatament a l’autoritat”. La del 1890 se circumscrivia a delictes electorals, una mesura que es pot considerar d’autoamnistia, en un règim de la Restauració que es caracteritzava justament per les tupinades.

L’augment de la conflictivitat social i nacional

L’anarquisme, els moviments d’alliberament nacional i les demandes de llibertats fonamentals van passar al centre de les reivindicacions polítiques, i les amnisties de començament de segle XX van afectar principalment aquests grups. El 1906, se n’aprovà una que incloïa els delictes d’opinió i d’expressió relatius a la unitat d’Espanya i les forces armades. Tot això era clarament insuficient, i se’n va aprovar una altra dos anys més tard. El 1914 ja abastaven també les vagues d’obrers, que llavors eren considerades delictes, però quedaven exclosos de l’amnistia els insults i les agressions contra els militars. N’hi va haver més el 1916 i, novament, el 1918.

Després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, el general Dámaso Berenguer en va aprovar una altra, en una situació de fragilitat del règim, que en aquest cas incloïa republicans conspiradors i militars, però no sobre els presos socials ni aquells delictes que feien referència a la “integritat de la pàtria”. Com a conseqüència, a molts ciutadans, entre els quals Francesc Macià, no se’ls va aplicar la mesura, i tot plegat va provocar l’efecte contrari al desitjat pels governants: va augmentar el malestar i va començar una recollida de signatures per a l’amnistia total que solament al Principat va aconseguir cent mil signatures.

En la proclamació de la república del 1931 també n’hi va haver una, molt àmplia, però que excloïa els delictes comesos per càrrecs públics en l’exercici de les seves funcions per tal de jutjar els abusos i la corrupció de la dictadura. En la constitució espanyola republicana es reconeixien les amnisties, però es prohibia l’indult general, perquè ho consideraven una mesura massa arbitrària. De fet, encara ara és explícitament prohibit.

Com a recurs habitual que era, l’amnistia també va ser utilitzada per la dreta durant el bienni negre (1934-1936), i es van alliberar els militars revoltats del 1932 a més dels condemnats per delictes contra la República, per atemptat i per sedició. Finalment, en el període republicà hi va haver una amnistia per delictes polítics i socials arran de la victòria del Front d’Esquerres el febrer del 1936.

Entre els milers de presos que sortiren en llibertat, hi havia els membres del govern català i el president Lluís Companys, un alliberament fonamentat en el “resultat de les eleccions”. Això demostra el vincle entre amnistia i canvi polític amb l’objectiu de reconduir conflictes i pacificar la vida política i social. Però, aquests darrers anys, s’evidenciava que passava a ser una mesura per a restituir els partidaris, més que no per a protegir-se de futures acusacions o apaivagar l’adversari, com a començament del segle XIX.

Un franquisme sense “amnisties”

El dictador Francisco Franco no va aprovar mai cap llei que fos denominada d’amnistia, però sí unes altres que tenien un efecte similar, com ara uns quants indults de gran abast. En destaca, el setembre del 1939, amb la guerra oficialment acabada, la declaració com a no delictiu de qualsevol crim, incloent-hi l’homicidi, les coaccions o en contra de l’ordre públic, a partir del 14 d’abril de 1931, però únicament per a qui tingués “una ideologia coincident amb el Movimiento i sempre d’aquells fets que per la seva motivació politico-social poguessin considerar-se una protesta contra el sentit antipatriòtic de les organitzacions i el govern que, amb la seva conducta, van justificar l’Alzamiento”.

A grans trets, això representava una amnistia total, però solament per als d’un bàndol. És a dir, que el franquisme s’amnistiava a si mateix, mentre els del bàndol republicà sofrien durs consells de guerra que solien acabar amb llargues penes de presó o amb penes de mort.

A les acaballes del franquisme, amb motiu de la coronació com a monarca de Juan Carlos de Borbó, el 1975, es va concedir un indult general que, segons el text que el recollia, era: “Un homenatge a la memòria de l’egrègia figura del Generalísimo Franco, artífex del progressiu desenvolupament en la pau de què ha gaudit Espanya en les darreres quatre dècades.” L’indult no incloïa els membres vinculats o pertanyents a organitzacions considerades terroristes.

A més, com que bona part de l’activitat política era tipificada com a delicte, molts dels alliberats van tornar aviat a la presó. Això va forçar a promoure una nova amnistia, l’any 1976, per als delictes d’intencionalitat política “que no haguessin posat en perill o lesionat la vida o la integritat de persones”, signada pel president espanyol Adolfo Suárez quan feia pocs dies que havia pres possessió del càrrec.

Tot i això, es va considerar que no n’hi havia prou, i l’amnistia total va esdevenir un element de consens entre la fragmentada oposició. L’any 1977, un decret reial va suprimir la clàusula de “posat en perill” de la norma del 1976.

En total, 17.773 presos comuns i polítics se’n van veure beneficiats, amb l’excarceració o la reducció de la condemna, inclosos dos-cents militants d’ETA.

La darrera: l’amnistia del 1977

La llei d’amnistia del 1977 va ser la primera llei aprovada per les corts espanyoles, i no n’hi ha hagut cap més. Fou un pacte entre partits, alguns procedents del règim franquista –tret d’Alianza Popular–, i de l’oposició, en nom d’una “reconciliació nacional”.

Aquesta llei també ha estat fortament criticada. De fet, les demandes de l’Assemblea de Catalunya, que va assumir el lema “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, era restringir l’amnistia als presos i els exiliats polítics i no pas incloure-hi els delictes del franquisme. En aquest cas, a diferència de les de la república, en tenia molt, d’autoamnistia.

A més, en molts casos es va quedar curta, perquè no va afectar delictes laborals i no va restituir els acomiadaments per inassistència per detenció, empresonament o exili; tampoc no abastava les condemnes per haver exercit drets reproductius o de llibertat sexual ni va arribar als militars demòcrates, als quals se’ls va mantenir les penes i van restar apartats de les forces armades.

En total, la fiscalia recollia que la mesura havia afectat 153 presos, dels quals, segons la premsa, 118 eren presos polítics o de consciència. Tanmateix, alguns en van quedar fora. La Gestora Pro Amnistia assegurava que no s’havia aplicat a quaranta-tres persones, trenta-una de les quals dels GRAPO. A Catalunya, quatre presos acusats de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA) van ser alliberats, però després se’ls va anul·lar la mesura i van haver de passar a la clandestinitat.

En canvi, sí que sembla haver protegit graníticament les accions repressives del franquisme. S’hi van incloure totes les responsabilitats penals d’autoritats, funcionaris i forces policíaques que pogués haver-hi, malgrat que això contradigués el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics que ja havia signat l’estat espanyol en aquell moment i que reconeix el dret de tenir justícia a totes les persones que han sofert violacions per part de les autoritats. No obstant això, la llei d’amnistia va tancar aquesta porta, fins i tot la potestat d’investigar-ho o apartar-ne als responsables. I avui encara és així.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any