L’amnistia encoberta de José María Aznar a instàncies del Vaticà

El vaixell contra l’amnistia va carregat d’altes figures de la política espanyola –actual i passada–, però a la proa, entre tota la tripulació, destaquen dos rostres que alimenten el soroll de sabres amb declaracions incendiàries: els ex-presidents José María Aznar i Felipe González. “No podem deixar-nos fer xantatge per minories en via d’extinció”, ha dit el socialista. Per la seva banda, Aznar ha dit que l’amnistia dels represaliats pel procés cercava d’avalar un cop d’estat i l’ha definida com “un acte en contra de la transició, de la constitució i en contra dels fonaments d’Espanya”.

En una entrevista a la Cope, l’ex-dirigent del PP ha afegit que la seva formació era “l’únic partit constituent” que quedava en el panorama espanyol, després del viratge del PSOE de Pedro Sánchez. Tanmateix, Aznar, en les seves arengues patriòtiques, s’oblida de dues coses fonamentals que li desmunten el discurs. Alianza Popular es va partir per la meitat a l’hora de votar la carta magna al congrés. I l’altra és que ell mateix, el primer de desembre de 2000, va promoure una amnistia encoberta en forma d’indult general –explícitament prohibit per l’article 62 de la constitució– a 1.443 condemnats.

Mai en la història recent de l’estat no s’han indultat tantes persones en un sol dia. De fet, el nombre de perdonats per Aznar és superior als 1.432 independentistes represaliats que Òmnium Cultural considera que s’haurien de beneficiar de l’amnistia. Com va justificar l’indult general Ángel Acebes, aleshores ministre de Justícia? Després del consell de ministres, en conferència de premsa, va explicar que el Vaticà, coincidint amb l’any jubilar, havia demanat que el govern fes “un gest de sensibilitat, de generositat i de perdó cap a la reinserció dels penats” que complien penes”.

Més tard, arran de les crítiques, Acebes va dir que el poder judicial no es podia immiscir en les competències de l’executiu i va acusar l’oposició –ningú no va presentar cap recurs al TC a diferència del que ha passat amb els presos polítics– d’intentar de “construir una nova teoria sobre l’indult, que no existeix en cap ordenament jurídic de cap país del món, segons la qual el dret de gràcia concedit pel cap de l’estat d’aquest país democràtic queda després supeditat a la deliberació, també graciosa, d’una altra instància inferior”.

Qui formava part de l’indult general?

Entre els beneficiats per la mesura de gràcia hi havia l’ex-jutge de l’Audiència espanyola i ex-vocal del CGPJ, Javier Gómez de Liaño, que s’havia fet càrrec d’unes quantes causes relacionades amb els GAL, com ara els assassinats de Lasa i Zabala. El 1999, el magistrat havia estat expulsat de la judicatura després d’haver estat condemnat per prevaricació en la instrucció del cas Sogecable. En l’indult es condicionava la seva rehabilitació judicial al fet que no tornés a l’Audiència en un període de vint-i-cinc anys. Posteriorment, Gómez de Liaño ha exercit d’advocat i ha defensat, entre més, l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas.

L’indult general d’Aznar també va incloure condemnats per corrupció, concretament pel finançament irregular del PSOE en l’anomenat cas Filesa. Els perdonats van ser els culpables d’ordir la trama, segons la sentència del Tribunal Suprem que els imposava penes entre onze anys i deu: l’ex-diputat del PSC Carlos Navarro –també assenyalat pel cas AVE– i els ex-responsables de l’entramat empresarial Luis Oliveró i Alberto Flores.

Un altre dels beneficiats va ser José María Peña –ex-batlle de Burgos del PP– condemnat per uns quants delictes relacionats amb corrupteles urbanístiques. Així mateix, també es van perdonar les condemnes contra batlles i alts càrrecs per usos irregulars dels subsidis del PER.

Finalment, la mesura de gràcia va servir per a treure de la presó 460 insubmisos del servei militar obligatori i María Teresa de Jesús Moreno –coneguda com a Tani–, que havia matat el seu marit d’un tret després de molts anys de ser víctima de maltractaments.

Aznar, el rei dels indults

Malgrat els escarafalls que va fer amb els indults als presos polítics independentistes –”són una invitació a la debilitat de l’estat i al suïcidi polític de la nació espanyola”–, José María Aznar ha estat el president espanyol que ha aprovat més mesures de gràcia, concretament 5.948, que representen més de 700 l’any. Felipe González en va acumular 5.944, però amb sis anys més de govern.

El 1996, Aznar, poc després d’haver arribat al govern amb el suport de CiU, va indultar una setzena de membres de Terra Lliure. La mesura de gràcia l’havia començada a tramitar l’executiu de Felipe González per a divuit persones, però per problemes burocràtics només va prosperar en dos. El dirigent del PP va decidir de reprendre el procés i aprovar l’indult per a la resta.

A part de l’indult general de l’any 2000, Aznar va aprovar indults molt polèmics durant els seus vuit anys de govern. El 1998, poc abans de Nadal, va perdonar deu dels dotze condemnats pel segrest de Segundo Marey (1983) en mans dels GAL, el qual van retenir durant deu dies després d’haver-lo confós amb un dirigent d’ETA. Entre els beneficiaris de la mesura, hi havia l’ex-ministre de l’Interior José Barrionuevo i l’ex-secretari d’estat de Seguretat Rafael Vera, que havien estat condemnats a deu anys de presó.

Malgrat això, el dia que Sánchez va indultar els presos polítics, Aznar va bramar contra el dirigent del PSOE. “Avui és un dia trist per a Espanya. El govern d’Espanya ha aprovat indultar els autors d’un cop d’estat contra l’ordre constitucional, contra la unitat d’Espanya, contra la continuïtat històrica de la nació espanyola”, va declarar. Uns anys abans, no havia expressat pas la mateixa tristesa per Espanya quan va esdevenir el president que havia indultat més condemnats per corrupció (139).