Sou amics, o t’ha fet “m’agrada” al teu darrer piulet? El miratge de les amistats virtuals

Que els amics de debò es poden comptar amb els dits de la mà és una dita socialment acceptada i assumida. Però les xarxes socials han tergiversat tots els paràmetres preestablerts. Segons The Guardian, una persona té el doble d’amics en línia que a la vida real. Les xarxes han ampliat la llista de “amics”, tot democratitzant un cert voyeurisme i una facilitat intimidant a l’hora de fer “m’agrades”. Però les amistats virtuals poden no ser innòcues i acabar desencadenant problemes en les nostres relacions amistoses fora de l’univers virtual.

“L’amistat és molt gratificant però també exigent. A les xarxes socials, a diferència de la vida real, no tenim límits, perquè estar connectat amb algú no comporta cap compromís“, subratlla Ferran Lalueza, professor dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC. De fet, és poc probable que sapiguem els maldecaps, els somnis o les decepcions diàries dels coneguts que seguim en línia; en canvi, sí que estem assabentats de com és l’habitació d’hotel on han estiuejat, la paella que han menjat, o el cotxe que ha comprat. Així, amb els nostres coneguts digitals, preval l’interès per les seves vides, i no tant la voluntat d’establir-hi una connexió profunda. “Consumim contingut, però no interactuem amb els seus creadors o, si ho fem, és d’una manera molt superficial”, diu Lalueza.

Segons que explica, el principal perill d’anomenar “amistats” les persones amb qui tenim contacte per mitjà de les xarxes socials és el de devaluar el concepte d’amistat. “El problema és que aquesta sensació de falsa plenitud i proximitat acabi perjudicant les relacions reals amb persones que realment sí que podríem considerar amics de debò”, diu. Ho explica de la següent manera: “Una amistat exigeix reciprocitat, implicació, compromís, dedicació, temps, a vegades fins i tot algun sacrifici. Però pensem que no cal tot això perquè podem tenir molts amics sense que ens demanin res i, per tant, quan algú del nostre entorn a qui realment podíem haver considerat amic ens demana alguna d’aquestes coses, la cosa més còmoda és dir que no. Aquest és un gran risc.”

La manca constant de temps també juga en contra de la importància que donem avui en dia a les amistats: “Sempre acabem topant amb el límit del temps, que no tinc més hores per a dedicar a més persones. I, en canvi, a les xarxes socials, com que el nivell d’implicació i d’exigència és pràcticament nul, no hi ha límit, podem anar-hi sumant amics, i al final ens pensem que som una persona amb molt d’èxit social”, destaca Lalueza, que afegeix: “Tenir les persones que ens importen permanentment a l’abast gràcies a les xarxes socials pot fer que aquest potencial de connexió permanent no s’arribi a materialitzar mai.”

Tot plegat afecta la nostra felicitat i salut mental. Mentre que els amics ens expliquen les seves preocupacions, els seus desencisos i les seves petites victòries, a les xarxes socials tendim a trobar-hi gent que mostra la cara més fantàstica de les seves vides. I, per tant, tenim la percepció que la vida de l’altra gent és sempre genial. “Com que la nostra vida la coneixem molt bé, amb totes les seves coses bones però també les que no ho són tant, quan la comparem amb la visió esbiaixada de la vida dels altres, ens sembla que la nostra vida sempre és molt pitjor. Això pot tenir un impacte molt negatiu en l’autoestima de cada persona, i, en situacions extremes, fins i tot pot acabar conduint a la depressió”, alerta Lalueza.

“Amics íntims”: una solució parcialment positiva? 

L’eina d’Instagram “Close friends” (“amics íntims”) permet de mostrar contingut tan sols a un cercle reduït d’amistats, que tria l’usuari mateix. D’aquesta manera, es pot compartir contingut més “íntim” i “genuí” amb ells i evitar que la resta dels seguidors el vegin. Lalueza celebra que hi hagi un format com aquest, que permeti de segmentar el públic i evitar que els continguts es difonguin en massa, però adverteix que la base del problema social persisteix: “Moltes vegades, no ens mostrem pas més autèntics en aquest cercle suposadament més proper, sinó que mostrem una part de les nostres vides que pensem que, fora de l’àmbit més personal, no tindria sentit.”

La influència de l’algorisme de TikTok

Allò que diferenciava fins ara TikTok de la resta de xarxes socials és que mostrava al canal contingut d’usuaris que no seguíem però que ens arribaven a partir de l’algorisme. Atès l’èxit que ha tingut TikTok, la resta de xarxes socials s’hi han afegit, i ara és l’algorisme, que domina gairebé tot el contingut que consumim a les xarxes socials.

Com més va, és menys probable que ens apareguin les publicacions dels nostres amics a Instagram o a X: tot el protagonisme de les xarxes socials és per als influenciadors, les marques publicitàries i els vídeos virals. “Són continguts que, ja d’entrada, tenen un viratge, són superficials, i ens van nodrint sistemàticament, sense que hi hagi cap vincle entre qui l’ha creat i nosaltres”, descriu Lalueza, que lamenta: “El contacte ja era molt superficial abans, però és que amb el canvi de l’algorisme causat per l’èxit de TikTok, ara encara ho és més.”

“La promesa fallida de les xarxes socials és que es convertirien en eines de diàleg, que ens permetrien d’intercanviar informació, idees, opinions i punts de vista amb gent de tot arreu. Però la realitat és que s’han convertit en un aparador: no ens interessa tant allò que puguin dir els altres com mostrar el nostre punt de vanitat. O bé tan sols propicien un consum passiu dels continguts difosos pels altres”, explica Lalueza. Així, doncs, les xarxes socials ara s’assemblen més a la televisió clàssica. L’usuari no tria el contingut que veu, tan sols va lliscant per la pantalla per consumir-lo o esquivar-lo. Les xarxes afavoreixen el fet d’espiar, de tafanejar, de ser testimonis del que passa a la vida dels altres; però sense implicar-nos-hi gaire. Ens acosten, segons Lalueza, a una certa passivitat i insensibilització: “La promesa de maximitzar la connexió humana era l’ham. L’objectiu real és maximitzar el temps que passem en aquestes plataformes. I poques vegades allò que manté el nostre interès i la nostra atenció en les xarxes socials té a veure amb relacions humanes autèntiques i profundes”, conclou. Per tant, és important demanar-se: som amics, o tan sols ens fem “m’agrada” a les històries d’Instagram?