Amelia Tiganus (Galați, Romania, 1984) descriu la prostitució com ‘un camp de concentració’. Ho diu amb coneixement de causa: a disset anys, després d’haver patit una violació múltiple que va deixar-la en una situació de gran vulnerabilitat social, va acabar a les mans d’un proxeneta espanyol. Anys després d’haver sortit de l’infern de l’explotació sexual, ara es defineix com a supervivent i combatent del sistema prostitucional, fa activisme feminista a la xarxa i treballa al projecte social Feminicidio.net.

Ella es considera abolicionista; és a dir, defensa que la prostitució és una violència masclista que ha de ser abolida perseguint clients i proxenetes. Ara, vol deixar clar que això no vol dir que estigui en contra de les prostitutes, a qui considera germanes seves. Coneix molt bé els grans dilemes, contradiccions i debats que genera dins el feminisme, però insisteix que el moviment ha de procurar no fer-ne una guerra entre dones, sinó un debat sa que no perdi mai de vista l’objectiu comú: vetllar pels drets de les prostitutes i de tot el gènere femení.

Us definiu com a supervivent i combatent del sistema prostitucional. Quina és la vostra història?
—De la meva història, em focalitzo la ‘fabricació de la identitat de la puta’, com en dic jo. A la meva Romania natal vaig patir una violació múltiple amb tretze anys. Després d’això les violacions es van tornar sistemàtiques i la part més problemàtica va ser quan em van marginar i estigmatitzar. Vaig ser expulsada del nucli social i familiar. No és que m’hagi passat tan sols a mi. És molt comú a Romania i, de fet, amb el pas dels anys m’he adonat que és com ho fan els traficants per explotar sexualment les dones a Espanya. S’aprofiten d’aquesta situació de vulnerabilitat per a vendre l’exercici de la prostitució a l’estat espanyol com la salvació. Són les mateixes màfies, que s’encarreguen de violar nenes de dotze o tretze anys. Amb aquest mecanisme es fabrica la identitat de la puta: ens trenquen, ens deshumanitzen i ens marginen. Després és molt fàcil que els proxenetes es converteixin en els nostres protectors i salvadors.

Què us va passar després?
—A disset anys em van vendre per tres-cents euros a un proxeneta espanyol amb la promesa que, al cap d’un parell d’anys, després d’haver pagat el meu deute i haver-ne  compartit els guanys al 50%, aconseguiria diners per a comprar-me una casa, un cotxe i tenir una vida tranquil·la. Totes ho volem, això: no dedicar-nos-hi gaire temps, sinó sortir-ne ràpidament per dedicar-nos a estudiar o tenir una feina. Cap de les dones que he conegudes somien de jubilar-se com a prostitutes. Només volen guanyar la quantitat de diners més gran possible en el menor temps possible. D’això, se n’aprofiten els proxenetes, perquè no cal que ens posin una pistola al cap: ens recorden que, si hem d’estar-hi exercint més temps, és culpa nostra.

Què vau fer en arribar a l’estat espanyol?
—Em vaig escapar del proxeneta que em va comprar. Jo desconeixia la llengua del país. Tenia clar que no volia tornar a Romania i vaig acabar on acaben la majoria de les víctimes de tràfic, en el sistema prostitucional. És creat pel mateix estat espanyol. El tràfic de dones i la prostitució generen deu milions d’euros diaris, inclosos al PIB. Els proxenetes, els empara el nom, ben respectable, de ‘empresaris de bars de cambreres’. Ni són empresaris ni són bars de cambreres: són prostíbuls i proxenetes que ens exploten. D’una manera o una altra, decideixen de llevar-nos els diners cobrant-nos l’allotjament i el menjar o enganxar-nos a les drogues o l’alcohol. També ens donen perfums i peces de roba, una inversió perquè continuem essent putes.

Com vau aconseguir sortir d’aquest món?
—Ho vaig aconseguir al cap de cinc anys, després d’haver sobreviscut a tanta violència en aquest camp de concentració que és la prostitució, on realment ets sotmesa les 24 hores del dia. Tens la porta oberta per a sortir-ne, però què t’hi espera? Una societat que t’estigmatitza i que et diu que t’ho has buscat perquè ets una mala dona o bé els qui diuen que és una feina i que no passa res; i sí que passa! Vaig veure que m’havien enganyat i que no hi guanyaria diners. Era una cosa que aquells anys m’havia produït molt dolor. Em demanava per què havia aguantat tot allò si encara no hi havia fet diners, i així anava allargant la situació un altre any més. Al final vaig assumir que no en guanyaria i en vaig sortir. Vaig trobar una feina de cambrera que em van donar una oportunitat.

I després us vau fer activista feminista.
—Em vaig adonar que la meva història personal formava part de la de les dones i que el patriarcat, el capitalisme i el colonialisme fan que algunes es converteixin en matèria primera per a la gran indústria del sexe, que no és cap altra cosa que proxenetisme. Som les dones que venim de països empobrits que hem estat marginades, maltractades, abandonades i violentades sexualment… I la prostitució és l’únic lloc que ens donen. Al feminisme hi ha una batalla molt reeixida contra la violència sexual i l’assetjament. Jo em preguntava per què importen les dones bones i les ‘dolentes’ no. Per què toca un pit és considerat assetjament i si hi ha vint euros pel mig no és considerat violència sexual? En un sistema neoliberal, els diners emblanqueixen la violència sexual.

Però hi ha prostitutes que diuen que exerceixen lliurement, sense estar-hi forçades, condicionades ni coaccionades.
—Jo no conec cap noia que ho faci lliurement, però no vol dir que no n’hi hagi. El punt de partida ara parteix de l’anàlisi del sistema prostitucional. Les abolicionistes en som moltes i fins i tot hi ha prostitutes que ho són, que volen deixar-ho de ser i que volen que el govern els faciliti de trobar una feina. Són dones que potser tenen fills, que el marit les ha abandonades i no els passa la pensió i que s’han de posar en una cantonada a practicar fel·lacions per donar de menjar als fills. L’estat ha de procurar de garantir els nostres drets, no donar-nos un carnet de putes. Alguna vegada m’han dit que les odio. No és cert. No les odiem, només fem una anàlisi profunda de la situació.

Què conclou aquesta anàlisi?
—Que la cosa no va de prohibir les dones. Va de despenalitzar-les i que desaparegui el proxenetisme. El món ha de canviar i cal que qüestionem com els homes exerceixen la sexualitat i la masculinitat hegemònica. No hem de deixar de qüestionar el puter. En el sistema prostitucional, les dones són víctimes de moltíssimes violències creades pel capitalisme i el patriarcat: econòmica, física, simbòlica, sexual, institucional, sociocultural… A més, no hi ha prou dones que triïn lliurement d’exercir la prostitució per a abastir tota la demanda.

I com caldria regular la prostitució tenint en compte tot això?
—Això se soluciona amb polítiques públiques més enllà d’ajuts econòmics. S’han de protegir els drets de les dones, donar-los accés a formació per arribar al món laboral, crear llocs de treball… Si d’això en fem una feina i legislem d’acord amb els testimonis d’unes dones que diuen que ho fan lliurement, és un caos.

Defenseu el model suec, que multa clients i proxenetes, doncs?
—El model suec és l’ideal però hem de tenir en compte que Espanya no és Suècia. Quan es va implementar aquesta llei, Suècia tenia molt poques dones en situació de prostitució. Aquí no sabem quantes n’hi ha. El primer pas és incidir en el proxenetisme i impedir que ningú no faci ni un euro a costa de les dones en situació de prostitució. S’ha d’incidir en el comportament dels puters, que ho veuen com una diversió més, com anar al futbol. Els qui diuen ‘anem de putes’ quan celebren un comiat de solter. Això no afecta tan sols les dones en situació de prostitució, sinó totes les dones i tota la societat, que pretén ser igualitària. És difícil de pensar que això passarà mentre l’estat posa a disposició dels homes espais on puguin continuar essent els mascles de sempre. Mentre es procura baixar la demanda de prostitució, cal treballar en l’educació sexo-afectiva.

Però algunes prostitutes consideren que aquest model les condemna a la clandestinitat perquè el perill de ser multats fa que els clients només consumeixin prostitució en llocs amagats.
—Amb la llei sueca, oferir serveis sexuals, que no són serveis ni són sexuals, no és perseguit ni penalitzat. Si un puter refusa de pagar o es passa de la ratlla, és possible de denunciar-lo perquè estàs emparada: és ell qui anirà a la presó per haver intentat pagar per tenir sexe amb tu. En canvi, si exerceixes a casa teva, ningú no pot venir a tirar la porta a terra. Una altra cosa és que els polígons i els carrers siguin plens de puticlubs, amb els diaris i les aplicacions mòbil, ara a l’alça, que cosifiquen les dones. A vegades veiem culs de dones a les notícies i diem que és denigrant i que les cosifica. I la propaganda de prostitució no és denigrant i ens cosifica a totes?

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.