Un xiquet juga a futbol en un pati escolar (fotografia: Markus Spiske / Unsplash).

Hom diu, hom comenta, hom ha fet córrer que el Departament d’Educació està elaborant una guia per a redissenyar els patis segons aquesta cosa tan emprenyadora que en diuen perspectiva de gènere. Però el que ha desencadenat la polèmica, el que ha fet saltar alarmes i estripar camises i donar-nos cops al pit, és la recomanació de diversificar-hi els usos i possibilitats pedagògiques en detriment del futbol i l’espai que xucla la pràctica d’aquest esport.

Segons dades dels qui s’ho estudien, el 70% de la superfície d’esbarjo dels centres escolars correspon, habitualment, a la tradicional pista poliesportiva. Són més de dos terços de pati al servei del 15%-20% dels privilegiats que els fan seus: gairebé tots nois, gairebé tots darrere la piloteta. És un fet que no sorprèn ningú, ha estat així durant generacions, i la nostra memòria boomer podria desenterrar records similars. Podem dir, doncs, que la pràctica totalitat dels nanos d’ahir hem arribat a avui sense que ens hagi grinyolat mai, aquest estat de les coses, i el fet d’haver crescut considerant-lo natural, que se’ns hagi inculcat als cervellets des de l’edat més tendra, podria tenir a veure amb l’oposició a qüestionar-lo, amb la resistència a demanar-nos amb serenitat fins a quin punt té sentit, continuar amb aquesta inèrcia.

També ho diuen els estudis: el joc dels xiquets sol ser més expansiu i ocupar els espais centrals, i el de les xiquetes sol ser més simbòlic i tenir lloc a la perifèria. Però, és de naixement, aquesta inclinació, o és apresa? Si l’aprenem, on és que ho fem primer? La qüestió de com fan ús de l’espai públic els nois i les noies és interessant, tot i que avui només l’esbossarem perquè no se’ns faci demà: a ells se’ls anima a conquerir-lo, a fer-lo seu, mentre que a elles les instem a envair-lo mínimament, a no fer-hi nosa, a passar desapercebudes, també per protegir-se. I atès que el primer espai “públic” on la canalla interactua amb certa llibertat són els patis escolars, la manera com tenen de fer-s’hi un lloc crea patrons –d’expansió i d’autoexclusió– que ressonen fins a l’adultesa, i que han estat reproduïts acríticament pels qui pensen i dissenyen aquests entorns.

Però, què va ser primer, la pilota o la gallina? Els patis s’han dissenyat a imatge i semblança de l’esport de l’onze contra onze, l’abassegadorament masculí, omnipresent i mediàtic, o és que els nostres xiquets porten el gol a dintre i cal donar-los resposta a aquesta necessitat? Com han acabat els raconots i les escorrialles per a les xiquetes, per als inadaptats a qui el futbol no els diu res, i per als funcionalment o neurològicament diversos? Davant de l'”amenaça” d’una colla de hippies de fer-nos-ho mirar, les respostes han anat en dues línies: que “ara resulta que jugar a futbol al pati és masclista!”, i que “ara resulta que els patis són masclistes!”, amanides amb el lament de cartró que tot això passi just quan el futbol femení comença a tenir ressò, just quan a l’Alèxia Putellas li acaben de donar la Pilota d’Or.

Home, tenir un record per a les professionals és un detall, però, aplicat a això nostre, és insistir en l’equívoc que la presència creixent de dones en àmbits on han estat històricament i rampant discriminades –ja pot ser l’esport d’elit, l’aeronàutica, la construcció, l’humor–, redimeix el masclisme estructural de l’àmbit en qüestió. I això, a banda de ser un acte de fe que l’empirisme contradiu cada dia, ens continua despistant de la qüestió principal. Perquè, portant la discussió als “patis masclistes perquè pilotes”, i als “patis feministes perquè no pilotes”, de nou estem assumint que el futbol és l’esport “natural”, i que jugar-hi és una mena de dret dels escolars, a diferència del voleibol, de l’handbol o del joc del mocador. D’aquesta manera, voler reduir-ne el protagonisme als patis es presenta com la voluntat de retallar un dret bàsic de la canalla, amb l’agreujant que priva les xiquetes, que s’han estat tants anys a la banqueta, de l’oportunitat d’acabar-lo exercint en igualtat.

Ara bé: si es tracta de corregir un dèficit històric d’un esport concret i determinat, han de ser les escoles, el lloc per a aquest tracte de favor? I si resulta que aquest esport és l’hegemònic a tots els mitjans, el que genera més ingressos i interessos i milionaris curts de gambals, el que ja és present sobradament, i en la versió més honesta, a la vida extraescolar, tornem-hi: són els patis, que han de continuar reforçant aquesta hegemonia, o l’haurien de contrarestar? Oh, és que l’escola ha de ser el reflex de la societat, se’ns diu molt ara amb una altra qüestió que no ve al cas, i potser s’hauria de dir més que l’escola no ha de reflectir la societat, senyora, de cap manera, sinó que l’ha de millorar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.