Amb el futbol hem topat

  • Portant la discussió als “patis masclistes perquè pilotes”, i “patis feministes perquè no pilotes”, de nou estem assumint que el futbol és l’esport “natural” —no el voleibol, ni l'handbol, ni el joc del mocador—, i que jugar-hi és una mena de dret dels escolars

Marta Rojals
07.12.2021 - 02:34
Actualització: 07.12.2021 - 10:40
VilaWeb
Un xiquet juga a futbol en un pati escolar (fotografia: Markus Spiske / Unsplash).

Hom diu, hom comenta, hom ha fet córrer que el Departament d’Educació està elaborant una guia per a redissenyar els patis segons aquesta cosa tan emprenyadora que en diuen perspectiva de gènere. Però el que ha desencadenat la polèmica, el que ha fet saltar alarmes i estripar camises i donar-nos cops al pit, és la recomanació de diversificar-hi els usos i possibilitats pedagògiques en detriment del futbol i l’espai que xucla la pràctica d’aquest esport.

Segons dades dels qui s’ho estudien, el 70% de la superfície d’esbarjo dels centres escolars correspon, habitualment, a la tradicional pista poliesportiva. Són més de dos terços de pati al servei del 15%-20% dels privilegiats que els fan seus: gairebé tots nois, gairebé tots darrere la piloteta. És un fet que no sorprèn ningú, ha estat així durant generacions, i la nostra memòria boomer podria desenterrar records similars. Podem dir, doncs, que la pràctica totalitat dels nanos d’ahir hem arribat a avui sense que ens hagi grinyolat mai, aquest estat de les coses, i el fet d’haver crescut considerant-lo natural, que se’ns hagi inculcat als cervellets des de l’edat més tendra, podria tenir a veure amb l’oposició a qüestionar-lo, amb la resistència a demanar-nos amb serenitat fins a quin punt té sentit, continuar amb aquesta inèrcia.

També ho diuen els estudis: el joc dels xiquets sol ser més expansiu i ocupar els espais centrals, i el de les xiquetes sol ser més simbòlic i tenir lloc a la perifèria. Però, és de naixement, aquesta inclinació, o és apresa? Si l’aprenem, on és que ho fem primer? La qüestió de com fan ús de l’espai públic els nois i les noies és interessant, tot i que avui només l’esbossarem perquè no se’ns faci demà: a ells se’ls anima a conquerir-lo, a fer-lo seu, mentre que a elles les instem a envair-lo mínimament, a no fer-hi nosa, a passar desapercebudes, també per protegir-se. I atès que el primer espai “públic” on la canalla interactua amb certa llibertat són els patis escolars, la manera com tenen de fer-s’hi un lloc crea patrons –d’expansió i d’autoexclusió– que ressonen fins a l’adultesa, i que han estat reproduïts acríticament pels qui pensen i dissenyen aquests entorns.

Però, què va ser primer, la pilota o la gallina? Els patis s’han dissenyat a imatge i semblança de l’esport de l’onze contra onze, l’abassegadorament masculí, omnipresent i mediàtic, o és que els nostres xiquets porten el gol a dintre i cal donar-los resposta a aquesta necessitat? Com han acabat els raconots i les escorrialles per a les xiquetes, per als inadaptats a qui el futbol no els diu res, i per als funcionalment o neurològicament diversos? Davant de l'”amenaça” d’una colla de hippies de fer-nos-ho mirar, les respostes han anat en dues línies: que “ara resulta que jugar a futbol al pati és masclista!”, i que “ara resulta que els patis són masclistes!”, amanides amb el lament de cartró que tot això passi just quan el futbol femení comença a tenir ressò, just quan a l’Alèxia Putellas li acaben de donar la Pilota d’Or.

Home, tenir un record per a les professionals és un detall, però, aplicat a això nostre, és insistir en l’equívoc que la presència creixent de dones en àmbits on han estat històricament i rampant discriminades –ja pot ser l’esport d’elit, l’aeronàutica, la construcció, l’humor–, redimeix el masclisme estructural de l’àmbit en qüestió. I això, a banda de ser un acte de fe que l’empirisme contradiu cada dia, ens continua despistant de la qüestió principal. Perquè, portant la discussió als “patis masclistes perquè pilotes”, i als “patis feministes perquè no pilotes”, de nou estem assumint que el futbol és l’esport “natural”, i que jugar-hi és una mena de dret dels escolars, a diferència del voleibol, de l’handbol o del joc del mocador. D’aquesta manera, voler reduir-ne el protagonisme als patis es presenta com la voluntat de retallar un dret bàsic de la canalla, amb l’agreujant que priva les xiquetes, que s’han estat tants anys a la banqueta, de l’oportunitat d’acabar-lo exercint en igualtat.

Ara bé: si es tracta de corregir un dèficit històric d’un esport concret i determinat, han de ser les escoles, el lloc per a aquest tracte de favor? I si resulta que aquest esport és l’hegemònic a tots els mitjans, el que genera més ingressos i interessos i milionaris curts de gambals, el que ja és present sobradament, i en la versió més honesta, a la vida extraescolar, tornem-hi: són els patis, que han de continuar reforçant aquesta hegemonia, o l’haurien de contrarestar? Oh, és que l’escola ha de ser el reflex de la societat, se’ns diu molt ara amb una altra qüestió que no ve al cas, i potser s’hauria de dir més que l’escola no ha de reflectir la societat, senyora, de cap manera, sinó que l’ha de millorar.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem