Alves i l’horitzó dels homes

Conec molts nois alineats amb la majoria de postulats feministes que consideren que la pena que ha rebut Dani Alves és insultantment baixa. En conec que reivindiquen els grans valors progressistes i, en canvi, creuen que Alves no té dret de rehabilitar-se ni d’una segona oportunitat. Fins i tot, tinc amics que solen ser raonables i ara en demanen la castració química. El voldrien veure expulsat de la societat, o tancat a cadena perpètua, o desposseït de tot el que ha guanyat, o amb el penis amputat. En graus diferents, allò que comparteixen tots aquests homes és la concepció del càstig com la solució central davant les agressions sexuals; una via d’escapament que entén la justícia com un mecanisme per a esclafar i apartar els problemes, en lloc de centrar-se en la manera de solucionar-los.

És clar que hi ha raons per a creure que la pena d’Alves hauria d’haver estat una mica més alta. Si l’any que fa que és entre reixes l’ha passat intentant defensar que és innocent, difícilment l’ha pogut esmerçar a entendre què ha fet malament i rehabilitar-se. Però n’hi ha més per a pensar que la sentència és un èxit: reconeix que no cal cap “oposició heroica” de la víctima perquè una agressió es consideri agressió, reconeix que les insinuacions i els tocaments previs no confirmen necessàriament el consentiment, dóna credibilitat a la víctima i ensenya que denunciar paga la pena. El termòmetre per a valorar si una sentència és justa no poden ser els anys de presó i prou, sinó si dissuadeix la comissió de més delictes. Una sentència com aquesta, que assenta una jurisprudència claríssima i contribueix a frenar una llarga tradició d’impunitat, sens dubte dissuadeix.

La frivolitat amb què uns quants parlen d’engarjolar revela dues coses. Primer, una idea de llibertat molt pobra. Quatre anys entre barrots són molt de temps; dos anys i escaig de presó són molt de temps; dos anys amb permisos puntuals, també. Encara més si s’hi sumen cinc de llibertat vigilada. Amb cent dies de confinament estricte n’hi va haver prou perquè ens tornéssim irritables i paranoics, i això que érem a casa, i teníem accés a internet i podíem sortir a comprar. I en segon lloc, quan la formulen homes, revela també una certa culpabilitat. En el populisme venjatiu que proclamen uns quants hi ha una certa necessitat de demostrar amb contundència que ells mai no ho farien, i una voluntat de representar el rol protector de la masculinitat. Al capdavall, és més fàcil parlar de bons i dolents que no pensar com ha d’evolucionar la masculinitat.

La confusió de l’home blanc occidental no es deu tan sols a la pèrdua dels privilegis, ni a l’aigualiment de les definicions d’home i dona, ni al vocabulari de Judith Butler. També és fruit de la presa de consciència que la masculinitat, de vegades, es pot expressar de manera violenta i abusiva. Per això s’explica que no tan sols estiguin confosos els homes que no es declaren feministes, sinó també els qui se’n declaren. Aquesta confusió empeny molts homes a cercar una manera de ser-ho que no els faci compartir res amb un agressor com Alves, ni tan sols l’òrgan reproductor, i per això la duresa punitivista s’expressa, mig de broma mig de debò, amb fantasies castradores. No és cap ximpleria, aquesta confusió, i cal oferir-li una sortida que no pot ser la disculpa permanent, que només engendra ressentiment, ni tampoc el temor d’un càstig sever.

La idea d’una forta reprimenda, allargada independentment de si el culpable se’n penedeix, té una torna també per a la víctima, quan s’insisteix morbosament que “mai no tornarà a ser la mateixa” o que li han destrossat la vida. Ajudar la víctima a superar les seqüeles ens hauria de preocupar molt més que no fer honor al seu dolor. I això no relativitza cap patiment: dóna força a qui pateix i, per tant, apodera. Fer que l’agressor, tard o d’hora, pugui reinserir-se a la societat sense tornar a agredir ens hauria de preocupar molt més que no la set de cap venjança. I això no lleva ni una engruna de gravetat a cap agressió: canvia a poc a poc en la societat les dinàmiques que alimenten les agressions, i això contribueix a evitar-ne de noves.

Que el càstig sigui un objectiu en si mateix contradiu una idea essencial del feminisme transformador: que, més enllà de les agressions, els homes poden esmenar els seus comportaments masclistes. Els nois que hem crescut quan el vent bufava a favor del feminisme hem viscut canvis en la nostra pròpia pell; hem vist com els nostres grups de whatsapp deixaven de ser una torrentada de fotografies i vídeos de companyes d’institut amb comentaris i emoticones bavoses; hem vist com l’amic que a disset anys feia xantatge emocional a la seva parella madurava i rectificava. El carrer és ple d’homes que van fer o haurien fet coses, fa uns anys, que avui no farien, i que han canviat sense passar per la presó, com han canviat molts homes que rondinen contra el feminisme. És aquest, de fet, el gran èxit del moviment. El feminisme avança quan a l’horitzó hi ha l’opció de canviar.